El ferrocarril subterrani. Colson Whitehead

17 12 2017

El ferrocarril subterrani va ser una xarxa secreta de suport als esclaus que escapaven Nord enllà , fugint d’una vida que fa sentir vergonya de pertànyer a  l’espècie humana.

Colson Whitehead fa una novel·la on converteix la metàfora del ferrocarril subterrani en un ferrocarril de debò que ajuda a fugir els esclaus. Diuen que és una novel·la d’aventures, amb un toc de ciència ficció. Que voleu que us digui, d’aventures, moltes, però totes molt dures. Ciència ficció?  si l’esclavitud no hagués existit, voldria pensar que no hi ha escriptor amb prou imaginació com per inventar-se una aberració com aquesta.

La novel·la m’ha trasbalsat La  Cora és una esclava d’una plantació de cotó, filla d’esclava, neta d’una dona nascuda lliure i  que va ser segrestada sense raó, allunyada del seu país, de la seva gent, cultura i llengua. Anul·lada amb tota la intenció. La Cora te un hortet que defensa amb dents i ungles i una dignitat que li dona força per enfrontar-se a qui calgui, blanc o negre, amo, capatàs o caça-recompenses,  sabent que ho pot perdre tot.  La Cora no pot més a la plantació. La Cora fuig. La Cora és perseguida. La Cora s’amaga, és atrapada, la troben, s’escapa, en algun moment viu en un miratge de llibertat , lluita, lluita i lluita, però du l’esclavitud molt endins i no se’n pot allunyar, per més ferrocarril i xarxa de suport que l’ajudi.

 M’ha trasbalsat la violència gratuïta dels blancs, amos o no, envers els negres i tothom que els defensés . Atacs desmesurats i irracionals. Els mataven, les violaven, els venien, els pegaven, els menystenien, els torturaven  segons necessitat, caprici o la lluna del dia, talment fossin un tros de carn a la seva disposició. Es integrants del ferrocarril subterrani, si eren enxampats, els penjaven  abans de preguntar res. Violència gratuïta, injustificada i injustificable.

I d’altra banda te un toc poètic que fa que t’entri la història de manera molt suau, insinuant situacions que , quan les acabes de llegir et deixen astorat pensant si realment està dient el que sembla que diu. I si, ho diu amb una pinzellada, que els detalls serien insuportables .

Hi he trobat un paràgraf molt groc, sembla que alguns jutges del S XXI s’inspiren en els del XIX,

Algun xerif, amb la cara encesa, el van detenir per sedició. El van empresonar per haver instigat aldarulls que no havien passat de trobades pacífiques . L’honorable jutge  va dictar una ordre de crida i cerca contra ell acusant-lo d’haver promogut  “una ortodòxia infernal que fa perillar el teixit d’una societat  òptima”

 ferrocarril subterrrani club

Ha sigut llibre de club i vam tenir la sort de tenir l’Aniol Rafel, l’editor, i l’Albert Torrescasana, el traductor,  que han fet una feina magnífica, en una vetllada que podria haver dura un parell d’hores més. Gràcies!!

Anuncis




Els llibres seran sempre nostres

12 11 2017

El 20 de setembre va ser una data frontera. Res no ha tornat a ser igual des del dia que es van detenir 14 càrrecs de la Generalitat. Des d’aquell dia, jo he deixat de viure i llegir de la mateixa manera. Se m‘ha instal·lat un nus a l’estomac, un neguit que puja i baixa que m’altera tot el que faig. M’ha fet fer coses que no havia fet mai com cridar, davant d’un Guàrdia Civil de mida armari i mirada freda, “no esteu sols” fins a perdre la veu. M’he mobilitzat, m’he manifestat, he picat cassoles, he anat a assemblees. He plorat veient les noticies, veient  les càrregues de l’1 d’octubre, sentint les reaccions del govern espanyol i d’aquell ciutadà que no ha votat ningú però que ens amenaça amb el dit i la mirada ferotge des d’un palau de Madrid. He celebrat el meu aniversari amb una alegria somorta, sense treure’m del cap els presos polítics. Presos que vaig votar en unes eleccions. Presos amb qui tinc amics comuns. Em repeteixo constantment que si no som capaços de treure’ls d’allà, no som dignes d’aquest govern que hem tingut, que se l’ha jugat per fer el que van prometre a les eleccions.

