Jeanette Winterson. ¿Por què ser feliz cuando puedes ser normal?

No fa falta altra cosa que una T10 de 3 zones, una bici i un bon llibre per passar un matí de vacances feliç i tranquil.

Un dels llibres que he llegit a l’ombra de la meva haima particular ha estat aquesta autobiografia de la Winterson. El títol és la resposta de la seva mare adoptiva quan la Jeanette, amb 16 anys, li diu que estima una noia i que amb ella és feliç. Si li hagués dit que estimava un noi, la resposta hauria estat la mateixa. Això explica una mica el que ha estat la seva vida, una vida dura, complicada, moltes vegades inexplicable si pensem que estem parlant de la segona meitat del segle XX. L’amor i la pèrdua són les protagonistes de la vida d’aquesta dona que ha hagut d’aprendre a estimar de manera autodidacta, ja que mai no em en va tenir exemple dels seus pares adoptius ni dels biològics. Uns la van abandonar en néixer. Els adoptius no la van estimar a partir del moment en que van veure que no era com l’havien imaginat : “ el Demonio nos llevó a la cuna equivocada”, el mantra de la seva mare, una dona trastornada i cruel. I el pare, un calçasses que deixava fer i només lluitava per treballar i sobreviure.

Una vida salvada per la literatura. Llegint a casa d’amagat, on la única lectura possible era la Bíblia, on els cossos feien nosa i tot era pecat. Però la Jeanette va descobrir la força de les paraules que l’empenyien a viure. Quan la seva mare li va descobrir els llibres que tenia amagats sota el matalàs (72 llibres per capa, diverses capes, tots forradets amb cura i carinyo), els va llençar per la finestra, en va fer una pila al pati i els va cremar. Tot, enmig d’un silenci cruel, ni una paraula. A partir d’aleshores s’aprenia de memòria el que llegia “ en cualquier momento te pueden quitar lo que asoma al exterior. Solo lo que está en tu interior está a salvo”

I escriure la va ajudar a espantar els fantasmes de la seva vida, en totes les seves novel•les hi ha alguna cosa d’ella mateixa. L’escriptura , i gent que l’ha anat estimant sincerament, l’han ajudat a a sortir dels pous en els que ha anat caient al llarg de la seva vida. Qui mai hagi caigut en un pou s’hi sentirà identificat, els que per sort només n’han sentit a parlar de lluny, potser entendran la foscor dels pous, on la única via de sortida és la llum que dona sentir-se estimat. La literatura i la poesia fan companyia mentre la llum no arriba.

Frases espigolades que he marcat amb els meus post-its, però en recomano la lectura sencera

Pag 17. Las palabras son esa parte del silencio que se puede expresar

Pag 48. Un libro es una puerta. La abres. La cruzas. Volverás?

Pag 49. Una vida dura necesita un lenguaje duro, y eso es la poesía. Eso es lo que nos ofrece la literatura: un idioma suficientemente poderoso para contarnos como son la cosas

Pag 132… ahora sé que nos curamos siendo amados y amando a los demás

Pag 168. Nunca quise encontrar a mis padres biologicos. Si un par de padres ya me parecia una desgracia, dos pares seria algo autodestructivo.

Pag 225. Pedirle a alguien que no sea emotivo es como pedirle que esté muerto

Coses que en diuen per la xarxa

Les meves recomanadores preferides, la Su i la Fe, també l’han llegit i els ha agradat. Les 20 raons per llegir-lo que la Su exposa a(mb) Nervi , que les comparteixo totalment

Una extensa ressenya a el boomerang

una mare adoptiva que es fa preguntes sobre l’adopció. Bons pares i mals pares, tan és que siguin biològics o adoptius, el quid és estimar.

