Jo confesso. Jaume Cabré

19 09 2012

Aquí vinc disposada a deixar-hi la meva d’aquest llibre monumental que està sent un èxit de vendes tant a casa com fronteres enllà amb una pila de traduccions consolidades.

Quants d’aquests 65000 exemplars que s’han venut han estat llegits? Tothom que l’ha començat l’ha acabat? És un totxo de 1000 pàgines de pura dinamita i un no sempre està preparat per segons quines explosions. Tot i que se n’han venut molts, i ha tingut un llançament editorial potent, no hi busqueu el típic best seller simplon que enganxa, amb trama trepidant i que pots llegir fent servir només la meitat de les neurones. És una obra complicada i difícil de recomanar: no és apta per a tots els públics, requereix una mica de maduresa lectora i concentració per anar lligant tots els fils que s’entortolliguen, la cosa no es fàcil, però si et deixes captivar per el llenguatge, la resta perd importància. No seré gaire original si dic que en Cabré és un mestre de la llengua i ens regala alguns triples mortals com si fossin simples catitombes sobre la catifa del menjador

Hi ha qui l’ha trobat un rollo infumable i no s’atreveix a dir-ho, d’altres l’han trobat pesadet i diuen que és sublim, no fos cas que quedessin com a poc cultes si no els agrada en Cabré. I alguns, simplement l’hem disfrutat. Me’l vaig reservar per una setmana tranquil•la de vacances ( uixx si en fa de dies d’això!! ) i en menys de vuit dies me’l vaig polir. M’ho vaig passar teta, quin gust de lectura!.

Quan era petita, a casa els pares, sovint fèiem puzzles grans, d’aquells de moltes peces. Els que més m’agradaven eren els de fusta. Les peces estaven tallades en formes capritxoses, només les peces soles eren boniques. Quan n’encaixaves unes quantes, tenies unes figures o una combinació de colors que poc a poc anaves agrupant amb d’altres bocinets i acabaves descobrint el dibuix final. Llegint el Jo confesso he recordat aquesta satisfacció de veure com petites coses formen part d’un tot, de que tot encaixa perfectament per més que de bon principi sembli tot un caos, com les peces de fusta inicialment escampades per sobre el tauler.

Les anades i vingudes d’un violi al llarg de segles és el fil conductor de la història, és l’excusa per el llenguatge precís i moltes vegades poètic que et porta de trama en trama per camins invisibles. Flaixos de personatges que t’entren directes via ànima, d’altres que se t’instal•len a la vida encara que estiguin lluny en el temps i l’espai. Alguns personatges freds i odiosos. D’altres que et desperten tendresa per la seva sensibilitat, els veus desvalguts malgrat la seva intel•ligència. Sens dubte, els meus personatges favorits de la història són el sheriff Carson i el valerós cabdill Àguila Negra, que acompanyen el protagonista tota la seva vida, l’agombolen i el protegeixen del món que a vegades costa d’entendre i ,sobretot, li fan companyia en el seu recorregut vital solitari .

Un altre Cabré, una altra joia.

El que en diuen per la xarxa

La anàlisi minuciosa i encertada de’n Joan Josep Isern

A la Clidice també li ha agradat

Tot és una mentida

A l’esperança l’ha hipnotitzat, a mi també, us ho confesso





Viatge d’hivern. Jaume Cabré

5 12 2011

A falta del Jo confesso, ( que ja caurà, ja) m’he con format amb petites i rotundes píndoles de Cabré. Un recull de contes: poètics, violents, cruels, misteriosos…tots lligats per fils quasi invisibles que acaben formant una teranyina teixida amb música i pintura. Un detall aquí, una peça central allà, tots giren al voltant d’una partitura d’ un organista quasi desconegut contemporani de Bach, i d’un Rembrandt misteriós que no és el que sembla, però que hipnotitza a tothom qui el mira. El misteri està servit, i una estona de bona literatura en vena, també.

El que en dieun per la xarxa

la butxaca

un gripau enamorat d’en Cabré, com jo.

Col·lecció de moments





Òptica i literatura

16 01 2011

Amb la primera m’hi guanyo les garrofes, amb la segona em guanyo les hores de cel terrenal quan m’evadeixo amb un llibre a les mans. Dos mons separats? No del tot, ja que l’òptica és molt present a la vida, i per tant és més o menys present a la literatura.

Al llarg dels anys he anat recopilant llibres on l’òptica hi juga un paper important, sigui de manera global o parcial: obres literàries en què elements òptics (telescopis, càmeres de fotos, lupes, ulleres….) hi són s protagonistes, o en que les dificultats visuals dels protagonistes són un factor clau en algun punt de la història.

El meu “prefe” és L’estel misteriós de Tintin, on hi ha unes vinyetes en que en Tintin mira per un telescopi i hi veu una aranya gegant. Espantat, pensa que és un monstre que l’ataca del cel, però resulta que no és més que una pobra aranyeta que es passeja per l’objectiu del telescopi…. Si l’Hergè hagués consultat un especialista en instruments òptics, l’hi hauria explicat que això és un error, ja que qualsevol cosa enganxada a sobre de l’objectiu no es veu a través de l’instrument, només fa que la imatge estigui lleugerament enfosquida.

