Llegir, escriure….

Només dues entrades en els dos últims mesos. La vida em té una mica entretinguda i les meves neurones lectores i escriptores han demanat, molt amablement això si, si podien agafar-se una mena de jornada reduïda. I és clar que amb la de satisfaccions que m’han donat al llarg de la vida, sempre tan diligents i aplicades, no m’he pogut negar a la petició. I així estic, amb alguns llibres a mig llegir, alguns de llegits de fa dies i amb el comentari perdut, picotejant d’aquí i d’allà.

Ara que la neurona escriptora encara no ha acabat la seva jornada d’avui ( divendres tarda i treballant, aquesta neurona no sap gaire on penja el llum) aprofitaré per fer un repasset a les últimes lectures

El lugar del aire. Dinaw Mengestu. Recomanació quasi obligatoria de la meva llibretera de capçalera, que no m’ha decebut gens ni mica. El Jonàs és una mica com la protagonista de Brooklyn, una ànima solitària que no sap ben bé què busca. Un personatge desemparat, dels que t’acullen. La Fe en va parlar molt bé en el blog de l’espolsada

El sol dels Scorta. Laurent Gaudé. L’inici et fa suar i quasi que sents els grills de l’estiu mediterrani. Els Scorta són una família italiana molt arrelada a la seva terra àrida. Tenen uns lligams molt forts entre ells, fruit de les penes i dificultats. Hi ha una escena d’un dinar familiar que m’ha robat el cor. Recomanable de totes totes.

Relectures de classics de la meva vida, La plaça del diamant i el Ronda naval sota la boira . Un plaer compartir-los a les lectures conjuntes amb els amics quellegistes. En acabar el Ronda Naval vam fer una trobada a Vilassar ( veieu la foto?), en un txiringuito fantàstic, on vam llegir contes relacionats amb el mar. El 28 de juliol farem una ruta Rodoreda per Barcelona amb la colla quellegista. Si algú s’hi vol apuntra, que xiuli i li explicaré com fer-ho. Com més siguem, més barateta serà la ruta.

Vaig llegint poesia diversa ( Joan Margarit, Rosa Leveroni, Montserrat Abellò, Maria Mercè Marçal, Martí Pol…) cada dia un poema només llevar-me, una manera de començar el dia amb energia i un bon somriure.

Per útlim, però no per això menys important, us explicaré que diumenge passat vaig assisitir a la presentació del llibre Històries veïnals, obra col·lectiva coordinada per el benvolgut i molt estimat veidedalt, liante de primera que té la virtud d’engatussar el personal de blogville per anar organitzant saraus diversos. Refotets, companys, la selecció d’històries és de nivell i estimula la meva neurona lectora que ara està en hores baixes. Van caient històries, un dia una, un dia l’altre, sense ordre ni concert. Una bona lectura per endur-vos a la platja i llegir entre remullada i daiquiri.

La neurona escriptora fa estona que m’avisa que ha esgotat la jornada laboral, i que si encara no li ha caigut el llapis és per el respecte que em té i nosequè diu de tants anys de coneixença. Doncs apa, anem plegant que no cal forçar una bona entesa, i menys amb una neurona.

Cartes a Mercè Rodoreda. Armand Obiols

Armand Obiols va ser la parella de Rodoreda a l’exili durant més de 30 anys. Les temporades que passaven separats, que van ser moltes degut a la feina de traductor d’ Obiols per Nacions Unides, ell escrivia gairebé a diari.

