en la llarga abraçada
que m’agombola.
Pètals de rosa
que els dits acaronen
són els teus llavis.
I és blanc el lliri
de llarga tija verda
prop l’aigua clara.
Montserrat Abelló
Vaig tenir la Montserrat Abelló ( que coneixíem com a Sra Bofill) de professora d’anglès, fa més de 30 anys, en els seus últims anys com a docent. Érem un grup una mica rebel i ens sorprenia aquella profe menuda, terriblement gran per els nostres 16 anys, però amb una vitalitat que et deixava fregit. Fèiem broma dels seus mocadors de coll i fins i tot juguesques per endevinar quin duria a la propera classe. Ella ens sorprenia amb classes d’angles diferents, ens explicava els seus anys d’exili i deixava que treballéssim l’anglès a través de cançons de Queen, que ella escoltava divertida amb aquell somriure que li il·luminava la cara i li feia els ulls petits. Al cap d’un temps, quan ja érem adults i una mica menys eixelebrats vam descobrir que la Sra Bofill era la Montserrat Abelló, que era poeta i traductora i vam entendre algunes coses de l’exili i de les seves amistats literàries que ens havia explicat.
Fa poc més de dos anys vaig passar per una situació personal complicada i vaig trobar consol llegint poesia, era un bàlsam que m’asserenava enmig del tsunami de la meva vida. La Montserrat Abelló va passar a ser una de les meves poetes de capçalera.
Un dia, de casualitat, passant per el carrer de Sant Pere mes alt, vaig veure que a la llibreria Pròleg anunciaven un acte en el que ella hi era. Vaig canviar els plans del vespre i hi vaig assistir. Vaig tenir la ocasió de saludar-la, en trenta anys s’havia encongit un no dir, em va impressionar veure-la tan remenuda, però seguia amb un mocador de coll virolat i el mateix somriure. Li vaig explicar això que us he explicat, el record de les classes d’anglès i el consol que m’havia donat la seva poesia. Va quedar molt seriosa, però després em va somriure i em va abraçar donant-me les gracies per haver-li explicat i dient-me que no demanava res més de la seva poesia, que arribés al cor de la gent. Aquell dia, apart del regal de la seva abraçada, vaig conèixer la Sonia Moll i la seva poesia, que ha resultat ser una altra poetessa de referencia per a mi. Desprès he vist la Montserrat Abellò en diversos actes, homenatges, presentacions de llibres i lectures poètiques, m’he emocionat sentint-la recitar els seus poemes amb aquella veu tremolosa i amb caràcter, veient com li brillaven els ulls sentint poetes joves, i veient com se li il·luminava la cara amb un somriure generós quan rebia l’afecte sincer de la gent que l’envoltava.
Em fa molta il·lusió tenir els seus llibres dedicats, una petita joia de la meva biblioteca. Jo, de gran, vull ser com ella, tot ganes de viure i somriure, i mentre no arribo als 96, la seguiré llegint, seguiré gaudint de les seves paraules que toquen l’ànima.
Bon viatge, Montserrat.
Coses de la Xarxa
L’espolsada també li ret homenatge
foto copiada de la xarxa En gairebé totes les fotos que he trobat, anava amb un mocador de colors virolats, fixeu-vos hi