Ulleres de sol, Mel i metzines. Maria Barbal

14 09 2012

Un altre parèntesi de prop d’un mes i ara les vacances comencen a quedar una mica lluny però les lectures que he anat fent encara són fresques en el record.

A principis d’estiu vaig anar a una trobada de quellegistes a la Biblioteca Nacional de Catalunya ( fotos aqui ) on entre altres meravelles, vam poder veure alguns manuscrits i llibretes de la Maria Barbal. La visita em va recordar com m’havia agradat pedra de tartera, així que quan vaig anar a la biblioteca a buscar lectures d’estiu me’n vaig firar dos de seus.

Ulleres de sol

5 relats diversos que tenen dos lligams comú: les ulleres de sol i la delicadesa amb la que estan escrits. Es llegeixen en un no res i deixen un magnífic regust de boca.

Per ofici (i perque visc enganxada a unes ulleres de sol) aquest queda a la llista d’ Òptica i literatura

Mel i metzines

L’Agustí d’Olp, el taupaire , relata per a la seva filla, el que ha estat la seva vida. Des que no aixeca un pam de terra i ja treballa ajudant el pare, fins a esdevenir cuiner d’un bon hotel a Paris. Misèries de pobresa, de guerra, resignació per ser el cabaler i anar de remolc de l’hereu, sense tenir dreta ares, només a guanyar-se la vida. Esperit de superació, ganes de tirar endavant, amb poc temps per mirar enrere mentre tot està en marxa , amb poc lloc per l’enyor a l’exili per raons de gana. Enyor de la terra que arriba al cap de molts anys, quan es permet el luxe de començar a viure.

Una de les gràcies de la novel•la és el llenguatge ric i senzill, vocabulari que s’ha anat perdent i que imagino amb l’accent del Pallars. Cada paraula que entra en el desús i l’oblit és com perdre una petita perla de l’idioma.

Un bocinet que m’ha agradat més que els altres

Pag 295

A la matèria tendra de la infància s’ha afegit la sal dels dies , l’aigua de tanta pluja, el pebre del desig, la canyella de les hores dolces, una copeta de vi ranci de les experiències, la picada -all julivert, ametlles, pa torrat- de les tresqueres, de les sorpreses, de la por. Al final, dins de la sala de les alegries, uns quants bolets,els pensaments que no s’han fet realitat. I a sota la cassola,sempre el foc, la vida. Ara , fluix, que no es cremés;més endavant atiat, que necessita força; després, escampeu la brasa, només ha de fer xup-xup. Fins que una ma apaga.

El que en diuen per la xarxa

Maria Barbal

Vall d’Assua

llegir en cas d’incendi