Des de la data frontera he llegit més tuits que mai, he “ consumit” i llegit  més noticies i opinions diverses que mai. M’he intoxicat amb tant de soroll i amb la ràbia i odi que esquitxen alguns mitjans i partits. He buscat refugi i silenci per protegir-me del món. L’he trobat, a estones, en les pagines d’un llibre i  en el caliu del club de lectura on vaig a fer una de les coses que m’agraden més d’aquest món: compartir el que m’han fet sentir els llibres.

Aquest divendres la meva llibretera de capçalera ens va fer un regal que ens fa sovint, la presentació d’un bon llibre. Un regal que a molts ens convenia més que mai i segurament a ella li convenia més que a ningú. I va tornar a passar, un divendres al vespre , aplegats en una llibreria , amb una copa de vi a les mans, sentint parlar de llibres, de literatura i de vida , es va crear el clima per fer-nos calmar el neguit per una estona. L’excusa era la presentació de “això no és amèrica”, l’últim recull de contes d’en Jordi Punti, que es va marcar un mano a mano amb en David Guzman, xerra que xerra que podria haver durat unes quantes hores i no ens hauríem mogut d’allà.

Em  va agradar conèixer en David Guzman, posar una cara a una veu coneguda, quina veu!!!!!   Cada vegada que el sento em transporto a l’enyorada radio tranquil·la del cafè de la república. La ciutat maragda te aquest esperit de ràdio tranquil·la, una hora sencera de tertúlia assossegada que activa la lecturina i et reconcilia, una mica, amb el món.

Els llibres, la cultura, la paraula, seran sempre nostres. Amb això no podran. Mai.





Una felicitat imposada. Denise Desautels.

21 05 2017

“El 6 de maig de 1950 mor el meu pare”. Així comença la novel·la de trets autobiogràfics de l’autora, que va perdre el pare als cinc anys.

La història m’ha inquietat. M’ha inquietat, sobretot, la solitud de la nena, malgrat estar acompanyada i agombolada a tothora per la família. Hi ha la sensació constant de que tot és fals i que es fa tot el possible per evitar mostrar el dolor i la solitud de cadascun dels personatges . Tothom fa veure que no passa res, que no està trist, que no se sent sol. Però passa, hi ha coses que no van be, mare i filla estan tristes, se senten soles. I la mare protectora aixeca una barrera invisible que vol protegir, però que aïlla. No comparteixen el dolor i no aconsegueixen extirpar la solitud.

L’últim capítol, la visita a una exposició de Van Gogh amb la seva amiga Lou ( com que som dues, és més fàcil ) , quan tenen 15 anys ,és el trampolí que li dona força per seguir endavant. L’art arriba i emociona. I canvia vides. La Denis reviu quan veu la seva por i el seu dolor reflectit en un altre rostre, en un autoretrat de Van Gogh, quan la pot compartir amb la Lou obertament, quan reconeix que té necessitat que la por sigui habitable.

La novel·la m’ha fet aflorar emocions i m’he vist amb aquella por que no saps què fer-ne, que fas passar d’una ma a l’altra, la masegues i la impregnes de tu, la voldries llençar, però l’has fet tant teva que no te’n pots desprendre. I només la pots deixar si la comparteixes, si la veus en el rostre d’algú i no ets sents tan sol ( com que som dos, és més fàcil).

Haig de confessar que si no hagués estat un llibre del club de lectura no l’hauria acabat, per l’angoixa i el desconcert que em produïa, malgrat el llenguatge poètic. Però hauria estat un error, es clar. Un error imperdonable perdre’m l’últim capítol. I un error imperdonable perdre’m la vetllada a ca l’Espolsada, amb l’editora, el traductor i la pròpia autora.

