Escriure per pensar.

23 06 2016

Feia temps que em rondava la idea de fer un curs d’escriptura, però ai las, tots són llargs, cars i demanen moltes hores de dedicació si els vols fer ben fets. Ara vaig millor de temps, però siguem realistes, no cal anar ofegat que de coses a la vida que apreten ja n’hi ha prou. Però mira per on que els tallers del Catorze em van picar l’ullet: temps acotat, preu assequible, mes de juny tan bo ( o dolent) com qualsevol altre, i a tocar d’una parada de tren dels catalans. Bingo.  Així que ja em veieu el primer dimarts de juny agafant el tren, disposada estrenar-me com a alumne de taller d’escriptura i plena de curiositat per conèixer la Pati, la Mar, la Toni, la Sandra, l’Oriol, la Isa, la Judit, la Neus, la Glòria, l’Elisabet  i l’Ariadna. L’Eva no la coneixia personalment, però fa anys que la llegeixo-segueixo i això ja és com conèixer-la una miqueta.

El primer dia ja veníem presentats de casa, que els pre-deures eren fer un text tot explicant l’anècdota de la nostra vida. Una excusa com una altra per escalfar motors. Un dia colem una mentida, un altre una pedra blava, després un  vers d’un poema, un altre dia juguem a endevinar qui ha escrit què, tan és, són petits jocs que ens fan rumiar i ens obliguen a escriure seguint les indicacions, lleugeres però fermes, de l’Eva. Té molt d’ofici, els ulls avesats a corregir, ( estic convençuda que du unes ulleres màgiques que filtren els textos, sortides, segur, segur, de la butxaca d’en Doraemon**)  i és única fent crítica constructiva. Passa un ribot suau per aquí, envernissa per allà,  i amb la sugerència de quatre retocs i alguna retalladeta, acaba aconseguint que els nostres textos facin un cert goig. Això si que és màgic.

He pres nota de petits trucs per escriure millor, però el que m’he endut a casa és un bocí de vida de cadascú: la vitalitat de la Pati que amb la mirada ho abraça tot, la poesia que tanca les ferides de la Mar, el pragmatisme que ha fet tirar endavant la Toni malgrat tots els malgrats,  la capacitat d’escoltar i dir la paraula justa de la Sandra, la tendresa de l’Oriol amagada sota una capa d’anem per feina, les contradiccions de la Isa, la timidesa i ganes d’aprendre de la Judit, l’esperança que il·lumina la cara de la Neus, el somriure intel·ligent i la veu captivadora de la Glòria, l’humor que rebaixa tensions a la vida de l’Elisabet, les emocions controlades de l’Ariadna i la immensa ( immensa, de debò) generositat de l’Eva. Gràcies de cor.

** Eva, en Doraemon és un gat còsmic amb una butxaca màgica i un casquet volador. Segur que els teus fills et poden explicar detalls dels seus poders.





Sant Jordi: olors i pessigolles

22 04 2016

37084737b0b227ccef94b6c75a3d42fbQuan fa uns dies que hem canviat l’hora i comença a quest temps inestable ( que si fa fred, que si no, que aquí un ruixat i aquí un arc de sant martí) ja veiem que Sant Jordi és a tocar. També es nota per el canvi climàtic dins les llibreries, on hi ha un escalfament global  a base d’acumulació de caixes i novetats.

Diaris i ràdios bombardejen amb novetats i premis ben dotats. Feisbuc, tuiter i blogs anuncien petites joies que es perden en el tsunami de les grans promocions. Hi ha grans superfícies que posturegen amb la cultura, posant llibres on a la zona de productes estacionals, com el tortell per reis, la coca per Sant Joan o els panellets de tot sants , o que conviden a signar a autors en un espai on hi ha molt pocs lectors, on en tot cas només hi ha compradors ocasionals de llibres.

Per sort hi ha llibreries de capçalera, editors modestos ( de mida, no  d’ambicions) , autors amb ganes, lectors empedreïts, clubs de lectura, biblioteques  que segueixen fent xarxa , sigui sant Jordi, Sant Joan, o nit de Reis. Una xarxa que no es preguntarà per la llista dels més venuts, si no per la llista dels més llegits, dels més rellegits, dels que més han emocionat , dels que més han entretingut o els que han fet passar una millor estona. Aquest és el rànquing que fa anys que reclamo.

Que tingueu un bon sant Jordi, que us desperti l’olor d’una rosa i aneu a dormir amb el pessigolleig que produeix una nova pila de llibres a la tauleta de nit.

I per recomanacions , aneu a ca l’Espolsada, en té un munt i per a tots els gustos

 

La imatge: una princesa guerrera manllevada de pinterest





El nedador del mar secret. William Kotzwinkle

10 01 2016

neu a la baranaAquets és un d’aquells llibres que es llegeixen sense punt, és curtet (90 pàgines) i d’una sentada t’engolleix i t’abraça.

