Les meves recomanacions per Sant Jordi

19 04 2017

Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, d’aquest ja n’he parlat.

La memòria de l’arbre de la Tina Vallès. I d’aquest també

Aquest deu ser el lloc de Maggie O’Farrell. La Maggie O’Farrell em va enganxar totalment amb l’estranya desaparició de l’Esme Lennox. Aquest també m’ha atrapat. M’agraden les novel·les de personatges i de veus múltiples, i aquesta és un puzle de veus que encaixen a la perfecció.  Tenim la Claudette, una estrella del cinema que en quatre dies es fa tan famosa i tan diva que no se suporta ni a ella mateixa i decideix esfumar-se i amagar-se en un racó d’Irlanda impossible de trobar. D’altra banda tenim en Daniel que vagareja per Irlanda buscant arrels i fugint d’ell mateix. I en aquest racó de món es troben i  són feliços i mengen anissos… segur? No ben bé. Tots dos tenen el seu passat, els seus fantasmes i els seus anhels no satisfets . La Maggie O’Farrell ens els presenta a bocinets a través de les veus dels fills, mare, germans, amics, ells mateixos. I poc a poc es va construint una història tendra i humana, de frustracions, derrotes i algun que altre èxit. Els secundaris són deliciosos, i m’he enamorat especialment d’en Niall , el fill gran d’en Daniel.
Nosaltres en la nit de Kent Haruff.   Com trencar l’absurd de la soledat quan vius rodejat de gent amb qui potser tens coses en comú, però les convencions i el que s’ha fet sempre pesa més que les ganes de compartir?  Doncs l’Addie trenca convencions i fa una proposta poc comú a en Louis, el seu veí : dormir junts per fer passar millor les nits de pors i insomnis. Comencen una relació  en la que no hi ha expectatives, però si molta sinceritat. Trenquen tabús i viuen al dia, repassen un passat espès, comparteixen els petits plaers del present i els neguits del futur. La relació amb el net de l’Adele és la demostració de que els nens necessiten calma i que se’ls estimi sense condicions. I un gos, es clar. I la relació amb els fills de tots dos és una mostra de com d’egoistes podem arribar a ser amb els pares, de la incapacitat de posar-nos a la seva pell i considerar-los com a individus amb un paper més enllà del de pare o mare.  És una història que et fa venir ganes de viure tranquil i deixar-te de vides complicades.

Allò que vaig estimar de Siri Hustvedt. Aquesta és una història d’amistat entre dos homes al llarg de trenta anys. Un pintor, en Bill  i un historiador de l’art, en Leo. Les dones respectives,  els fills, les vacances que passen junts, els quadres, la vida al Soho, tot el que han compartit es va desgranant poc a poc. En algun lloc he llegit que és un thriller psicològic (subgènere de suspens que generalment té com a tema central un enfrontament entre personatges, més mental que físic, en el qual la intel·ligència o els aspectes intel·lectuals i / o mentals tenen una gran importància, viquipedia  dixit) be, potser si, hi ha un personatge que desafia constantment  en Bill i en Leo i que acaba tenint molt força en la novel·la, però jo diria més que res que és una novel·la on, per sobre de tot, destaca l’amistat incondicional entre els dos homes.
Tu no ets una mare com les altres d’ Angelika Schrobsdorff. La mare que no és com les altres és una dona avançadíssima al seu temps ( fora cotilles i convencionalismes) que aprofita els feliços anys vint de Berlin per fer una vida de tot menys avorrida. El Berlin pre-guerra ja presenta altres dificultats per la mare que prové d’una família jueva i veu , totalment incrèdula, com es va tancant el cercle als jueus. Pot escapar amb les filles a Sofia on  fan vida de refugiades i sobreviuen com poden fins que s’acaba la guerra. M’ha cridat l’atenció la tornada a Alemanya, el punt de vista dels pocs jueus que van sobreviure i que van voler tornar. Van trobar un país destrossat, gent esgotada, tot per reconstruir. Alemanys derrotats. Jueus supervivents a qui el país va demanar disculpes d’immediat amb petits privilegis dins la misèria: millor tarja de racionament, transports gratuïts, certes facilitats en els estudis i les feines. Convivien amb una estranya sensació de que havien viscut un malson que ningú no entenia. La pre-guerra, la guerra i la post-guerra només és un marc (però quin marc!!)  per a la història d’una dona forta de passions que ho arrosseguen tot, aquesta mare que, certament, no és com les altres.

Compreu-los , regaleu-los, llegiu-los, disfruteu-los!





Anatomia de les distàncies curtes. Marta Orriols

3 10 2016

La vida dona tombs i  ziga –zagues, i en aquest anar i venir segueixo llegint,  segueixo parlant de llibres, que és de les coses que més m’agrada en aquets món. Però, vet aquí que el blog em va fer conèixer altres malalts de llibres i ara tinc més activitat lectora  en presencial que en virtual, cosa que ha fet baixar la meva activitat bloguera. Contradiccions de la xarxa.

De blog en blog n’he trobat alguns addictius per el què expliquen i per com ho expliquen, escriptura hipnòtica que fa miques aquella teoria de que els posts llargs no els llegeix ningú. Passeu per el no puc dormir i ja m’ho direu. En la seva última entrada explica una mica la gestació del seu llibre de contes  que acaba de publicar i que jo acabo de llegir. Dic llegir? no, companys, me l’he empassat d’un glop, quasi sense respirar.  M’he trobat amb l’escriptura hipnòtica del blog vestint històries contundents, una mica com un llop amb pell de xai. Sota l’aparença de quotidianitat, comences amb un “ai,ves, d’això en farà una història?”,  i acabes sacsejat amb un  “ collons, si, una història  i una vida aquí al darrera”.

Són contes que són com la vida, plens de detalls sense importància, però tots els detalls conformen història. Són contes que no tenen un final, són més aviat un parèntesi en el camí. Són contes amb personatges que podrien ser tu o jo, o tots dos, o una mica de cada. Jo m’he trobat esmicolada i repartida entre tots els contes , hi he trobat a gent que m’estimo i a gent que em cau fatal però que si no hi fossin els trobaria a faltar. I si em pregunteu quin des 19 contes m’ha agradat més, us denuncio, és com preguntar a un nen a qui s’estima més, si al pare o a la mare. Impossible triar, tots tenen el seu què i el seu com lligats dolçament amb aquesta cadència que et fa quedar enganxat sense remei.

Divendres passat, el van presentar a la meva llibreria de capçalera, i jo que m’ho vaig perdre. Això em passa per guardar-me uns dies de vacances fora de temporada i sortir a voltar sense consultar prèviament l’agenda de la  llibretera. Aix, tonta de mi!. La presentació del seu segon llibre no me la penso perdre, perquè hi haurà un segon, oi, Marta?

El que en diuen a la xarxa

a l’editorial que l’ha fet possible

a les grans lletres minúscules

al racó de la paraula de’n Xavier Serrahima