Les dels primers anys ( del 41 al 43 )són cartes molt tendres i apassionades. En la segona tongada de cartes, entre el 59 i el 62 mentre ell vivia a Viena i ella a Ginebra, explica el seu dia a dia a Viena( ensopit, tal com diu ell) i va fent una crònica del que llegeix i va deixant, enmig del relat de la vida quotidian , opinions dels escriptors catalans i espanyols de l’època. Era lector voraç i molt crític. Diu coses com

•  El testament de Benguerel : la novel•la és feixuga com una dotzena de mahons
•  Tots som iguals d’Espinàs, em sembla una pura animalada
• Varietès d’Espinàs, pura inidgència, literatura de full de calendari popular
•  Homenots de Josep Pla .. el famós estil de Pla era una llegenda, entre popular i encarcarat, molt deficient. La Plaça del Diamant és infinitament millor
• La Maroma de Folch i Camarasa, m’ha agradat bastant
• Tana o la felicitat de M A campmany,ben feta, intel•ligent, però lleugerament encarcarada, poc natural, amb una subtilesa excessiva
• Mort de dama de L Vilallonga no és res de l’altre món , però té un cert tó i sobretot, no dona la sensació, com els altres llibres, lluiti contra un restrenyiment crònic
• De Pere Calders : molt original, molt divertit, ric, inesperat. És lamentable que no escrigui una mica millor en el sentit del seu propi estil
•  Un conte de Gaite ( Carmen Martin Gaite) val més que sis novel•les de Benguerel o de la Capmany
•  Pedrolo és allò que sol dir-se’n un graponer. Però té indiscutiblement instint de novel•lista
•  Espriu, no és que estigui malament. És bastant original(…) , però ensopit
•  El martell de Sarsanedas. És una llauna inaguantable , falsa, amb recursos tècnics desgraciats
•  D’Anna Maria Matute: com que la minyona té una tenacitat realment salvatge, és possible que arribi a fer coses realment esplèndides
• La plaça del diamant i Incerta Glòria ( Joan sales) són les dues millors novel•les publicades d’ençà de solitud
• La mort i la primavera farà rodar caps com baldufes

Per altra part fa de revisor minuciós de les novel•les i contes de la Rodoreda, donant indicacions per depurar l’estil. No deixa mai d’elogiar el que escriu i d’animar-la a que segueixi escrivint. En algun moment que la Rodoreda sembla desanimada per que no li donen premis ( és una pena que el jurat estigui compost per sis o set imbècils), li diu que el seu objectiu no ha de ser un article al Serra d’Or, si no ser d’aquí a 50 anys, motiu d’una tesi a la Universitat de Barcelona. Visionari l’home, quantes tesis hi deuen haver al món sobre l’obra de Mercè Rodoreda ? Més d’una segur!!!

I en mig de literatura i correccions, parla del Barça, del redoxon, que segons ell li atura les grips, del temps horrible de Viena , de tant com l’enyora i constantment li retreu que li escrigui tan poc . M’ha agradat molt de llegir-lo, però hi he trobat a faltar les respostes de la Rodoreda.

Una altre epistolari que a mi em va entusiasmar són cartes amb el seu editor Joan Sales , en que hi ha la veu de les dues bandes

El que en diuen per la xarxa

L’entrada de l’espolsada la subscric totalment, he estat a punt d’estalviar-me al meva i enviar-vos de pet a casa seva

a La vanguardia

a Vilaweb

Ser lector és un luxe

Ser lector és un luxe, com és un luxe tenir a algú que cuini per a tu. Algú que ha pensat el plat, ha anat a plaça, ha triat, ha encès fogons, ha vigilat el temps per aconseguir textures, gustos i sensacions. I tu t’assseus i t’ho cruspeixes. Tranquil•lament . Ho disfrutes. Ho critiques. Ho alabes. Ho comparteixes. En parles. Ho recordes. Ho oblides. Ho vius de debò si el cuiner ha mimat el procés. Vibres si l’autor ha pensat en tu mentre escrivia, que l’acolliràs tranquil•lament amb el llibre entre les mans.

És un luxe triar cuiners, triar menús i poder-los disfrutar per pocs diners i un pessic de temps. Si puc, em quedo amb la cuina de mercat que demana temps i ofici però falla poc, emociona sempre i et deixa amb les ganes d’abraçar l’autor i donar-li les gràcies.

