Rellegir Pedrolo

Dissabte vaig anar a dinar a casa els pares, i allà dalt d’una estanteria vaig veure uns lloms marrons que m’eren molt familiars. Edicions 62, Manuel de Pedrolo, “contes i narracions” volums 1, 2, 3. Havent dinat em vaig enfilar a l’escaleta de la biblioteca,  els vaig baixar i de seguida, pare i mare em van dir allò de “ endute’ls si et fan gràcia”. I si, em feien gràcia i em vaig endur els tres volums de pagines esgrogueïdes, editats fa 40 anys  llargs. Em feien gràcia perquè els havia llegit de dalt a baix en l’època en que em va agafar la febre Pedrolo i em vaig llegir tot el que em va caure a les mans. Em feia gràcia rellegir Pedrolo i vaig buscar ràpidament un conte que recordava especialment “ un plat per a Monel” del 2n volum (1954-1955). Una família dels anys 50, d’un poblet de comarques , que un bon dia rep un telegrama d’un tal Monel, totalment desconegut, anunciant que arriba l’endemà. Arriba en Monel, l’home més  galtes, xerraire i pesat que us pogueu imaginar. Se’ls instal·la a casa sense que ho puguin evitar, sense fer cas de les directes o indirectes que li llencen, desesperats per treure-se’l de sobre. I no hi ha manera, l’home és de pedra picada,  tot un professional que viu de gorra 8 dies aquí, 8 dies allà, anar seguint l’ordre rigorós de la llista víctimes que l’acolliran vulguin o no. Recordo la fascinació que em va causar que algú pogués ser totalment immune al que li deien, que girés tots els arguments a favor seu , sent impecable de formes i portant l’aigua al seu molí, un fonambulista de les paraules. Ara hi veig, també, l’ambient d’una societat que ja no existeix, un fer que podia ser molt formal i que amagava tot un entramat de noses que ho engavanyaven tot i no permetien dir les coses pel seu nom ni fer res que no entrés dins la sacrosanta normalitat.

Em preguntava a quina edat vaig patir l’empatx de Pedrolo. He remenat la meva llibreria, on hi tinc els meus i els que vaig heretar de l’avi , i veig que els meus primers Pedrolos  em van arribar abans de fer-ne 15 : un Sant Jordi del 79 ( regal de l’avi , segur)  i un regal de sant del 79 del meu germà, de qui, si no? l’avi  i en Joan són dos dels còmplices necessaris de les meves aficions llibresques.

Seguirem rellegint.