Ladydi. Jennifer Clement

21 01 2015

Ladydi és una nena amb nom de princesa que viu en el regne del desampar. Té mare, amigues, veïnes una escola amb un mestre que canvia cada any i el dia que arriba ja te ganes de marxar. Conviu amb formigues , escorpins i mosques que es beuen les llàgrimes amargues de les dones que viuen soles i aterrades per l’angoixa de la violència i la por a que les raptin, les violin, les matin. Són dones escampades per els muntanyes de Guerrero, a Mèxic. Dones que s’acompanyen, que s’aparten les mosques les unes a les altres quan estan malaltes, que es pinten les ungles quan estan soles però se les netegen quan han de sortir al carrer. Es desmaquillen, amaguen tan com poden la condició de dona, amaguen les nenes , les enlletgeixen , neguen que són nenes. Maleixen els homes que fumiguen amb verí les plantacions de cascall des d’un helicòpter i els hi cremen la pell si no corren prou com per protegir-se sota sostre, maleixen els homes que arriben amb grans cotxes i s’enduen, a punta de pistola, les nenes que no han tingut temps d’amagar-se, maleixen els fills que es converteixen en traficants, maleixen els marits que un dia van marxar a buscar fortuna als estats units i “nuncamassesupo”, no saben si es van ofegar al rio Grande o fan de cambrers a Miami i mantenen una altra família.

Ladydi, Paula, Maria creixen juntes en aquesta por contínua que incorporen de manera natural a la seva vida. Totes tres viuen i veuen coses que una nena no hauria de viure mai, i s’estimen i es protegeixen com el tresor que són les unes per les altres Hi ha humor, hi ha resignació per el lloc on les ha portat el destí, hi ha, malgrat tot, ganes de viure amb el no res que tenen, amb el buit que els queda quan algú desapareix o mor i ningú no pregunta, ningú no denuncia.

Ladydi, les nenes, les mares, les desaparegudes, les recluses, totes elles són personatges tendres que se m’han quedat penjats en un racó d’ànima, hi han arribat a través d’un llenguatge planer que es desgrana sol pàgina rera pàgina i que fa dolç un entorn tràgic. Però hi ha un racó de mon on la vida és injusta amb les dones, cada dia , dia darrera dia. On la vida te poc valor, i la vida duna dona val menys que res, on la Ladydi no es una protagonista de novel·la, on hi ha paules raptades i maries tirotejades sense raó. On ningú no pregunta i tothom calla. Fins quan?

el que en diuen per la xarxa

L’espolsada, d’on un dia va sortir un missatge via facebook dient ” aquest l’has de llegir”, i jo que soc obedient….

alguns parlen de narconovela





La quarta paret. Sorj Chalandon

16 01 2015

tragica-gregaÉs difícil parlar d’aquest llibre. Ahir en el club de lectura en vam parlar, però no va ser una xerrameca ni distesa ni desfermada, com altres vegades . Tothom estava cohibit per la lectura, per la violència que transmet, per la sinceritat, per la desesperança, per la tragèdia que es palpa des de la primera pàgina. Poètic i gràfic en el llenguatge. Directe. Teatral. Capaç d’aixecar ires en alguns lectors per com havien patit llegint-lo. Malgrat les reaccions diverses que ens va provocar i que vam anar desgranant , ningú no es penedia d’haver-lo llegit. Lectures que no deixen indemne, de les que en surts diferent.

L’any 82, un director de teatre encarrega a George que representi Antigona a Beirut. Un Beirut en guerra. Una Antígona que ha de ser representada per actors de comunitats i ètnies diferents: palestins, drusos, cristians, maronites, etc. I s’ha de pactar unes hores de pau per els assajos, per a la representació. El somni d’un boig? Quin sentit te esgarrapar hores de pau per representar una tragèdia entre i per a gent que viuen en tragèdia perpètua? Estan condemnats a entendre’s o a ser enemics, siguin quines siguin les circumstàncies?

