La hija de Robert Poste. Stella Gibbons.

15 10 2011

La Flora és una jove londinenca benestant i molt primmirada. Queda orfe de pares i de compte corrent que pugui mantenir el seu ritme de vida, així que, per sobreviure recorre als parents llunyans, i de tots els que té, els únics que l’acullen són els cosins d’una granja perduda a Sussex on sembla que el temps s’hi hagi aturat. Allà es planta ella , en una casa governada per l’àvia que no surt de la seva habitació però que els té tots atemorits sota amenaces ridícules però efectives. En quatre dies la Flora , amb el seu posat de mosqueta morta, va posant cadascú al seu lloc i ho acaba capgirant tot. La seva autestima i seguretat és motor prou potent per desmontar la tradició més arrelada i per qüestionar qualsevol fet que es produeix al seu voltant.

Hi ha un seguit de situacions esperpèntiques i divertides, però arriba un moment que tanta bestiesa carrega una mica. En algun moment m’ha recordat la gramatica parda de Juan Garcia Hortelano, també plena de crítica social, de jocs de paraules molt intel•ligents i de bestiesa darrera bestiesa que acaba sent excessiva.

El que en diuen per la xarxa

 La màgia a un racó per llegir

En ramon al pais dels kokamusques

La Maripepa al neguit de pantorrilla