Un buen partido. Vikram Seth

Un totxo de quasi 1500 pàgines que es llegeix en menys de 20 dies, alguna cosa ha de tenir. I la té.

Amb l’excusa de trobar un bon marit per a una jove de família benestant i ben relacionada, es desencadena una trama que permet endevinar les tensions de la India tot just independitzada dels britànics. Política, religió , pretensions, fatalismes, fidelitats,passions, deures familiars, respecte per les tradicions… tot s’encadena en aquesta novel•la.

Hi ha almenys una quarentena de personatges al voltant de 4 famílies ben diferents. I si una cosa s’ha de dir a favor de l’autor és que tots els personatges estan magníficament dibuixats: amb quatre pinzellades et fas teu el personatge, tots són molt creïbles i arriben a través de diàlegs molt ben portats i sense descripcions supèrflues. Les tensions politiques i religioses també estan molt ben dibuixades, i també et fas una molt bona idea de la societat india d’aquell moment, que no era ni molt menys simple.

Tot plegat que el llibre m’ha agradat, però algunes coses les he trobat una mica Walt Disney, amb happy end clàssic inclòs i moralina de regal. Per exemple

…. un mal moment el pot tenir tothom, i en un atac de gelosia, a tots ens pot passar que acabem apunyalant el nostre millor amic. I com és natural, aquest, encara que hagi vist les barbes de la mort, ens perdonarà en nom de l’amistat i de l’amor… una mica agafat pels pèls

…i també ens passa a totes les dones que ens enamorem de l’home equivocat, però gràcies als consells de les mares assenyades que saben el que ens convé, ens oblidem de la passió i correm a casar-nos amb el gendre ideal per a les nostres famílies… i ho fem convençudes . Ho sento, no ho compro. Potser si que aquesta era la realitat dels anys 50 a la India, però ara costa de creure i aquí l’autor no m’ha convençut . La resta, una meravella

Coses que passen amb els llibres

Tot i ser una edicio de butxaca, les 1500 pagines pesen i fan un embalum considerable. Quan el vaig començar, vaig pensar en mutilar-lo, si, tallar-lo en tres parts, per que fos més manejable i poder endur-me’l més fàcilment a sota d’un pi. Em sabia greu, així que el vaig anar arrossegant sencer de pi en pi i de butaca en butaca… però va passar que les vacances sota el pi es van acabar i van començar unes vacances més mogudes, de viatge per aquests mons de deu amb equipatge lleuger…. i encara no m’havia acabat el llibre!!! Dilema: que faig?,

• m’enduc el totxo i quan l’acabi l’abandono en un aeroport? Llàstima de llibre, m’està agradant i el vull conservar….

• el deixo i acabo les 300 pàgines finals quan torni del viatge? , ostres, em costa d’esperar tants dies el desenllaç…..

Finalment vaig optar per la solució salomònica i vandàlica des del punt de vista del culte al llibre objecte: vaig agafar un ganivet, i xaaas, vaig tallar les ultimes 300 pagines. El vaig reforçar una mica amb celo, i apa, a la maleta a fer quilòmetres. El pobre llibre durant el viatge ha patit algun contratemps addicional, en les estretors d’un avió es va vessar un got de vi que va acabar de decorar el llibre mutilat. Ara tinc un llibre en dues parts, i sempre que el vegi recordaré el viatge i els avions que va recórrer la segona part. Un souvenir diferent del viatge.

El que en diuen per la xarxa

El Mundo:

Por qué no leer

un extens post sobre l’autor, que sembla que és un geni de les finances i poliglota, a més de bon escriptor

Una música constant, Vickram Seth

Un altre bon llibre que vaig llegir per recomanació d’alguns quellegistes ( Gina, Tina , Bruneti i Paitides) i encara estic bocabadada.

Una història d’amor, si voleu, però més aviat la història d’una malaltia que pot destruir tot el que estimes. I no estic parlant de la malaltia més evident de la Júlia. Parlo de les opressions i les depressions de’n Michael, que no el deixen viure i destrossen el que més estima: la seva relació amb la Júlia i la seva vida com a músic.

És la història de’n Michael, un músic, que de jove està bojament enamorat de la Júlia, però la seva depressió el fa fugir sense donar explicacions. Una vegada asserenat, vol recuperar la relació, però no hi ha remei, la Julia també fuig perquè no la tornin a ferir. Tot i que al cap dels anys es retroben i es continuen estimant , no poden reprendre el que van deixar 10 anys enrera “ un ou no es pot desbullir i la confiança no es pot tornar a segellar”.

I entremig, la delicada relació dels músics d’un quartet de corda, la relació d’un violinista amb el seu violí, la passió per una música, la relació de la gent amb l’entorn on ha crescut i l’entorn on viu….una novel•la que està plena d’històries, i totes et diuen alguna cosa

La història m’ha tocat bastant, potser per la relació que he tingut jo mateixa amb les depressions, amb alguns deprimits i amb els músics.

Hi ha algunes coses que m’han recordat “opinions d’un pallasso” de Heinrich Boll. Un amor sincer però un amor impossible. Un amor culpable per a la dona ( tant la Júlia de una música constant com la Marie d’opinions d’un pallasso són catòliques ) que estimen amb passió però no poden deslligar-se de la culpa que els imposa la religió catòlica. L’adoració absoluta de l’home que reparteix la seva vida entre la dona estimada i l’ofici. En els dos casos un ofici que demana treure el més profund de la seva ànima, un pallasso i un músic, que s’han de donar totalment quan actuen. No hi ha final feliç i poca esperança en el futur ( en les opinions d’un pallasso encara menys) Ni el músic ni el pallasso són capaços de refer la seva carrera si no és al costat de la dona que estimen. Són gelosos i egoistes? O simplement extremadament sensibles com els hi demana el seu ofici?.

També hi ha la descripció minuciosa de la vida quotidiana quan estan sumits em la depressió. Afaitar-se, caminar o anar a comprar ( no diguem ja assajar) es converteix en missions complicades i l’autor aconsegueix transmetre de manera molt viva aquests estats d’ànim.

enllaços