La Viu, a vegades, també escriu, i ara s”estrena amb els relats conjunts. Una inicitiva en la que cal escriure a partir del que ens suggereix una imatge. Cada mes hi ha una trentena de blogaires que hi diuen la seva. Un exercici curiós i divertit que dona bona collita. Potser serà una flor que no farà estiu o potser m’hi enganxo, ves a saber.
La mare obre la porta. Acompanya la clau amb un gest conegut d’apretar i aixecar lleugerament la porta perquè cedeixi el pany. Entrem acompanyades per l’angoixa i ens rep el pis fosc i silenciós. A ma dreta , el quarto fosc, la mare hi va directe a donar el llum de la casa. Obrim els llums del passadís. A una banda, el despatx de l’avi que fa anys que és en silenci, a l’altra, la cuina, el menjador i la galeria, on el silenci ha anat entrant poc a poc a mida que entraven teranyines a l’enteniment de l’avia. Ara el silenci és absolut. Només objectes que remouen records.
Obrim les persianes de la galeria. Entra un sol tebi de tardor. Sobre la llarga taula de menjador algú ha buidat armaris i ha deixat les caixes de fotografies i altres objectes que piquen directe la campana de la memòria. La caixa de llauna de caramels Viuda Solano, encara amb tots els botons que convertíem en jugadors de futbol sobre aquella mateixa taula o en joies precioses que l’avia, en un no res muntava en braçalets impossibles o arracades rialleres. I el tub de fusta de les agulles de mitja, amb roses pintades que han aguantat una vida d’anar amunt i avall, testimoni mut de jerseis teixits a l’ombra del pi, any darrera any . A mig estiu, el ritual es repetia: Nurieta preciosa, aquesta any has crescut un pam, vine que et prenc les mides, em sembla que es portarà el verd, t’agrada aquest que he comprat? M’apamava l’esquena , treia la llana i començava a fer mitja. No marxis lluny que faig la primera passada i vull veure com et queda. M’asseia al seu costat al gronxador i seguia, hipnotitzada, els seus dits ràpids mentre m’explicava alguna història i teixia el fil dels records que m’han portat a la vida adulta.
Viu i llegeix 
Una bona estrena! M’ha agradat la història!
Molts records ha portat aquest gronxador, és fàcil imaginar-se una vida al voltant d’ell, en èpoques millors. Bona entrada a RC!
De caixes de la Viuda de Solano guardant botons n’hi devia haver a totes les coses. Això també a mi m’ha portat records.
volia dir cases en lloc de coses.
Enhorabona, viu-llegeix-i-escriu! Encara un motiu més per seguir el teu bloc 😀 Hi tens la mà trencada a “fotografiar” objectes que desvetllen emocions…
gràcies, carmerosanas
Xexu, mil vides hi ha al voltant dels gronxadors de la nostra infància
Laura, aquesta capsa la guardo encara amb els botons
CarmeT, ja saps que m’agrada fer fotos, i a vegades no cal agafar la Nikon per compartir-les 🙂
Un text preciós; tan breu i tan intens, ple de records i tendresa. M’ha agradat molt.
gràcies Marga. Realitat o ficció 😉 ?
Una estrena fantàstica, Viu!
Jo diria que realitat, almenys en gran part 🙂
A vegades, els qui no sabem escriure ficció fem literatura de la realitat, i així, d’alguna manera la convertim en ficció. I què més dóna? La realitat i la ficció tenen el mateix origen, i sovint, tothom ho sap, la realitat supera a la ficció en tots els aspectes.
M’ha agradat molt aquesta olor de record.
Bon relat!! L’enyorança es fa evident als silencis, a les agulles de fer mitja, al fil de records… Entra al cor i hi fa niu…
Montse, Genís, olors i enyors que encara són vius en el seu niu
En aquest gronxador s’han teixit molt bones històries. Enhorabona.
Ni cal ni que et digui que m’ha agradat molt! Com tots els teus posts!
Veiem aquest gronxador em ve molts records plens de nostalgía,moments grands de felicitats plens d’emoció i de tristó,això es la vida.
Aquest blanv esquerdad del gronxador.Ha hagut moltes histories esquerdades.Aquest verd pansit,esperançes trencades al llarg de la vida.