Ser lector és un luxe

Ser lector és un luxe, com és un luxe tenir a algú que cuini per a tu. Algú que ha pensat el plat, ha anat a plaça, ha triat, ha encès fogons, ha vigilat el temps per aconseguir textures, gustos i sensacions. I tu t’assseus i t’ho cruspeixes. Tranquil•lament . Ho disfrutes. Ho critiques. Ho alabes. Ho comparteixes. En parles. Ho recordes. Ho oblides. Ho vius de debò si el cuiner ha mimat el procés. Vibres si l’autor ha pensat en tu mentre escrivia, que l’acolliràs tranquil•lament amb el llibre entre les mans.

És un luxe triar cuiners, triar menús i poder-los disfrutar per pocs diners i un pessic de temps. Si puc, em quedo amb la cuina de mercat que demana temps i ofici però falla poc, emociona sempre i et deixa amb les ganes d’abraçar l’autor i donar-li les gràcies.

Incerta glòria. Joan Sales

Impecablement escrit, sempre molt poètic, a estones molt trist. Com no ha de ser trist si és un retrat quotidià dels horrors d’una guerra…?

La primera part talla l’alè. Les cartes d’en Lluis al seu germà Ramon des del front. Es presenta la galeria de personatges peculiars que aniran apareixent al llarg de la novel•la. Descriu l’ambient del front ple de contrastos: la calma, el conviure tranquil en un poble entre batalles alternat amb la descripció cruenta de la batalla, moltes vegades gairebé cos a cos. Hi ha una descripció crua i simple d’una batalla horrible, com si expliqués un diumenge a Les Planes. L’horror es normalitza i degrada a qui el viu.

La segona part, les cartes de la Trini, (parella de fet d’en Lluis) a en Juli Soleràs, amic íntim de la parella, que també és al front. Flirteja per carta amb en Soleràs, i aquest no para fins que li explica les suposades infidelitats d’en Lluis. Desprès d’això li demana per casar-se, i deixa d’escriure. Tot per carta i des del front. La Trini viu una vida de contradiccions : anarquista, viu en una torre a Sarrià i es fa catòlica, i no deixa de ser una mica bleda. Ressentida amb en Lluis que es mostra poc afectuós per carta, enlluernada per l’eloqüència d’en Soleràs, sense adonar-se de la mena d’home que és en Soleràs, un cretí, aprofitat, cínic i egoista, però sincerament enamorat d’ella

En les cartes de la Trini s’endevina l’horror i el caos que es va viure a Barcelona: escabetxinada de capellans i empresaris perquè si, en nom de l’anarquisme, de l’enveja i de la incomprensió, bombardejos constants, por, sang, gana inacabable.

I la tercera part és la més fluixa. És la veu d’en Cruells al final de la guerra. En Cruells és un seminarista que és al front amb en Soleràs i en Lluis,i explica alguns episodis esperpèntics, com la pensada de portar dones i criatures de la tropa al front mort, perquè hi passin el Nadal amb pares i marits soldats. Al front menjaven, a Barcelona passaven gana. I els partits de futbol que feien entre els soldats dels dos bàndols… tot plegat fa riure per lo contradictori..

És història i sabem que va acabar com el rosari de l’Aurora: una desbandada desorganitzada, una carnisseria sense pietat. Soldats afamats vagarejant, sense comandaments ni reraguarda, sense saber què fer ni on anar. Quina innocència l’exèrcit català! I a la reraguarda, matant capellans i empresaris deixant totalment desamparats els soldats del front, que anaven caient com a mosques.

Quina guerra més bèstia !! Hi ha moltes coses de la novel•la que em recorden les cartes dels meus  avis durant la guerra. Fins i tot el peregrinatge del final buscant sèrum antidiftèric, no n’hi havia en tot el país. Les angunies de l’avia embarassada, amb dos fills malalts de diftèria i el record d’una altre filla morta per diftèria uns anys abans ….. La gana a Barcelona, les peripècies per aconseguir un sac de patates o de farina, i el relatiu benestar del front quan no hi havia batalla, ja que tenien menjar.

A la foto, a tall d’homenatge als que van lluitar, el meu avi, que va sobreviure la guerra fratricida

I més del llibre

L’edició de la novel•la va ser tot un poema, les mil i una per evitar la censura . Més detalls de l’obra i de els peripecies d’edició …

UOC

Vesió final ( Joan Triadú)

Més sobre l’obra de Sales
lletres
sega de mots

Mercè Rodoreda – Joan Sales, Cartes completes 1960-1983

Em van fer venir ganes de llegir-lo els amics de l’hora ( escurçada) del lector: l’entusiasme amb que en van parlar Montserrat Casals i Maria Bohigas (una neta d’en Sales) van fer que per Nadal corrés a comprar-lo. Una vegada vaig tenir el llibre a les mans vaig pensar “un epistolari t’has comprat?, però si a tu aquest gènere no et va gens ni mica!!!!, ja t’has deixat engatussar per el carisma de l’Emili Manzano i d’en Victor Amela que et vendrien un plat bledes sense sal i n’estaries contenta”.

