Un llibre que interpel·la, del que no en surts indemne i que deixa interrogants oberts. De bon començament quedes astorat per la violència. T’acostes als fets i a les persones a través dels ulls de diferents animals, un filtre que hi posa distància i permet una visió totalment diferent, i en certa manera relaxada, de la violència extrema que mostra i permet empassar, a petites dosis, la por i el dolor que traspua.
La primera lectura fa que passis pàgines ràpid i volent saber si ( i com) en Wahcch troba l’assassí de la seva dona, a la vegada que vas descobrint alguna cosa de la seva infantesa que cada vegada agafa més importància al llarg de la novel·la ·la . De tant en tant trobes paratges i passatges poètics que et fan aixecar la vista del fil narratiu i t’adones de la dringadissa del llenguatge , de com sonen tots els colors i sons en boca dels animals que narren el viatge de’n Wahcch. Quan reposes de la lectura frenètica, descobreixes la sensibilitat de tots els animals envers en Wahcch, la seva solidaritat quan veuen, oloren o intueixen que ell també és un animal ferit. I això m’ha emocionat i han començat a créixer interrogants. Som capaços , nosaltres, d’intuir, amb una mirada , el patiment d’un semblant? O d’un animal? Perquè aquesta carrera frenètica perseguint l’assassí de la seva dona? Perquè la relativa indiferència, quan el troba? D’on ve la ferida profunda que tots animals li veuen als ulls? El terror de la seva infantesa , convertit en un forat negre enquistat , en quina força es transforma? Hi ha manera de pair el terror? Si no el paeix, el podrà superar mai? Que costa més de pair, un dolor profund o una vida de mentides? Tot de preguntes que es tornen en contra d’un mateix i vas pensant en el propi dolor que ha envoltat la teva vida, les mentides que et volies creure per no veure la crua realitat, i quan la veus no saps com pair-la ni com allunyar-te del que et fa mal. Un llibre , per a mi, psicoanalític, que fa de mirall, per anar llegint sovint i anar pensant en tots aquests interrogants mentre gaudeixes del llenguatge que canvia de registre contínuament per adaptar-se al fer dels animals que teixeixen la història amb la força que dona la sinceritat
Fragments que m’ han cridat l’ atenció… infinitat, el llibre ha quedat plegat de post-its. Però, em quedo amb un fragment dels rat-penats (pàg 210) .
-Per veure-s’ hi, criden. Per això et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’ eco per ecografiar la cara de que ens fa patir?
-Si el crit és continu, no hi ha res visible.
-exacte! Desprès de cada crit hi ha d’ haver un silenci perquè se’n senti l’eco.Qui no para de cridar el seu dolor no en.podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. ÉS la lliçó dels rat-penats:per veure la.cara d’allo que et fa patir, has d’ agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al.costat dels grans dels teus crits.
Un altre llibre comentat i compartit al club de lectura de l’Espolsada. Aquesta vegada ens hi acompanyava l’Aniol Rafel, editor d’edicions de periscopi i l’Anna Casassas, la traductora mestra d’aquesta meravella de llibre que col·loco amb cura al meu prestatge de joies de la corona i que ja estic rellegint.
El que en diuen per la xarxa ho trobareu resumit a la pàgina de l’editorial
Viu i llegeix 