La Plaça del Diamant. Mercè Rodoreda

Tinc la gosadia d’obrir un post sobre la Plaça del Diamant, tot just passat l’any Rodoreda, que se n’ha parlat infinitament i amb la quantitat d’estudis, llibres i tesis que hi ha sobre el tema. Ja he dubtat ja, abans de posar-m’hi, però què voleu que us digui, si en aquest blog escric sobre el que em fa sentir el que llegeixo, no faré discriminacions i faré veure que no em sento (molt) intimidada per la quantitat de paraules que s’han dit sobre alguns clàssics i alguns autors amb majúscules. Doncs, apa, som-hi.

Després de llegir les cartes Sales-Rodoreda, em van agafar unes ganes irresistibles de rellegir la Plaça del Diamant. L’havia llegit com a lectura obligatòria a l’insitut l’any que va sortir la pel•lícula. Primer el llibre, després la peli. Amb 16 o 17 anys que tenia, les dues em van agradar molt. En la relectura desprès de més de vint anys, per a mi, el llibre guanya.

No m’atreviria a comparar la Mercè Rodoreda amb en Javier Marías, són dos escriptors totalment diferents, però els lliga alguna cosa. La manera de narrar que va encadenant coses, fets i pensaments. És com tirar una pedra a l’aigua, hi ha una ona expansiva,tranquil•la però constant, que et va portant enllà enllà i sembla que t’oblidis del punt on has tirat la pedra, però mires l’aigua i tens molt present l’inici de l’ona expansiva. Vet aquí tot això per dir que t’enganxen i et fan posar a la pell dels personatges de manera calmada, sense estridències. Més aviat una teranyina que t’envolta i et fa entrar en els personatges.

Mercè Rodoreda et fa viure la Colometa, et transmet la seva angoixa, les seves pors, la misèria, la gana, la desesperació i la punta de benestar que enfila la Natàlia dels últims capítols.
I posats a seguir el costum de puntuar el que llegeixo : com més llibres llegeixo, més tendeixo a pensar que la Plaça del Diamant és una obra mestra, ho sento companys, soc poc original, i per tant queda puntuada com a joia de la corona.

I avui no afegiré enllaços a la Rodoreda ni al llibre, n’hi deu haver tants que em donaria massa feinada triar-los

Mercè Rodoreda – Joan Sales, Cartes completes 1960-1983

Em van fer venir ganes de llegir-lo els amics de l’hora ( escurçada) del lector: l’entusiasme amb que en van parlar Montserrat Casals i Maria Bohigas (una neta d’en Sales) van fer que per Nadal corrés a comprar-lo. Una vegada vaig tenir el llibre a les mans vaig pensar “un epistolari t’has comprat?, però si a tu aquest gènere no et va gens ni mica!!!!, ja t’has deixat engatussar per el carisma de l’Emili Manzano i d’en Victor Amela que et vendrien un plat bledes sense sal i n’estaries contenta”.

Però tornem a l’epistolari de la Rodoreda i en Sales. Vaig començar per la introducció ( cosa que no faig mai, no les suporto ) i aquí ja m’hi vaig quedar una mica enganxada ja que s’endevinaven uns personatges sorprenents, però tot i així, el gruix del llibre i els fulls tan finets ( tipus bíblia) quasi em fan desistir. Aguantaré 1000 pàgines de cartes entre un editor i una dona de fama més aviat malcarada i tancada com era la Rodoreda? no ho sé, però ja que l’he començat i que l’he comprat ( uix, on devia tenir el cap jo aquell dia?) potser que segueixi endavant, no ?

Et voilà, je suis enchanté ! Quina finura d’escriptura, informal i elegant a la vegada, quina ironia i quins personatges!!! I està clar, com que són cartes privades es permeten el luxe de ser políticament incorrectes, i engaltar-les a raig en contra de qui calgui. Això li dona una salseta afegida a l’interés literari o històric que pugui tenir el llibre.

