La punyalada. Marià Vayreda

26 11 2010

La tardor és per a mi, època de poca energia. L’empenta d’inici de curs, que venia impulsada per la claror de l’estiu, s’acaba en aquesta època en que la llum va minvant poc a poc i m’arrossega a una sequera lectora i sequera de neurones en general. Entro en un estat d’hivernació que sembla que només es trenca amb l’arribada de les primeres neus i el primer fred, que em tornen revitalitzar.

Tot això només per dir que fa dies que tinc llibres llegits i acabats, amb la ressenya al cap però les idees no s’acaben de materialitzar en el blog. Com és el cas de la punyalada, lectura conjunta del mes d’octubre en el QL? , moderada per la Iaia. Ressenyar un clàssic és una cosa que sempre em fa una certa impressió. Què puc afegir al que segurament ja s’ha dit del llenguatge, a les anàlisi dels personatges i de les circumstàncies del moment que els fa actuar de la manera que ho fan ? Poca cosa, de ben segur. Però com que sóc agosarada i inconscient, aquí vaig i hi deixo a meva

Què hi he trobat en una novel•la de bandolers, de misèries, de sentiments exaltats i d’honors ferits que desperten rancúnies? Hi he trobat uns personatges autèntics, que mirats amb els ulls del segle XXI ens són totalment artificiosos. De la mateixa manera que ens semblen artificiosos els personatges que poblen les novel•les històriques que s’han posat tant de moda avui en dia, amb aquella mentalitat del segle XXI que els hi col•loca l’autor, però situats anys enllà. Cara i creu d’autor i lector

La punyalada desprèn l’autenticitat de l’emoció i de les passions, que només podem entendre si fem realment un viatge al passat. Vayreda ens regala el bitllet d’anada, amb el seu llenguatge ric i planer que té una força que arrossega i acompanya per les muntanyes feréstegues de l’època

El que en diuen per la xarxa

A la UOC

La visió d’un estudiant de batxilerat.

el text complert