Aquest és el segon volum de sis, d’unes memòries peculiars, les del propi autor que va narrant episodis de la seva vida més o menys agrupats i força desendreçats:et porta amunt i avall per el temps sense que et perdis mai. Aquest que ressenyo engloba el període en que s’enamora de la mare dels seus fills i els primers anys de criança dels bebès.
Ha estat lectura del club de lectura, que pintava espès. La primera informació que vaig tenir fou que era un totxo de 700 pàgines i que l’autor era capaç de narrar, durant 80 pàgines, una festa de guarderia on no hi passa res d’especial, només això, nens jugant i pares menjant alguna cosa mentre els més-o-menys-vigilen. Marededeusinyor! o escriu com un àngel o això pot ser insuportable!!!!
M’ha agradat el desgranat de vida quotidiana que ens mostra sense embuts les contradiccions continues en les que ens trobem tots. La lluita entre el que et surt de dins, el que vols i desitges i el que acabes fent per compromís amb la gent que estimes i la societat en la que hem acceptat viure. En quin punt aquest cedir es converteix en munició per els retrets del futur? On comença l’acord de convivència i acaba la pròpia llibertat? Per a mi aquesta és una pregunta que plana contínuament per el llibre.
M’agrada molt la sinceritat amb la que tracta alguns temes dels que no està ben vist parlar-ne malament. La visió del món dels pares dels companys de guarderia de la seva filla és boníssima, hi veig aquell perfil de pares/mares que s’omplen la boca de tòpics educatius, però que estan tan preocupats de quedar be amb les tòpics que han oblidat el sentit comú. En Knausgard és més de la corda de l’ Anna Manso, amb la diferència de que ell ni tan sols es salta les normes del bon progenitor perquè simplement no te manual d’instruccions, te instints. A vegades els instints el porten a ser un pare afectuós i protector, i a vegades el porten a sortir corrent en direcció contraria, delerós per un temps que sent que se li escapa. Mentre empeny el cotxet de la seva filla, cuina o compra, convençut que fa el que ha de fer, “ sent que porta dins un home del segle XIX molt enfadat “… ell el que voldria és estar treballant, escrivint i això li suposa una contradicció contínua.
I el llenguatge, simplement, flueix. Té l’habilitat de descriure minuciosament escenes absolutament quotidianes sense suc ni bruc… i ens te allà enganxats com a tòtils, sense saltar-nos ni una sola línia, això és saber-ne molt! I és que l’escena quotidiana traspua una manera de fer, una manera de viure, una manera de sentir. I entre la compra i el cotxet de la nena, també s’hi colen, de tant en tant, disquisicions filosòfiques i converses amb altres escriptors: tot barrejat, tot nítidament separat.
És un llibre una mica peculiar, suposo que hi ha una legió de Knausgard SI i una legió de Knausgard NO. Jo sóc del SI, definitivament. I ja tinc ganes de seguir amb la resta de volums de la saga.
el que en diuen per la xarxa
l’altra editorial
a l’espolsada
a l’ara
al catorze
una entrevista a l’editora en català a Núvol
Viu i llegeix 