Però tornem a l’epistolari de la Rodoreda i en Sales. Vaig començar per la introducció ( cosa que no faig mai, no les suporto ) i aquí ja m’hi vaig quedar una mica enganxada ja que s’endevinaven uns personatges sorprenents, però tot i així, el gruix del llibre i els fulls tan finets ( tipus bíblia) quasi em fan desistir. Aguantaré 1000 pàgines de cartes entre un editor i una dona de fama més aviat malcarada i tancada com era la Rodoreda? no ho sé, però ja que l’he començat i que l’he comprat ( uix, on devia tenir el cap jo aquell dia?) potser que segueixi endavant, no ?

Et voilà, je suis enchanté ! Quina finura d’escriptura, informal i elegant a la vegada, quina ironia i quins personatges!!! I està clar, com que són cartes privades es permeten el luxe de ser políticament incorrectes, i engaltar-les a raig en contra de qui calgui. Això li dona una salseta afegida a l’interés literari o històric que pugui tenir el llibre.

En Sales se’n fot a tort i a dret dels literats, dels premis, dels lingüistes lletraferits , dels “quelcoms”, “qualcuns”, “llurs”, “enguanys” i un reguitzell de paraules que segons ell no diu ningú i que tot Catalunya riuria de sentir-les en boca de qui fos. Desprecia els premis ( una loteria segons ell que no te res a veure amb la qualitat dels llibres premiats), es refereix al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ( que Rodoreda va guanyar el 1980) com a la Col-i-flor d’Enguany, ataca editors i periodistes que no perdonen als que tenen talent i a més venen llibres. Segons ell el “Serra d’Or” és el “Serra de Plom”, tan avorrida que només es ven per militància i perquè no té competència .
… en fi un reguitzell d’atzagaiades escrites de manera fresca i divertida.

Algunes coses en boca d’en Sales
“la bústia, quina paraula més bèstia, però sembla que no n’han trobat altre de millor”

Davant el poc cas que van fer les crítiques quan va sortir la plaça del Diamant ” El temps és el gran crític, no se n’ha trobat de millor per ara. Llàstima que triga tant a donar el seu parer”

“( els autors) Mentre som llegits vivim“

I referint-se als llibres que es publicaven i tenien molt poca sortida, tot i les excel•lents crítiques dels lletraferits “oficials”, i que segons ell eren il•legibles

“Un llibre ha de ser llegit de gust, vet aquí un primer principi”
“( segons es crítics) els llibres, per ser genials han de reunir diverses condicions, la primera de les quals és ser ben ensopits; com a ideal, de lectura impossible”

Pel mig notes personals, anades i vingudes de Paris i Siurana on en Sales i la seva dona passaven temporades amb la filla i els nets, notes de les peripècies amb la (in)justícia de les acaballes del franquisme, el seu retorn com a funcionari de la Diputació en restablir-se la democràcia i intervencions per fer de mediador entre la Rodoreda i els seu fill per qüestions d’herència, comentaris de política del moment, xafaederies literaries….

I mentrestant la Rodoreda de Paris a Ginebra i més tard amb llargues temporades a Barcelona i Romanyà, sense deixar mai d’anar amunt i avall. Es queixava de que estava cansada i no tenia calma per escriure, però la dona no parava. En Sales no sabia mai on enviar-li les cartes. Serà a Paris? A Ginebra? Al pis de Barcelona o a Romanyà?Tenia el seu caràcter la dona. Les cartes del principi, quan encara no es coneixien amb en Sales i només feien que barallar-se per detalls de correcció de la Plaça del Diamant, també tenen la seva gràcia . En Sales tot sovint li diu “ja em podeu anar dient que soc un cul d’olla, que mentre segueixi escrivint coses com la Plaça del diamant no m’enfadaré pas”.Una de les cartes l’acaba així ” esperant conèixer-la personalment ben aviat i seguir barallant-nos de viva veu amb idèntica bona fe que per carta, la saluda amb tot l’afecte…..”

És un trosset d’història del país, són 23 anys repassats de manera ben curiosa. En fi, que m’ha agradat de llegir, tot i els trossos una mica repetitius.

El que he trobat per la xarxa

de la Rodoreda, inifitat de coses, així que només la més obvia

tres quarts del mateix per en Sales,no fos cas que s’enfadessin si fem diferències

El que en diuen del llibre a la vilaweb

I aqui l’enllaç amb l’hora del lector que em va engatussar a comprar el llibre