Sofà o carrer?

Titular de l’Ara 27/09/11

El 33 recupera el seu programa de llibres.

Via llibre abandona l’estatisme del sofà i aposta per un ritme més fragmentat i amb més carrer.

La incidència de la tecnologia en la lectura i la vigència de JM de Sagarra són els primers al•licients de via llibre. El programa s’estrena amb la voluntat de trencar amb el desaparegut “l’hora del lector” .

Més aviat podriem dir que el 33 emet un programa de llibres i punt. No recupera res:el que tenia no te res a veure amb el que han programat ara. De tan trencador, només han quedat unes miques de no se sap ben bé què,  escampades ràpidament durant mitja hora.

Que han abandonat el sofà i que aposten per un ritme dinàmic, no cal que ens ho jurin: ens han marejat amb un seguit de primers plans que no ens han dut enlloc. I per mostrar que és un programa que surt al carrer, crec que no cal mostrar els llibres recomanats a terra, a l’acera. Ni cal mostrar-nos tot el mostrari de rajoles de carrer de Barcelona per explicar-nos que el llibre que presenten és urbà .

Llegir necessita calma i quietud. Llevat d’algun friki que camina tot llegint, ningú no llegeix en moviment, tots ens asseiem, sigui al sofà de casa, al banc de la plaça, davant l’ordinador, o al metro amb l’e-book. Els temps canvien, però això no. Canvien els suports, però Guerra i Pau necessita unes hores i una calma per ser llegida. Canvia la manera i el lloc del “boca orella”: els blogs, el facebook, el twiter i sobretot el QL? ens han fet deixar de banda les opinions d’alguns crítics oficials dels mitjans, però també ens agrada que algú enfoqui amb una mica de profunditat algun llibre o faci aflorar opinions dels autors. I per fomentar la lectura, no necessitem fullejar ràpidament un catàleg de novetats o la llista dels més venuts, necessitem que algú parli de llibres amb passió.

Tota la passió i lecturina del 33 sembla que es va quedar al plató de L’hora del lector. Espero que algun programador intel•ligent algun dia la recuperi i la poguem gaudir de nou. Amb un nou format? D’acord, però amb el mateix esperit, si us plau.

On és la lecturina?

Ha tornat L’hora del lector, però sembla que s’ha deixat alguna cosa de les edicions anteriors. Ha tornat més encotillada, amb els convidats més apretats d’espai i temps i els “recomanadors” més apressats i nerviosos.

On és la lecturina? Se l’ha endut el Sr Boix de viatge ? si us plau, Sr Boix, envii la fórmula de destil·lació a en Manzano i que la torni a escampar per el plató just abans de començar cada programa, i potser retornarà aquell aire més relaxat i amable que injectava lecturina en vena i ens feia sortir corrents a llegir tot d’una.

Al Blog del Senyor Boix hi ha una mica més de silenci

M’agrada l’hora del lector. M’agrada l’Emili Manzano, en Victor Amela, en Xavier Alvarez, la Marina Espasa i tots els altres que hi col•laboren habitualment. M’agrada l’ambient que es crea. Encomanen entusiasme per els llibres, fan pujar la lecturina, i això m’encanta.

M’agrada també el Blog de senyor Boix que puntualment ens informa del que es cou per el proper programa i fa la feinada de ressenyar tooooot el que s’ha recomanat en l’anterior programa. I m’agrada llegir la multitud de comentaris d’abans i després de cada programa, però …ara han tancat la possibilitat de fer-hi més comentaris. Perquè? Ho explica de manera deliciosa l’Emili Manzano aqui amb El berenar de diumenge (aneu-hi i llegiu-ho, val la pena) que  m’ha emocionat per la forma, com em van emocionar els Pinyols d’aubercoc .

Després de llegir-ho se m’ha fet un nus a la gola i els ull se m’han encegat de ràbia. Perquè hem de viure en un país en guerra? Ens hem de sotmetre tots al control antiterrorista per quatre ànimes perverses que no saben viure sense fer mal ? A vegades sembla que hi ha un cel net i clar, que pots sortir al carrer amb un somriure ample i que fins i tot pots convidar a algú a un cafè sense cap raó aparent . Però sembla que això és pura il•lusió, que hi ha núvols tòxics que apareixen arreu, que en sortir de casa l’has de tancar amb clau i forrellat , i alerta a qui somriguis o convidis a un cafè no fos cas que t’acusin de corrupte o xantatgista. Digueu-me il•lusa, però jo no vull viure en un món així, ajudeu-me a parar-lo que vull baixar a la propera parada.

Amics de l’hora del lector, mentre seguiu volent guanyar batalles en despatxos per defensar l’espontaneïtat , mentre seguiu en pantalla convidant a la lectura amb aquell somriure franc que crea oasi , encara puc pensar que hi ha un bri d’esperança. No defalliu que malgrat les ànimes perverses que ho volen esbombar tot, seguirem seguint-vos. En silenci, sense feed back, però allà seguirem.