Quan em pregunten perquè faig 42 km per anar al club de lectura, la resposta és molt clara: a  vegades tens el privilegi de sentir una autora quebequesa llegint el seu text amb una energia desbordant, pots explicar-li de primera ma el que t’ha fet senti el llibre, tens la sort de sentir a parlar amb passió al traductor que fa més que traduir, i sempre (sempre)  tens l’alegria de compartir una estona de màgia amb les companyes del club de lectura ,que ja formen part de la teva vida.

Amics, així com el moviment es demostra caminant, la lectura es fomenta llegint, compartint lectures, encomanant passió.

Que en diuen per la xarxa

Els de la breu, l’editorial





Un Sant Jordi de llibres, roses i bona companyia…what else?

23 04 2017

boti st jordiAquest ha estat el segon any del que podria esdevenir una tradició mil·lenària: formar part del comando Sant Jordi de l’Espolsada, un comando armat de ganes de vendre llibres i ben ensinistrat per “la senyu” per recomanar llibres amb seny, però sense mesura. Un matí magnífic  ajudant a triar llibres a primers lectors i a nanos amb un bagatge lector que ja voldrien molts adults. M’ha arribat al cor el gest d’alguns, que una vegada havien fet la  tria i la mare els deia que se’l podien quedar, abraçaven el llibre amb cara d’haver aconseguit un botí.

No se pas quina serà la llista dels més venuts a Catalunya però m’hi jugo un pèsol que la llista oficial poc tindrà a veure amb la llista dels més venuts a les petites llibreries on els llibreters coneixen els gustos lectors dels seus clients i fan de prescriptors precisos i acurats. Llarga vida a les petites llibreries dels grans llibreters. Amén

I com ja és costum a la casa, la llista que publico és la dels més clicats a “viu i llegeix” de Sant Jordi a Sant Jordi. Potser no són els més llegits de l’univers, alguns són clàssics, d’altres endevino que deuen ser lectures d’institut i algú que altre ve a petar aquí esperant inspirar-se per el treball que ha de lliurar demà a primera hora . Tots sou benvinguts. Em fa especial il·lusió que l’anatomia de les distàncies curtes hagi fet pòdium

1.- Un pensament de sal, un pessic de pebre. Montserrat Roig

2.- Dones. Isabel Clara Simó

3.- Anatomia de les distàncies curtes. Marta Orriols

4.- L’home de la maleta. Ramon Solsona

5.- La veïna. Isabel Clara Simó

6.- Dins el darrer blau. Carme Riera

7.- Camí de sirga. Jesús Moncada

8.- Olor de colònia. Sílvia Alcàntara

9.- Cartes a Mercè Rodoreda. Armand Obiols

10.- Guerra i pau. Lev Tolstoi

( a la foto, botí de Sant Jordi compartit)





Felicidad familiar. Laurie Colwin

22 04 2017

nova yorkQue passa si vas a petar a una família de valors rígids i no ets capaç de qüestionar-los perquè mai ningú no t’ha ensenyat a qüestionar res? Què passa si la única raó que et mou a fer les coses és que sempre s’han fet així? Què passa quan fas exactament el que tothom espera de tu, però un dia t’adones que no saps ni si t’agrada el que fas perquè mai no t’has plantejat res? Què passa si has viscut seguint la corrent i de cop i volta et trobes amb una vida que no saps si vols, amb tantes cuirasses que per no trencar el suposat perfecte equilibri, no saps ni on és la teva pròpia pell?

Doncs passa que quan et trobes a algú que et pregunta com estàs, mirant-te als ulls, et pregunta què vols de debò i t’ajuda a trobar la teva pròpia pell, t’enamores perdudament  i deixes de fer el que tothom espera de tu, però comences a ser tu mateixa.

