Bon viatge, Montserrat

Aixopluc busco

en la llarga abraçada

que m’agombola.

Pètals de rosa

que els dits acaronen

són els teus llavis.

I és blanc el lliri

de llarga tija verda

prop l’aigua clara.

Montserrat Abelló

Vaig tenir la Montserrat Abelló ( que coneixíem com a Sra Bofill) de professora d’anglès, fa més de 30 anys, en els seus últims anys com a docent. Érem un grup una mica rebel i ens sorprenia aquella profe menuda, terriblement gran per els nostres 16 anys, però amb una vitalitat que et deixava fregit. Fèiem broma dels seus mocadors de coll i fins i tot juguesques per endevinar quin duria a la propera classe. Ella ens sorprenia amb classes d’angles diferents, ens explicava els seus anys d’exili i deixava que treballéssim l’anglès a través de cançons de Queen, que ella escoltava divertida amb aquell somriure que li il·luminava la cara i li feia els ulls petits. Al cap d’un temps, quan ja érem adults i una mica menys eixelebrats vam descobrir que la Sra Bofill era la Montserrat Abelló, que era poeta i traductora i vam entendre algunes coses de l’exili i de les seves amistats literàries que ens havia explicat.

Fa poc més de dos anys vaig passar per una situació personal complicada i vaig trobar consol llegint poesia, era un bàlsam que m’asserenava enmig del tsunami de la meva vida. La Montserrat Abelló va passar a ser una de les meves poetes de capçalera.

Un dia, de casualitat, passant per el carrer de Sant Pere mes alt, vaig veure que a la llibreria Pròleg anunciaven un acte en el que ella hi era. Vaig canviar els plans del vespre i hi vaig assistir. Vaig tenir la ocasió de saludar-la, en trenta anys s’havia encongit un no dir, em va impressionar veure-la tan remenuda, però seguia amb un mocador de coll virolat i el mateix somriure. Li vaig explicar això que us he explicat, el record de les classes d’anglès i el consol que m’havia donat la seva poesia. Va quedar molt seriosa, però després em va somriure i em va abraçar donant-me les gracies per haver-li explicat i dient-me que no demanava res més de la seva poesia, que arribés al cor de la gent. Aquell dia, apart del regal de la seva abraçada, vaig conèixer la Sonia Moll i la seva poesia, que ha resultat ser una altra poetessa de referencia per a mi. Desprès he vist la Montserrat Abellò en diversos actes, homenatges, presentacions de llibres i lectures poètiques, m’he emocionat sentint-la recitar els seus poemes amb aquella veu tremolosa i amb caràcter, veient com li brillaven els ulls sentint poetes joves, i veient com se li il·luminava la cara amb un somriure generós quan rebia l’afecte sincer de la gent que l’envoltava.

Em fa molta il·lusió tenir els seus llibres dedicats, una petita joia de la meva biblioteca. Jo, de gran, vull ser com ella, tot ganes de viure i somriure, i mentre no arribo als 96, la seguiré llegint, seguiré gaudint de les seves paraules que toquen l’ànima.

Bon viatge, Montserrat.

Coses de la Xarxa

L’espolsada també li ret homenatge

foto copiada de la xarxa En gairebé totes les fotos que he trobat, anava amb un mocador de colors virolats, fixeu-vos hi

Poesia

Les meves lectures estan una mica aturades, la lecturina fa el seu repòs habitual de tardor per revitalitzar-se a mida que arriba el fred. És un cicle que ja començo a conèixer, però tot i així sempre m’inquieta quan treu el nas.

Mentre la lecturina habitual fa el seu repòs, m’ha vingut a trobar la poesia. O potser he estat jo qui l’ha anat a buscar? No ho esbrinarem pas, la cosa és que ens hem trobat.

No he sigut mai de llegir molta poesia, per més que hi ha alguns poetes que m’han acompanyat al llarg de la vida o que he anat descobrint poc a poc. En Maragall que recitava a l’escola (La ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor, és la meva enamorada que ve al temps de la calor….  Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega…. ) El poema del pessebre de Joan Alavedra que vam recitar també a l’escola davant del mateix Alavedra. La febre de Miquel Marti i Pol que em va agafar als 16 anys i ha quedat en forma de record d’aquells llibres del mall   amb cobertes de Joan Pere Viladecans, comprats amb diners dels primers cangurs. El nocturn per a acordió de’n Salvat Papasseit, el llibre on hi ha el recull de poemes de l’espectacle que  en va fer Dagoll Dagom  ( aquest és un prèstec de no retorn  de l’estanteria del meu germà. Gràcies, Joan,  jo també t’estimo) .   Els quatre mil mots de’n Pere Quart, un altre prèstec que fa anys que viu amb mi. Alguns llibres de la Biblioteca Literària ( Verdaguer, Carner, Costa i LLobera) que em va regalar l’avi, llibres comprats a la seva joventut amb la seva signatura i dates llunyanes entre el 1922, 1925, quan festejava amb l’àvia . Llibre de lectura  de Guerau de Liost  que em van regalar un any per el meu sant. Sense escac ni mat de la l’Anna Martinez  Deu i Respirs de la Mònica Gratacòs, dues amigues que un dia van tenir l’encert de guanyar premis de poesia i van poder publicar els seus petits grans llibres.  En Joan Margarit que he descobert fa pocs anys i que m’ha fet adonar que realment hi ha poemes que t’entren directe i posen un a mica d’ordre als caos diversos de la vida.

I ara ha arribat Montserrat Abellò, Maria Marcè Marçal, Rosa Leveroni, Josep Maria de Sagarra, Fina Cardona, Tomás Garcés…. i d’altres que cauen en forma de pluja fina a la meva vida, que tot ho refresquen i que tot ho empapen.  Un bàlsam per el dolor. Un massatge per els neguits. Una espurna que pot encendre l’alegria. Un so de picarol  que toca a festa.