En George va a Beirut a preparar-ho tot i palpa la guerra: els franctiradors, la violència gratuïta i terrible que se li acaba posant entre pell i ossos i no deixa que torni a ser el mateix. Quan torni al Paris encoixinat no serà el mateix marit, el mateix pare, el mateix amic. Una guerra no es paeix ni s’assimila, ni es supera. L’autor n’ha viscut algunes, ha estat corresponsal de guerra molts anys i la seva manera de sobreviure és explicar-la amb una sinceritat que fereix de tan propera.

S’ha de llegir, però es fa difícil de recomanar. És dur i pot costar de païr. Quedeu advertits.

Com a anècdota: havia de venir l’autor al club de lectura. No va venir perquè estava de dol. Uns fanàtics li van matar tres bons amics i una colla de col·legues a Paris. Això també costa de pair.

 el que en diuen a la xarxa

a vilaweb

l’espolsada





Fotos i llibres:fidelitats i canvis de cicle

14 01 2015

15_01 roterdam (120)Apart de llegir, m’agrada fer fotos. L’any 93 em vaig comprar una Nikon Fm2 reflex manual amb un objectu fixe. L’any 2005 em vaig comprar una Nikon Fm3 i un parell més d’objectius fixes. Eren màquines lleugeres i resistents i m’encantava fer fotos. Tothom ja anava amb cameres digitals , i jo, tossuda amb les meves analògiques i els meus objectius fixes i manuals sota la mirada sorneguera dels fotògrafs ocasionals que es creuaven a la meva vida . … però es clar em vaig trobar un dia que la botiga de fotos de la cantonada va deixar de revelar carrets i la cosa es va complicar, Així que el 2009 , evitant el perill imminent de que m’ingressessin en un museu en veure’m amb un carret a la ma, em vaig comprar una digital, una Nikon rèflex de segona ma a la que podia adaptar els meus meravellosos i lluminosos objectius. Em vaig modernitzar en quant a suport, però vaig perdre en pes ( no que jo perdés pes, això no passa gairebé mai, els quilos sempre m’enyoren i tornen, però això ja és una altra historia ), vull dir que la càmera reflex digital i els tres objectius feien un pes i embalum considerable, però com que m’agrada fer fotos, jo com si res , d’excursió per la muntanya, de viatge per el món , trotant amb la bici, els dies familiars assenyalats… sempre amb la bossa penjant amb l’embalum fotogràfic, fidel a les reflex, fidel a Nikon.

Però es clar, poc a poc m’he trobat que cada vegada em feia més mandra agafar l’embalum, sobretot per sortir a caminar i amb la bici. I ai las! sovint em trobava pecant, fent coses que la meva religió castiga molt durament: imagineu-vos que arribava a fer fotos amb el mòbil, cosa inútil com poques, ja que el meu mòbil és una autentica porqueria i més m’hauria valgut treure els aquarel·les i pintar el paisatge abans de fer aquestes fotos infectes, descolorides i borroses.

Total, desprès d’aquests petits pecats, que espero que no se’m tinguin en compte el dia del judici final, vaig decidir posar-hi remei: comprar una mirrorless, petita, lleugera, àgil, renunciant així a una reflex desprès de molts anys de fidelitat absoluta. I no només això, he renunciat també a una marca: Nikon. Que tampoc no se’m tingui en compte. No és una infidelitat, només és que Nikon i jo hem evolucionat diferent. No oblidaré mai les hores de felicitat que m’han donat les meves reflex Nikon i tinc els milers de fotos que hi he fet, però ara he donat un pas endavant , hi ha hagut un canvi de cicle i emprenc un altre camí.

I els que llegiu aquets blog també coneixeu la meva fidelitat al quellegeixes. Tampoc no oblidaré les hores de felicitat que m’ha proporcionat i també tinc el record dels milers d’intervencions que hi he fet, que es guarden congelades al QL1.0… però el QL i jo hem evolucionat diferent i aquesta versió 2.0 no em satisfà. Així doncs he emprés un altre camí per compartir xerrameca lectora amb altres malalts de llibres. Ara em trobareu al Lecta Manent, un petit fòrum casolà , de plataforma gratuïta i mantingut per un parell de voluntaris. És modest i hi ha poca gent, la majoria som quellegistes que no ens hem adaptat al QL 2.0 i en el LectaManent seguim parlant de llibres de manera tranquil·la i reposada. No hi ha cap intenció de créixer, ni de captar usuaris, ni de ressaltar novetats editorials, ni de res… . La intenció és passar-ho be, llegir i comentar …. si us hi voleu afegir , sereu benvinguts, passeu, passeu , els llibres són casa de tots