És el relat d’un naixement, des que la mare trenca aigües en una casa enmig d’un bosc nevat, fins que tornen a casa: el camí entre l’emoció d’un naixement i el cop de puny d’una pèrdua. Pas a pas, deixant-hi l’ànima, explicant uns fets que transmeten emoció pura, tot és delicat, com si estés a punt de trencar-se alguna cosa, i fins les emocions més intenses semblen que passin de puntetes per no fer mal. Fins el relat dels dolors de part, esgotadors i violents, estan narrats amb delicadesa i realisme.

Potser perquè el vaig llegir una matinada d’insomni, amb la casa en silenci, em vaig quedar amb la idea de que és un llibre de silencis. El silenci d’un paisatge nevat, trencat una mica per els sorolls de la casa i després per el motor de la furgoneta, però t’imagines que de dins estant només perceben el silenci del bosc nevat. En el brogit de l’hospital, la parella es refugia en una mena de bombolla particular per assumir tot el que els està passant , on gairebé ni perceben les paraules curtes, cordials, buides, de manual, del personal de l’hospital. El silenci que els acollirà en tornar a casa. El silenci com a única resposta al dolor.

 El que en diuen per la xarxa

A l’espolsada , que és llibre de club d’aquest mes

a El Mundo

a el món s’acaba

 





Som una família. Fabio Bartolomei

30 12 2015

Al Santamaria i la seva família formen un  univers ben particular. L’Al és un nen superdotat en una família pobre en recursos, però immensament rica en imaginació i ganes de tirar endavant. Un pare conductor d’autobusos com a feina pont per saltar a ser un pilot de nau espacial. Una mare que fa la millor coca del món i és més bonica que la princesa de Mònaco, i una germana especialista en liquidar animals domèstics. Per l’Al tot és un joc, el toc de queda quan han de passar sense llum perquè no la poden pagar, la recerca de la casa ideal, que tampoc no poden pagar mai, els canvis constants de casa, cada vegada en llocs més sòrdids, però que ell li troba totes les gràcies . Tot el crida i no es pot estar de seguir el crit, encara que això el porti a calar foc a una paperera per veure què passa o a visitar cases alienes per veure si és la casa dels somnis de la seva família. Analitza i no pot  entendre, de cap manera, el món dels adults, dels vells, que diu ell.

L’Al viu en el seu món, i quan els seus companys ronden mosses, ell segueix jugant a soldadets recreant batalles històriques, però se sap un geni i ho explota venent exàmens i treballs, calculant exactament com s’ha de comportar per tal que els mestres el considerin bo, però no excessivament, mesurant somriures i clavant mirades de pena que li salven la pell mès d’una vegada.

Es passa tota la infantesa buscant el seu camí per salvar el món, escriu a mandataris proposant soluciones per arreglar el món, mentre a casa, ell i la seva germana lluiten per salvar el seu, creant el seu propi univers que els protegeix de les pors i els ajuda a sobreviure en la vida peculiar que es veuen obligats a viure. Sempre endavant, sempre amb un somriure. La personalitat de l’Al atrapa des dels seus 4 anys fins els 22. És una història tendra i divertida, amb te un toc humà i de solidaritat que fan que t’acabis estimant tots els personatges sense remei.

El que en diuen per la xarxa

Angle editorial http://www.angleeditorial.com/som-una-familia-605

L’Espolsada

a l’ara, una critica que no comparteixo

paranoia 68

 





Un home enamorat. Karl Ove Knausgard

29 12 2015

Aquest és el segon volum de sis, d’unes memòries peculiars, les del propi autor que va narrant episodis de la seva vida més o menys agrupats i força desendreçats:et porta amunt i avall per el temps sense que et perdis mai. Aquest que ressenyo engloba el període en que s’enamora de la mare dels seus fills i els primers anys de criança dels bebès.

Ha estat lectura del club de lectura, que pintava espès. La primera informació que vaig tenir fou que era un totxo de 700 pàgines i que l’autor era capaç de narrar, durant 80 pàgines, una festa de guarderia on no hi passa res d’especial, només això, nens jugant i pares menjant alguna cosa mentre els més-o-menys-vigilen. Marededeusinyor! o escriu com un àngel o això pot ser insuportable!!!!

M’ha agradat el desgranat de vida quotidiana que ens mostra sense embuts les contradiccions continues en les que ens trobem tots. La lluita entre el que et surt de dins, el que vols i desitges i el que acabes fent per compromís amb la gent que estimes i la societat en la que hem acceptat viure. En quin punt aquest cedir es converteix en munició per els retrets del futur? On comença l’acord de convivència i acaba la pròpia llibertat? Per a  mi aquesta és una pregunta que plana contínuament per el llibre.

