Vida y destino. Vasili Grossman

19 05 2010

No sé si tinc paraules per expressar el que m’ha fet sentir Vida y destino. Crec que serà un d’aquells llibres que es farà una boleta i quedarà instal·lada en un raconet de la meva ànima ja per sempre.

Pinta un paisatge gris, descarnat i desolador, no només de la guerra  mundial i de la terrible batalla de Stalingrad, sinó també dels camps nazis, dels camps i de les presons russes i de la vida oprimida i escrupolosament vigilada de la Russia stalinista. Gana, por, terror, esgotament, opressió, lluita, patiment, valentia, apatia, incomprensió, abatiment, tristor infinita, tot es barreja conformant una pasta gris i uniforme que s’escampa per allà on passa. Ni una nota de color, ni una nota d’esperança. Només treu el cap un brot de color descrivint l’estepa en un moment de calma , i apunta una primavera a l’últim sospir del llibre.

Hi ha capítols duríssims i a la vegada fantàstics. Enlloc de subratllar paràgrafs, m’he vist obligada a marcar capítols sencers que m’han deixat absolutament clavada a la cadira, amb el cor encongit o amb el cap a mil per hora  pensant  “ però, com és possible que això sigui una part de la història de la humanitat? ”

Una reunió informal de científics russos que es relaxen i algú s’atreveix a fer una tímida critica al règim:l’immediat pànic i recel que es desperta entre ells és esgarrifós. Fa feredat pensar de viure en una societat on només s’ensenya una cara de la moneda i,  a més, aquesta és falsa.

Una metgesa jueva a punt de jubilar-se  és deportada a un gueto a Moscú. Allà , amb el cap ben clar , escriu una carta de comiat al seu fill. Pell de gallina.

La descripció freda i mecànica de com els alemanys dissenyen i porten a terme les càmeres d’extermini de gas, en clau d’eficiència i productivitat. Remou l’estomac.

La visita d’una mare al cementiri, davant la tomba del seu fill de 18 anys. Gela l’ànima.

La vida als camps de deportats i d’extermini, uns dies en un vagó infame camí de la mort, l’últim alè dins la càmera de gas.  Indescriptible.

No és un llibre fàcil. Al començament costa d’entrar-hi, potser perquè entra directa amb els camps de concentració, perquè entra de ple a la batalla, però poc a poc xucla, i com diu a la contraportada “Vassili Grossman aspiraba quizás a cambiar el mundo con su novela, pero lo que es seguro es que Vida y destino cambia la vida a quien se adentra en sus páginas”. Us convido a que agafeu aire i hi entreu amb tota l’ànima.

I per acabar , dues frases remarcables

Vida?

” Comprendía vagamente que , bajo el fascismo, el hombre que desea seguir siendo un hombre se le presenta una opción más fácil que la de conservar la vida: la muerte”

Destino?

“el destino conduce al hombre, pero el hombre lo sigue porque quiere y es libre de no querer seguirlo”

Com vaig coneixer Vida y destino? llegint Gregorio Moran a La Vanguardia  el 17-12- 2005. Gran article, on comprovo d’on vaig treure la idea dels vins i llibres. Es veu que l’article em va marcar.

El que en diuen per la xarxa

La Vanguardia, 1 de maig de 1988

El mundo

A letras libres