A la Polly ( esposa perfecte, filla perfecta, mare perfecte) li passa tot això, té una família ben peculiar, tot i que ella la troba la mar de normal. De normal, res, en algun moment m’han vingut ganes d’engegar a dida a la mare i a la cunyada i m’he sentit a mi mateixa, dient, “vinga Polly, no siguis bleda i engega’ls a tots”. Quan comences la lectura tens por de morir d’una excés de de sucre, però poc a poc, darrera de la comèdia i la caricatura, hi vas trobant una vida amb totes els seus conflictes i la cosa es posa interessant.

Us en deixo un bocinet perquè us vinguin ganes de llegir-lo

Qué importancia tenía gobernar sin complicaciones una casa, hacer buenas comidas, tener niños cariñosos y un marido admirable si sentía el corazón hecho pedazos? Cuando estos pensamientos la despertaben en mitad de la noche y le producían los primeros insomnios que había tenido en su vida, se decía a si misma que era una mala mujer, malcriada y egoísta, que lo quería todo. ¿Dónde había fallado? Las cosas que deseaba , las cosas que tenía y las cosas por las que trabajaba no casaban entre sí. Se sentía una extranya en su propia vida, una forastera entre las cosas que habia creado y una marginada de su propio corazón

tan de bo mai ningú sigui un estrany a la seva pròpia vida!!!

El que en diuen per la xarxa

el blog de la hierbaroja que mira, també te ganes de bufetejar la mare

a can asteroide, l’editorial

ni un dia sin libro





Les meves recomanacions per Sant Jordi

19 04 2017

Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, d’aquest ja n’he parlat.

La memòria de l’arbre de la Tina Vallès. I d’aquest també

Aquest deu ser el lloc de Maggie O’Farrell. La Maggie O’Farrell em va enganxar totalment amb l’estranya desaparició de l’Esme Lennox. Aquest també m’ha atrapat. M’agraden les novel·les de personatges i de veus múltiples, i aquesta és un puzle de veus que encaixen a la perfecció.  Tenim la Claudette, una estrella del cinema que en quatre dies es fa tan famosa i tan diva que no se suporta ni a ella mateixa i decideix esfumar-se i amagar-se en un racó d’Irlanda impossible de trobar. D’altra banda tenim en Daniel que vagareja per Irlanda buscant arrels i fugint d’ell mateix. I en aquest racó de món es troben i  són feliços i mengen anissos… segur? No ben bé. Tots dos tenen el seu passat, els seus fantasmes i els seus anhels no satisfets . La Maggie O’Farrell ens els presenta a bocinets a través de les veus dels fills, mare, germans, amics, ells mateixos. I poc a poc es va construint una història tendra i humana, de frustracions, derrotes i algun que altre èxit. Els secundaris són deliciosos, i m’he enamorat especialment d’en Niall , el fill gran d’en Daniel.
Nosaltres en la nit de Kent Haruff.   Com trencar l’absurd de la soledat quan vius rodejat de gent amb qui potser tens coses en comú, però les convencions i el que s’ha fet sempre pesa més que les ganes de compartir?  Doncs l’Addie trenca convencions i fa una proposta poc comú a en Louis, el seu veí : dormir junts per fer passar millor les nits de pors i insomnis. Comencen una relació  en la que no hi ha expectatives, però si molta sinceritat. Trenquen tabús i viuen al dia, repassen un passat espès, comparteixen els petits plaers del present i els neguits del futur. La relació amb el net de l’Adele és la demostració de que els nens necessiten calma i que se’ls estimi sense condicions. I un gos, es clar. I la relació amb els fills de tots dos és una mostra de com d’egoistes podem arribar a ser amb els pares, de la incapacitat de posar-nos a la seva pell i considerar-los com a individus amb un paper més enllà del de pare o mare.  És una història que et fa venir ganes de viure tranquil i deixar-te de vides complicades.

