De nou, recomanacions per St Jordi

22 04 2012

Obriu el calaix de la memòria i rebusqueu entre els vostres somriures ( els tristos, els sorneguers, els brillants, els amables, els sincers, els tímids, els descarats… ) fins a trobar-ne un que faci joc amb l’estat d’ànim en el que us ha deixat la vostra última lectura. Que no sigui balder, que no apreti per enlloc, ajusteu-lo bé, que no tibi de cap costura. Un somriure a mida que es reflexi en la cara dels que estimeu, com un calidoscopi, i us retorni la imatge de les paraules que l’han provocat. Amb el somriure posat, sortiu a remenar llibres, a buscar les paraules que els autors , generosos, ens regalen continúament. Si busqueu bé, trobareu les paraules que han fet  a mida per a vosaltres, sigui en un llibre, en un blog, en una carta, en un grafitti de carrer.

Paraules tristes són les que no s’escriuen.  Als d’Antonia Font els sobren paraules, paraules tan curtes, paraules tan llargues, paraules molt fàcils, paraules difícils, i jo que sé… o els falten paraules per explicar què signifiques per a ells. Les escriuen totes i , com un regal de St Jordi, les llegirem tot guardant el seu record en el raconet de la memòria on hi teníem el somriure.

Que tingueu un bon St Jordi ( si pot ser  feliç) entre llibres i les paraules que ens dibuixen un somriure.  I a reveure, drac lector, l’any vinent, potser, ens duràs noves lectures.





Javier Marías. Los enamoramientos

26 10 2011

Hi ha qui diu que hi ha dues menes de lectors: els que els agrada Javier Marías i els que no. Jo sóc de la primera mena.

Amb Los enamoramientos ha tornat amb la seva escriptura suau i contínua que no pots deixar, i a cops tan contínua que pots arribar a trobar una cinquantena de línies sense cap punt…

La novel•la és una mica un “deja vu” , amb elements gairebé idèntics a als que han tret el nas a corazon tan blanco i a “tu rostro mañana”: el nom de la protagonista, secrets que es descobreixen per casualitat, personatges canallescos que poden ser molt violents i personatges que no són el que semblen. Històries que es repeteixen? si, com es repeteix la literatura i la humanitat des que el món és món. Quins són els temes estrelles de la literatura? l’amor, la por, la venjança, la gelosia… ja som al cap del carrer: en Javier Marías els toca tots en la majoria de les seves novel•les . Sembla que la seva obra sigui tot un continu i en cadascuna hi afegeix nous detalls i punts de vista, encara que segueixi una trama diferent i tingui protagonistes diferents. Les seves novel•les recorden les unes a les altres, però no cansen ( bé, almenys a mi no) i segueixen seduint amb la seva prosa barroca i entortolligada .

Tot i que l’acció no és mai la protagonista, sempre hi ha un fil conductor, que tot sovint és un fil d’alta tensió: t’enganxa mentre aboca les seves reflexions deixant volar la imaginació o posant-se dins la pell o el pensament profund dels seus personatges. Fent hipòtesis impossibles que sempre encerten i tot sovint et despullen: a vegades m’he trobat pensant , “si, això és també un dels meus pensaments remots i inconfessables”.

A los enamoramientos tot gira al voltant d’una mort violenta. Et va acostant als personatges propers al mort, i de cop i volta plouen sospites… realment és una mort fruit de l’atzar? És un homicidi? O un assasinat? I el mòbil? mort provocada per una bogeria? per una passió? o per acte altruista ?…… llegiu-la, i no patiu que l’interrogant seguirà planant sobre el vostre cap quan l’hagueu acabat.

La foto la vaig fer a l’exposició “En los corazones de piedra habita el miedo” , un treball del fotògraf Joan Tomás amb la col·laboració del sr Lorenzo

El que en diuen per la xarxa

A libros y literatura una ressenya simpàtica

a lecturalia, la fitxa amb la sinopsis

i un recull de ressenyes a la mateixa pàgina web de l’autor





Vida i llibres: Corazón tan blanco

24 10 2008

07_46-son-servera0025A vegades hi ha llibres , o fragments, que són el mirall d’un bocinet de la teva vida.

Jo tenia una amiga que vivia a 600 km de la meva ciutat. Les nostres families eren amigues i de petites ens veiem aproximadamente un parell de cops l’any. D’adolescents vem començara a viatjar soles i ens visitavem sovint. Després van venir les respectives parelles, casaments i criatures, més o menys al mateix temps. El ritme de visites va afluixar, pero no van parar mai, ens escriviem ( cartes de debó, de les que poses en un sobre i confies a una solitària bústia de carrer) i sobretot, parlavem per telèfon.

Un estiu em van deixar “ Corazón tan blanco” de Javier Marias. Va ser el meu primer Marias, i em va encantar tot ell: la història de família, el personatge, la manera d’enfocar les coses, el fet de que a vegades fos políticament incorrecte… , Quan vaig arribar a a pàgina 161, hi vaig trobar un paragraf que reflectia al meva amistat al llarg dels anys amb la meva amiga Cecilia

” .. también nos echamos de menos (vagamente de menos) cuando no estamos juntos, una de esas personas (en la vida de cada cual hay cuatro o cinco, y de ellas se sufre en verdad la pérdida) a las que uno está acostumbrado a informar de lo que le ocurre, es decir, en las que uno piensa cuando le sucede algo, divertido o dramático, y para las que uno acumula hechos y anécdotas. De buena gana se aceptan reveses porque van a relatarse a esas cinco personas. “esto tengo que contárselo a Berta”, piensa uno (pienso yo, muchas veces)”

Al cap de poc temps, la Cecilia va tenir un càncer i va morir, i si, és una d’aquelles persones que de debó trobo a faltar. Em va costar temps deixar de pensar ” això li explicaré a la Cecilia i ens pixarem de riure”, amb el temps ho he assumit, però cada vegada que he rellegit Corazón tan blanco ( que ho he fet un parell de vegades ) no he pogut deixar d’associar-lo a Cecilia.

enllaços





Qué dir de’n Javier Marías?

19 10 2008

08_16-grafitis-terrassa0009

Jo, tot el que puc dir és que em fascina, he llegit molt del que ha escrit i no me’n canso.
M’agrada la seva capacitat perquè et posis a la pell dels protagonistes d’una manera molt subtil. Et va acostant, de puntetes, als personatges per diferents punts de vista, i sense adonar-te, t’atrapa el personatge i ja te l’has fet teu.
M’agrada perquè és transgressor amb el llenguatge, amb la puntuació i amb la manera de mirar-se les coses. M’agrada i perquè aconsegueix transmetre alguna cosa, que, al cap i a la fi, és el que compta pels lectors . Jo llegeixo Javier Marias i m’emociono, somric, tinc por, em fa pensar en coses que m’han passat, en coses que he pensat . M’agrada i m’ho passo bé.

Sembla ser que Javier Marias divideix opinions, o t’agrada molt o no passes de la pàgina 10. M’he trobat amb amics amb qui normalment comparteixo gustos literaris a qui no els ha agradat gens…. cosa de gustos, ves. Potser és que si un busca una novel•la on hi passin coses, Javier Marias no és el seu autor: l’acció no és mai l’actor principal a les seves novel•les. Sempre hi ha un fil argumental que és l’excusa per divagar en diferents direccions, per analitzar situacions i personatges, en definitiva per passejar-te per un abisme de món on s’hi retrata el fons de l’ànima.

enllaços