Aquí teniu la llista d’altres llibres amb òptica, i no cal dir que agrairé qualsevol aportació que faci créixer la llista

Soldados de Salamina de Javier Cercas: Què li passa a un miop quan perd les ulleres en una situació crítica ? Això és el que li passa al protagonista , quan està amagat al bosc fugint de l’enemic en plena guerra civil espanyola

Atrapada al mirall de Gemma Lienas: Una història de maltractament en la que un mirall hi té un paper important.

Arthur and Georges . Julian Barnes: El creador de Herlock Holmes, Arthur Conan Doyle ( que era oftalmòleg) , ajuda a resoldre un cas real. Una de les proves que presenta és que en George, l’acusat de matar cavalls , és miop de 8 D i sense ulleres li era molt difícil d’orientar-se a al nit, en camp obert.

Pedres de toc. Carme Torras: Una jove periodista escriu la biografia d’una famosa ballarina i coreògrafa. Hi ha algun misteri en al seva biografia i un mirall ajuda a desvetllar-lo

La noia de la perla de Tracy Chevalier: A l’obra explica com el pintor Vermeer ( SXVII) crea un quadre amb l’ajuda d’una cambra fosca i com la noia mira a través d’ella.

Senyoria de Jaume Cabré: Barcelona , 1799 . Rafael Massó és un noble barcelonès molt poderós i cruel. Una de els seves aficions és mirar les estrelles a traves de telescopi, i no només el fa servir per mirar les estrelles……

Manual de la oscuridad de Enrique de Hèriz: El mag més famós del món, de cop i volta, es queda cec. Un relat de com es reinventa la seva vida a partir del sentit de l’humor i la imaginació

El inventor de espejos de Philipp Vandenberg: A mitjans del s XV, un fabricant de miralls viatja a Constatinobla per casar a la seva filla. En els primers capítols hi ha unes quantes referènies al mètode de fabricació de miralls

Azteca . Gary Jennings: El protagonista pateix una deformacio de la còrnia, queratoconus i és molt miop, en aquella època , a la selva, moltes òptiques no hi havia. En un dels seus viatges, aconsegueix unes lenst de quartz que li milloren la vista

La noia de les taronges. Jostein Gardeer: Georg és un noi de quinze anys aficionat a l’astronomia. Al voltant de l’observació del cometa Haley i de la carta del seu pare mort fa anys, es forja tota una història





La teranyina. Jaume Cabré

1 09 2010

El mestre Cabré, amb un us de llenguatge magistral, retrata amb precisió tota una societat convulsa de principis del XX. Tant amos com menestrals, tant ximples com ments calculadores. Deixeu-me dir allò tan suat de que teixeix una perfecta teranyina de personatges que et situen de ple en el moment i en l’acció. N’hi ha que fan passar gat per llebre, n’hi ha que amaguen passions evidents i a d’altres els mou l’ambició. Algunes ambicions que són fredes i calculades, d’altres, més modestes, aspiren només a un sobresou i acaben en un espiral de ràbia i violència.

És un llibre dels que jo en dic “Damm-Lemmon”: l’equilibri perfecte entre trama i escriptura.

el que en diuen per la xarxa

la teranyina





Ser lector és un luxe

31 01 2010

Ser lector és un luxe, com és un luxe tenir a algú que cuini per a tu. Algú que ha pensat el plat, ha anat a plaça, ha triat, ha encès fogons, ha vigilat el temps per aconseguir textures, gustos i sensacions. I tu t’assseus i t’ho cruspeixes. Tranquil•lament . Ho disfrutes. Ho critiques. Ho alabes. Ho comparteixes. En parles. Ho recordes. Ho oblides. Ho vius de debò si el cuiner ha mimat el procés. Vibres si l’autor ha pensat en tu mentre escrivia, que l’acolliràs tranquil•lament amb el llibre entre les mans.

És un luxe triar cuiners, triar menús i poder-los disfrutar per pocs diners i un pessic de temps. Si puc, em quedo amb la cuina de mercat que demana temps i ofici però falla poc, emociona sempre i et deixa amb les ganes d’abraçar l’autor i donar-li les gràcies.





Senyoria, Jaume Cabré

22 01 2009

3-puntsRetrat una mica esperpèntic de la Barcelona de finals del XVIII. La injustícia es barreja amb embolics de faldilles, malentesos, jocs i abusos de poder. Retrat psicològic de gent que sembla molt simple, que només es mouen per el poder i el sexe, o sigui com un culebrot televisiu actual





Carn d’olla, Jaume Cabré

4 01 2009

2-punts5Història d’un barri de Barcelona als anys 70. Galeria de personatges que es barregen de paraula i pensament