En Sales se’n fot a tort i a dret dels literats, dels premis, dels lingüistes lletraferits , dels “quelcoms”, “qualcuns”, “llurs”, “enguanys” i un reguitzell de paraules que segons ell no diu ningú i que tot Catalunya riuria de sentir-les en boca de qui fos. Desprecia els premis ( una loteria segons ell que no te res a veure amb la qualitat dels llibres premiats), es refereix al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ( que Rodoreda va guanyar el 1980) com a la Col-i-flor d’Enguany, ataca editors i periodistes que no perdonen als que tenen talent i a més venen llibres. Segons ell el “Serra d’Or” és el “Serra de Plom”, tan avorrida que només es ven per militància i perquè no té competència .
… en fi un reguitzell d’atzagaiades escrites de manera fresca i divertida.

Algunes coses en boca d’en Sales
“la bústia, quina paraula més bèstia, però sembla que no n’han trobat altre de millor”

Davant el poc cas que van fer les crítiques quan va sortir la plaça del Diamant ” El temps és el gran crític, no se n’ha trobat de millor per ara. Llàstima que triga tant a donar el seu parer”

“( els autors) Mentre som llegits vivim“

I referint-se als llibres que es publicaven i tenien molt poca sortida, tot i les excel•lents crítiques dels lletraferits “oficials”, i que segons ell eren il•legibles

“Un llibre ha de ser llegit de gust, vet aquí un primer principi”
“( segons es crítics) els llibres, per ser genials han de reunir diverses condicions, la primera de les quals és ser ben ensopits; com a ideal, de lectura impossible”

Pel mig notes personals, anades i vingudes de Paris i Siurana on en Sales i la seva dona passaven temporades amb la filla i els nets, notes de les peripècies amb la (in)justícia de les acaballes del franquisme, el seu retorn com a funcionari de la Diputació en restablir-se la democràcia i intervencions per fer de mediador entre la Rodoreda i els seu fill per qüestions d’herència, comentaris de política del moment, xafaederies literaries….

I mentrestant la Rodoreda de Paris a Ginebra i més tard amb llargues temporades a Barcelona i Romanyà, sense deixar mai d’anar amunt i avall. Es queixava de que estava cansada i no tenia calma per escriure, però la dona no parava. En Sales no sabia mai on enviar-li les cartes. Serà a Paris? A Ginebra? Al pis de Barcelona o a Romanyà?Tenia el seu caràcter la dona. Les cartes del principi, quan encara no es coneixien amb en Sales i només feien que barallar-se per detalls de correcció de la Plaça del Diamant, també tenen la seva gràcia . En Sales tot sovint li diu “ja em podeu anar dient que soc un cul d’olla, que mentre segueixi escrivint coses com la Plaça del diamant no m’enfadaré pas”.Una de les cartes l’acaba així ” esperant conèixer-la personalment ben aviat i seguir barallant-nos de viva veu amb idèntica bona fe que per carta, la saluda amb tot l’afecte…..”

És un trosset d’història del país, són 23 anys repassats de manera ben curiosa. En fi, que m’ha agradat de llegir, tot i els trossos una mica repetitius.

El que he trobat per la xarxa

de la Rodoreda, inifitat de coses, així que només la més obvia

tres quarts del mateix per en Sales,no fos cas que s’enfadessin si fem diferències

El que en diuen del llibre a la vilaweb

I aqui l’enllaç amb l’hora del lector que em va engatussar a comprar el llibre

Quanta, quanta guerra, Mercè Rodoreda

Una història de la guerra, on la guerra, pròpiament, no hi surt. El regust de la guerra és molt present i t’acaba envaint l’aire de pena i desolació. I és que la prosa de la Rodoreda et lliga a la història i al personatge, té una manera d’explicar les coses molt rodona, no se li escapa re