Allò que vaig estimar de Siri Hustvedt. Aquesta és una història d’amistat entre dos homes al llarg de trenta anys. Un pintor, en Bill  i un historiador de l’art, en Leo. Les dones respectives,  els fills, les vacances que passen junts, els quadres, la vida al Soho, tot el que han compartit es va desgranant poc a poc. En algun lloc he llegit que és un thriller psicològic (subgènere de suspens que generalment té com a tema central un enfrontament entre personatges, més mental que físic, en el qual la intel·ligència o els aspectes intel·lectuals i / o mentals tenen una gran importància, viquipedia  dixit) be, potser si, hi ha un personatge que desafia constantment  en Bill i en Leo i que acaba tenint molt força en la novel·la, però jo diria més que res que és una novel·la on, per sobre de tot, destaca l’amistat incondicional entre els dos homes.
Tu no ets una mare com les altres d’ Angelika Schrobsdorff. La mare que no és com les altres és una dona avançadíssima al seu temps ( fora cotilles i convencionalismes) que aprofita els feliços anys vint de Berlin per fer una vida de tot menys avorrida. El Berlin pre-guerra ja presenta altres dificultats per la mare que prové d’una família jueva i veu , totalment incrèdula, com es va tancant el cercle als jueus. Pot escapar amb les filles a Sofia on  fan vida de refugiades i sobreviuen com poden fins que s’acaba la guerra. M’ha cridat l’atenció la tornada a Alemanya, el punt de vista dels pocs jueus que van sobreviure i que van voler tornar. Van trobar un país destrossat, gent esgotada, tot per reconstruir. Alemanys derrotats. Jueus supervivents a qui el país va demanar disculpes d’immediat amb petits privilegis dins la misèria: millor tarja de racionament, transports gratuïts, certes facilitats en els estudis i les feines. Convivien amb una estranya sensació de que havien viscut un malson que ningú no entenia. La pre-guerra, la guerra i la post-guerra només és un marc (però quin marc!!)  per a la història d’una dona forta de passions que ho arrosseguen tot, aquesta mare que, certament, no és com les altres.

Compreu-los , regaleu-los, llegiu-los, disfruteu-los!





La memòria de l’arbre. Tina Vallès

12 04 2017

arbre.jpgUn dia la meva llibretera de capçalera em diu, guarda’t el 31 de març, que a la llibreria hi passaran coses boniques, com si els altres dies no hi passessin coses boniques en aquell racó de món que és com un far que il·lumina el mar dels malalts de llibres. Però volia dir que aquell dia ens aplegaríem per sentir parlar de llibres acabats de sortir del forn, concretament el de la Jenn Diaz, i el de la  Tina Vallès, presentats per la Marta Orriols. Una manera magnífica d’acabar una setmana.

Tinc una debilitat per la ploma de la Tina Vallès. M’hi vaig enganxar a l’època dels blogs , amb el ganxet sota les pedres i em van enamorar el Maic, el got d’absenta i el parèntesi. M’agrada que els autors em deixin espai, que no m’ho expliquin tot, que insinuïn amb traç fi  i que ens deixin la feina de completar el paisatge.

La memòria de l’arbre és una pinzellada en la vida d’una família que es reajusta als canvis que van venint. Un present que es recolza en el passat, un dia a dia canviant per la pèrdua de memòria de l’avi. A en Jan i a en Joan els separen més de seixanta anys i una O. Els uneixen mil complicitats i la memòria del cor.  En Jan, veu com canvia la vida quan els avis s’instal·len a casa, li alenteixen el temps i li eixamplen horitzons amb les seves històries i la seva manera d’entendre el món.

Amb capítols curtíssims, quasi com poemes, la veu d’en Jan va deixant pistes per construir la història que podria ser la de qualsevol. Senzilla, quotidiana, amb una força que emociona. Plena petits moments que reivindiquen el temps, els detalls, el contacte i la xarxa de complicitats: avi-net, mare-filla, pare fill, pare-mare i totes les combinacions que pugueu fer entre els 5 membres de la família.

Sens dubte, una recomanació per Sant Jordi

el que en diuen per la xarxa

Anagrama, l’editorial

a l’Espolsada

a Vilaweb

a Núvol