Les meves recomanacions per Sant Jordi

19 04 2017

Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, d’aquest ja n’he parlat.

La memòria de l’arbre de la Tina Vallès. I d’aquest també

Aquest deu ser el lloc de Maggie O’Farrell. La Maggie O’Farrell em va enganxar totalment amb l’estranya desaparició de l’Esme Lennox. Aquest també m’ha atrapat. M’agraden les novel·les de personatges i de veus múltiples, i aquesta és un puzle de veus que encaixen a la perfecció.  Tenim la Claudette, una estrella del cinema que en quatre dies es fa tan famosa i tan diva que no se suporta ni a ella mateixa i decideix esfumar-se i amagar-se en un racó d’Irlanda impossible de trobar. D’altra banda tenim en Daniel que vagareja per Irlanda buscant arrels i fugint d’ell mateix. I en aquest racó de món es troben i  són feliços i mengen anissos… segur? No ben bé. Tots dos tenen el seu passat, els seus fantasmes i els seus anhels no satisfets . La Maggie O’Farrell ens els presenta a bocinets a través de les veus dels fills, mare, germans, amics, ells mateixos. I poc a poc es va construint una història tendra i humana, de frustracions, derrotes i algun que altre èxit. Els secundaris són deliciosos, i m’he enamorat especialment d’en Niall , el fill gran d’en Daniel.
Nosaltres en la nit de Kent Haruff.   Com trencar l’absurd de la soledat quan vius rodejat de gent amb qui potser tens coses en comú, però les convencions i el que s’ha fet sempre pesa més que les ganes de compartir?  Doncs l’Addie trenca convencions i fa una proposta poc comú a en Louis, el seu veí : dormir junts per fer passar millor les nits de pors i insomnis. Comencen una relació  en la que no hi ha expectatives, però si molta sinceritat. Trenquen tabús i viuen al dia, repassen un passat espès, comparteixen els petits plaers del present i els neguits del futur. La relació amb el net de l’Adele és la demostració de que els nens necessiten calma i que se’ls estimi sense condicions. I un gos, es clar. I la relació amb els fills de tots dos és una mostra de com d’egoistes podem arribar a ser amb els pares, de la incapacitat de posar-nos a la seva pell i considerar-los com a individus amb un paper més enllà del de pare o mare.  És una història que et fa venir ganes de viure tranquil i deixar-te de vides complicades.

Allò que vaig estimar de Siri Hustvedt. Aquesta és una història d’amistat entre dos homes al llarg de trenta anys. Un pintor, en Bill  i un historiador de l’art, en Leo. Les dones respectives,  els fills, les vacances que passen junts, els quadres, la vida al Soho, tot el que han compartit es va desgranant poc a poc. En algun lloc he llegit que és un thriller psicològic (subgènere de suspens que generalment té com a tema central un enfrontament entre personatges, més mental que físic, en el qual la intel·ligència o els aspectes intel·lectuals i / o mentals tenen una gran importància, viquipedia  dixit) be, potser si, hi ha un personatge que desafia constantment  en Bill i en Leo i que acaba tenint molt força en la novel·la, però jo diria més que res que és una novel·la on, per sobre de tot, destaca l’amistat incondicional entre els dos homes.
Tu no ets una mare com les altres d’ Angelika Schrobsdorff. La mare que no és com les altres és una dona avançadíssima al seu temps ( fora cotilles i convencionalismes) que aprofita els feliços anys vint de Berlin per fer una vida de tot menys avorrida. El Berlin pre-guerra ja presenta altres dificultats per la mare que prové d’una família jueva i veu , totalment incrèdula, com es va tancant el cercle als jueus. Pot escapar amb les filles a Sofia on  fan vida de refugiades i sobreviuen com poden fins que s’acaba la guerra. M’ha cridat l’atenció la tornada a Alemanya, el punt de vista dels pocs jueus que van sobreviure i que van voler tornar. Van trobar un país destrossat, gent esgotada, tot per reconstruir. Alemanys derrotats. Jueus supervivents a qui el país va demanar disculpes d’immediat amb petits privilegis dins la misèria: millor tarja de racionament, transports gratuïts, certes facilitats en els estudis i les feines. Convivien amb una estranya sensació de que havien viscut un malson que ningú no entenia. La pre-guerra, la guerra i la post-guerra només és un marc (però quin marc!!)  per a la història d’una dona forta de passions que ho arrosseguen tot, aquesta mare que, certament, no és com les altres.

Compreu-los , regaleu-los, llegiu-los, disfruteu-los!





L’estranya desaparició d’Esme Lennox. Maggie O’Farrell

27 06 2010

Tenir fills adolescents té algun que altre inconvenient: surten de festa i fins que no els saps a casa no et quedes tranquil. Si proves de dormir, ho fas amb un son lleuger i no descanses. Per aquestes ocasions, no hi ha res com un bon llibre que t’enganxi, et faci passar les hores volant, i et distregui de la caparra. Així és com he llegit l’estranya desaparició d’Esme Lennox aquest dissabte,començat desprès de sopar, acabat a les tantes, just quan “la canalla” entrava per la porta.

M’ha enganxat més que qualsevol de les novel•les policíaques que he llegit últimament. No hi ha crim, però hi ha intriga i culpable. Hi ha tres protagonistes: les dues germanes de l’alta societat escocesa dels anys 30, la Kitty i l’Esme, i la neta, l’Iris , una dona independent dels 90. El seu caràcter es va forjant poc a poc a mida que avança la història que és tendra i tràgica alhora. Les germanes i la història van saltant del present aparentment apacible al passat tèrbol, van deixant peces del trencaclosques aquí i allà perquè el lector les vagi recollint i encaixant.

L’Esme és una dona diferent , amb esperit lliure, amb ganes d’aprendre i de veure món, insubmisa,i per tant incòmoda per a la seva família benestant . Pateix alguns traumes dels que marquen si tel’s quedes a dins: i sel’s queda. La família li gira l’esquena i no pot més d’aguantar els numerets de l’Esme, la cabra boja: numerets que poden ser tan innocents com sortir de casa sense guants o barret , no tenir ganes de ballar en un ball de societat o emprovar-se el vestit de la mare davant del mirall quan es creu sola a casa. Ser diferent l’aïlla del voltant, no sabeu pas com i durant quant de temps!!. No la fa parar boja ni la crueltat de veure’s abandonada en una casa de bojos durant anys i panys, sense saber ni perquè, totalment aïllada i despreciada per la família, patint la indiferència de metges i infermeres que la única cosa que volen és que no molesti. Al llarg dels anys conserva a serenor i la sang freda, que li són ben útils quan recupera la seva llibertat absurdament robada.

Un altre llibre que em fa estar agraïda al destí per haver nascut al darrer terç del SXX, només 40 anys després de l’Esme .

El que en diuen per la xarxa

Les meves recomanadores de capçalera, la Kweilan i  l’espolsada, que em van fer venir salivera amb les seves rssenyes