Planeta Blau. Jeanette Winterson

Ja ho he dit alguna vegada, soc poc de ciencia ficció, però com que La mutacio sentimental de la Carme Torras em va agradar molt i la Jeanette Winterson també m’agrada , em vaig decidir a provar el Planeta Blau. I tal com havia sentit a dir, tenen algun lligam: en tots dos hi ha qui es qüestiona el progrés a costa dels sentit comú i dels sentiments . I tots dos es pregunten quina mena de robots volem posar en el nostre futur.

Vestit de ciència ficció, Planeta Blau és una reflexió sobre el futur galdós que ens espera als humans si seguim repetint els nostres propis errors com en un espiral sense fi. Per això, en aquest món que ha caigut una i altre vegada en les mateixes aberracions, creen el robo sapiens, un robot perfecte per ajudar a prendre decisions objectives i se suposa que més encertades que les que prenem els humans, sempre amb interessos particulars o sentiments que poden interferir amb la decisió correcta, justa, equànim. Però la cosa no és tan fàcil i en el procés d’educació, el robot, comença a tenir reaccions “humanes” que provenen més dels sentiments que de la raó. I aquí s’embolica tot: si hi ha sentiments, la raó deixa de ser perfecte ( afortunadament, penso jo)

Hi ha referències a Robinson Crusoe ( la protagonista es diu Billie Crusoe, un personatge que la salva en una situació complicada es diu Divendres…) que segurament podria aprofundir més i m’ajudaria a entendre millor la novel•la si m’hagués llegit el Robinson Crusoe ( casum l’olla, assignatura pendent). Potser per això en algun punt m’he perdut i no he acabat de veure la relació de tot plegat amb el capítol de la illa.

M’han agradat tot ell i m’han agradat les reflexions que fa sobre la raça humana, l’anima, el fet d’estimar…Aquí us en deixo algun bocinet

La història no és cap nota de suïcida: és el registre de la nostra supervivència

La veritat és que m’he passat la vida amb els binocles apuntant cap a les Illes Potser, un lloc pristí de fantasia que probablement no sigui millor que els cairells de la tristesa(…) Les Illes Potser són hostils a la vida humana

Les paraules són la part del silenci que pot ser pronunciat.

La solitud no és únicament estar sol amb tu mateix. Això està molt bé, és correcte i és bo, desitjable per molts motius. La solitud és més aviat trobar un ancoratge, o no trobar-lo, i saber que, facis el que facis, hi pots tornar. El contrari de la solitud no és la companyia, és el retorn. Un lloc on tornar

La clau de la felicitat és la tolerància respecte dels qui no fan les coses com tu

El que en diuen per la xarxa

L’editorial

un blogaire que s’ho mira com jo

el que en diuen al QL?

Escrito en el cuerpo. Jeanette Winterson

Una historia d’amor absolut, de cos i ànima. Sense final feliç, precisament per lo absolut de l’amor, però també per l’encegament de l’amor, que no deixa mirar i interpretar el que hi ha al voltant. Una borratxera tan gran d’amor que torna egoista, que es veu capaç de tot, de salvar-ho tot, de que tot li ho perdonin. Però…. desprès de l’amor absolut hi ha la pèrdua absoluta.

Perquè la pèrdua és la mesura de l’amor ?es pregunta el / la protagonista….. Al llarg de la novel·la no queda clar si el personatge principal és home o dona, ja que alterna amants masculins i femenins.  Jo m’inclino a pensar que és una dona, per la sensibilitat amb la que pensa i actua el personatge en qüestió.  Digueu-me simple, i que els homes sensibles no se m’enfadin.

M’ha agradat, diria que molt. M’han agafat ganes de rellegir-lo només acabar-lo. És dels que deixen un regust en acabar-lo i costa de decidir quina serà la següent lectura. Això em passa amb les bones lectures, em queda una sensació de buidor, precisament per com m’han omplert les paraules. Penso que res més no m’omplirà .Potser és com l’amor, que si en tastes un de debó, et sembla que mai més no trobràs res d’igual. Osti, quin cursilada, però aqui queda!!!

Segurament l’acabaré comprant, el llibre, s’enten.

Ressenyes detallades de la novel·la, aqui i aqui