M’agrada molt la sinceritat amb la que tracta alguns temes dels que no està ben vist parlar-ne malament. La visió del món dels pares dels companys de guarderia de la seva filla és boníssima, hi veig aquell perfil de pares/mares que s’omplen la boca de tòpics educatius, però que estan tan preocupats de quedar be amb les tòpics que han oblidat el sentit comú. En Knausgard és més de la corda de l’ Anna Manso, amb la diferència de que ell ni tan sols es salta les normes del bon progenitor perquè simplement no te manual d’instruccions, te instints. A vegades els instints el porten a ser un pare afectuós i protector, i a vegades el porten a sortir corrent en direcció contraria, delerós per un temps que sent que se li escapa. Mentre empeny el cotxet de la seva filla, cuina o compra, convençut que fa el que ha de fer, “ sent que porta dins un home del segle XIX molt enfadat “… ell el que voldria és estar treballant, escrivint i això li suposa una contradicció contínua.

I el llenguatge, simplement, flueix. Té l’habilitat de descriure minuciosament escenes absolutament quotidianes sense suc ni bruc… i ens te allà enganxats com a tòtils, sense saltar-nos ni una sola línia,  això és saber-ne molt! I és que l’escena quotidiana traspua una manera de fer, una manera de viure, una manera de sentir. I entre la compra i el cotxet de la nena, també s’hi colen, de tant en tant, disquisicions filosòfiques i converses amb altres escriptors: tot barrejat, tot nítidament separat.

És un llibre una mica peculiar, suposo que hi ha una legió de Knausgard SI i una  legió de Knausgard NO. Jo sóc del SI, definitivament. I ja tinc ganes de seguir amb la resta de volums de la saga.

el que en diuen per la xarxa

l’altra editorial

a l’espolsada

a l’ara

al catorze

una entrevista a l’editora en català a Núvol





Un rodet de fil blau. Anne Tyler

20 12 2015

Un rodet de fil blau és suau, és història de família. Són secrets, són retrets, però és una família sòlida ,amb  una marassa i  una casa acollidora que pren protagonisme i forma part de la història de la família. Personatges ben trabats, versemblants, hi reconeixes germans i cunyats: el rebel, el bon minyó que fa ràbia, la mal casada, la que no dona maldecaps i organitza sense que ho sembli. I gos, de fet, gossos. I nets. És vida que podria ser de qualsevol família de classe mitjana de qualsevol lloc del món.

Una novel·la calidoscòpica, de les que m’agraden, on diferents veus van explicant la mateixa història des de diferents punts de vista, llums i ombres que fan créixer els personatges

El que en diuen per la xarxa

l’editorial

La critica de l’ara





Reparar els vius. Maylis de Kerangal

8 12 2015

Es marfa difícil recomanar aquest llibre. És terriblement dolorós i molt poètic. Toca la mort de cara, en la seva vesant més crua: un nano de dinou anys mor en un accident de cotxe, un cop al cap el deixa en estat de mort cerebral, que és una mort que costa d’entendre, però és tan real com l’aturada del cor. A l’hospital s’inicia el protocol d’informar la família i de proposar la donació d’òrgans acompanyat de  la cerca de receptors i la complexa organització per fer-ho possible. El plantejament és totalment bufff, fa mal  al cor de pensar-ho. i podria ser escabrós, però és poètic i dolç en molts moments.

El dolor és present constantment, el dolor dels pares, la ràbia, la impotència, la incomprensió, la frontera que travessen quan saben de la mort del fill que els porta a un món d’on no hi ha retorn.  Com ho afronta el personal de l’hospital,  que ha de conviure contínuament amb aquest dolor, fer d’amortidor en el primer moment, presenciant uns pares que passen els pitjors moments de la seva vida, acompanyant-los delicadament  tot mirant de protegir-se ells mateixos de l’ona expansiva del dolor.

La novel·la és calidoscòpica, capítols curts, com espiant els diferents personatges, el pare, la mare, en Simon poc abans de morir, la germana, la nóvia, però també el metge, l’enfermer, el coordinador de les donacions i els cirurgians que van a fer les extraccions. També la Claire, que espera un cor. Cadascun d’ells deixa anar la seva dosi de dolor, alguns amb explosions insuportables de presenciar, aquell dolor que no t’atreveixes ni a imaginar que pot existir, d’altres com a part de la seva vida, una rutina que els incomoda, però que assumeixen de manera valenta i serena com a part de la feina, amb els seus dubtes, però molt professionals i a la vegada càlids.

Acaba amb el primer batec del cor d’en Simon al cos de la Claire. Una transmissió de vida.

 

El que en diuen per la xarxa+

A ca l’Espolsada, on en van fer club i no hi vaig poder anar

a Núvol, ens en parla al Maria Victòria Herrero

A tot és una mentida

l’editorial ( Angle editorial)








Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 43 other followers