I per Sant Jordi, què comprarem? què llegirem?

Aquest any augurem un Sant Jordi ben estrany, just després de dilluns de Pasqua, en plena campanya electoral, amb un judici surrealista en marxa i una previsió de temps de llamps i trons. Però sigui com sigui, els llibres estaran al punt de mira de tothom com cada any.

Del que he llegit últimament, us podria parlar be de….

Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols, que després dels seus contes “anatomia de els distàncies curtes” s’ha llençat amb una novel·la que va de vida en temps de pèrdues.  Edicions del Periscopi

“Cançó de la plana” i “Capvespre”. Kent Haruf.

Cançó de la Plana i Capvespre formen part de la trilogia de Holt,  un poble imaginari però molt real de les planes de Colorado, a prop de Denver. Què en sabem d’aquella gent? Ens sembla que sabem alguna cosa de la societat americana per el cine que ens ha arribat i per les noticies que s’escolen arreu: una societat egoista, liberal i agressiva on triomfen la gent sense escrúpols. Però això deu ser cosa de clixés, que d’aquests americans no n’he trobat ni un a Holt.  A Holt hi he trobat una gent que podrien ser d’una zona rural de qualsevol punt del planeta. N’hi trobem de purs i generosos, com els germans McPheron, els meus herois,  que són capaços de convertir el seu fer aspre i simple en tendresa  a canvi, només, del convenciment de que fan el que han de fer.  També hi ha la Victòria, que es

Les meves recomanacions per Sant Jordi

Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, d’aquest ja n’he parlat.

La memòria de l’arbre de la Tina Vallès. I d’aquest també

Aquest deu ser el lloc de Maggie O’Farrell. La Maggie O’Farrell em va enganxar totalment amb l’estranya desaparició de l’Esme Lennox. Aquest també m’ha atrapat. M’agraden les novel·les de personatges i de veus múltiples, i aquesta és un puzle de veus que encaixen a la perfecció.  Tenim la Claudette, una estrella del cinema que en quatre dies es fa tan famosa i tan diva que no se suporta ni a ella mateixa i decideix esfumar-se i amagar-se en un racó d’Irlanda impossible de trobar. D’altra banda tenim en Daniel que vagareja per Irlanda buscant arrels i fugint d’ell mateix. I en aquest racó de món es troben i  són feliços i mengen anissos… segur? No ben bé. Tots dos tenen el seu passat, els seus fantasmes i els seus anhels no satisfets . La Maggie O’Farrell ens els presenta a bocinets a través de les veus dels fills, mare, germans, amics, ells mateixos. I poc a poc es va construint una història tendra i humana, de frustracions, derrotes i algun que altre èxit. Els secundaris són deliciosos, i m’he enamorat especialment d’en Niall , el fill gran d’en Daniel.
Nosaltres en la nit de Kent Haruff.   Com trencar l’absurd de la soledat quan vius rodejat de gent amb qui potser tens coses en comú, però les convencions i el que s’ha fet sempre pesa més que les ganes de compartir?  Doncs l’Addie trenca convencions i fa una proposta poc comú a en Louis, el seu veí : dormir junts per fer passar millor les nits de pors i insomnis. Comencen una relació  en la que no hi ha expectatives, però si molta sinceritat. Trenquen tabús i viuen al dia, repassen un passat espès, comparteixen els petits plaers del present i els neguits del futur. La relació amb el net de l’Adele és la demostració de que els nens necessiten calma i que se’ls estimi sense condicions. I un gos, es clar. I la relació amb els fills de tots dos és una mostra de com d’egoistes podem arribar a ser amb els pares, de la incapacitat de posar-nos a la seva pell i considerar-los com a individus amb un paper més enllà del de pare o mare.  És una història que et fa venir ganes de viure tranquil i deixar-te de vides complicades.

Allò que vaig estimar de Siri Hustvedt. Aquesta és una història d’amistat entre dos homes al llarg de trenta anys. Un pintor, en Bill  i un historiador de l’art, en Leo. Les dones respectives,  els fills, les vacances que passen junts, els quadres, la vida al Soho, tot el que han compartit es va desgranant poc a poc. En algun lloc he llegit que és un thriller psicològic (subgènere de suspens que generalment té com a tema central un enfrontament entre personatges, més mental que físic, en el qual la intel·ligència o els aspectes intel·lectuals i / o mentals tenen una gran importància, viquipedia  dixit) be, potser si, hi ha un personatge que desafia constantment  en Bill i en Leo i que acaba tenint molt força en la novel·la, però jo diria més que res que és una novel·la on, per sobre de tot, destaca l’amistat incondicional entre els dos homes.
Tu no ets una mare com les altres d’ Angelika Schrobsdorff. La mare que no és com les altres és una dona avançadíssima al seu temps ( fora cotilles i convencionalismes) que aprofita els feliços anys vint de Berlin per fer una vida de tot menys avorrida. El Berlin pre-guerra ja presenta altres dificultats per la mare que prové d’una família jueva i veu , totalment incrèdula, com es va tancant el cercle als jueus. Pot escapar amb les filles a Sofia on  fan vida de refugiades i sobreviuen com poden fins que s’acaba la guerra. M’ha cridat l’atenció la tornada a Alemanya, el punt de vista dels pocs jueus que van sobreviure i que van voler tornar. Van trobar un país destrossat, gent esgotada, tot per reconstruir. Alemanys derrotats. Jueus supervivents a qui el país va demanar disculpes d’immediat amb petits privilegis dins la misèria: millor tarja de racionament, transports gratuïts, certes facilitats en els estudis i les feines. Convivien amb una estranya sensació de que havien viscut un malson que ningú no entenia. La pre-guerra, la guerra i la post-guerra només és un marc (però quin marc!!)  per a la història d’una dona forta de passions que ho arrosseguen tot, aquesta mare que, certament, no és com les altres.

Compreu-los , regaleu-los, llegiu-los, disfruteu-los!