lecta_11





I Déu en algun lloc. Sònia Moll Gamboa

16 11 2014

1-14_08 mallorca 2 (13)Suïcidi passional

D’ençà de tu

Que se m’estimben els mots

-una a un,

per rigorós ordre d’arribada-

en l’abisme impertèrrit

dels versos

Un poemari, recull de poemes o de bocins de vida , digueu-ne com vulgueu. Un llibret menut, discret, blanc, molt blanc, per dins i per fora. Blanc per fora, només amb el que és essencial a la portada. Blanc per dins, per els poemes petits que t’omplen sense necessitat de paper ni de coses supèrflues. Tristesa, pèrdues, astorament davant una malaltia que s’emporta la mare en una mort de cent mil vegades. Però també vida, molta vida tocada amb guants de llana sense dits, amb suicidis passionals i amb moltes ganes d’estimar i viure malgrat la pena.

No en puc dir res més, només que el llegiu i potser us tocarà el cor com m’ha tocat a mi. I si mai sabeu que la Sónia els recita “in person” no us ho perdeu, els versos creixen en la seva veu.

.. i una anècdota personal…va ser el primer regal dels meus 50, el primer d’una colla de regals molt sentits de la  gent que m’estimo . I entre tots els regals,  una carta preciosa de la meva mare, una mare que si que pot obrir el paper de regals sense barallar-se amb els dits i pot canviar, no només jerseis si no li agraden, pot canviar actituds, pot, malgrat tot,  assimilar canvis inesperats de rumb de la meva vida , i pot, sobretot, estimar com ho fan les mares. Gràcies, mare, jo també t’estimo.

El que en diuen per la xarxa, que ja en poden dir el que vulguin, el que cal és llegir-lo

Una entrevista

Una crítica a Núvol , que comparteixo plenament

 





Ànima. Wajdi Mouawad

27 09 2014

Un llibre que interpel·la, del que no en surts indemne i que deixa interrogants oberts. De bon començament quedes astorat per la violència. T’acostes als fets i a les persones a través dels ulls de diferents animals, un filtre que hi posa distància i permet una visió totalment diferent, i en certa manera relaxada, de la violència extrema que mostra i permet empassar, a petites dosis,  la por i el dolor que traspua.

La primera lectura fa que passis pàgines ràpid i volent saber si ( i com) en Wahcch troba l’assassí de la seva dona, a la vegada que vas descobrint alguna cosa de la seva infantesa que cada vegada agafa més importància al llarg de la novel·la ·la . De tant en tant trobes paratges i passatges poètics que et fan aixecar la vista del fil narratiu  i t’adones de la dringadissa del llenguatge , de com sonen tots els colors i sons en boca dels animals que narren el viatge de’n Wahcch. Quan reposes de la lectura frenètica, descobreixes la sensibilitat de tots els animals envers en Wahcch, la seva solidaritat quan veuen, oloren o intueixen que ell també és un animal ferit. I això m’ha emocionat i han començat a créixer interrogants. Som capaços , nosaltres, d’intuir, amb una mirada , el patiment d’un semblant?  O d’un animal? Perquè aquesta carrera frenètica perseguint l’assassí de la seva dona? Perquè la relativa indiferència, quan el troba? D’on ve la ferida profunda que tots animals li veuen als ulls? El terror de la seva infantesa , convertit en un forat negre enquistat , en quina força es transforma? Hi ha manera de pair el terror? Si no el paeix, el podrà superar mai? Que costa més de pair, un dolor  profund  o una vida de mentides?  Tot de preguntes que es tornen en contra d’un mateix i vas pensant en el propi dolor que ha envoltat la teva vida, les mentides que et volies creure per no veure la crua realitat, i quan la  veus no saps com pair-la ni com allunyar-te del que et fa mal.  Un llibre , per a mi, psicoanalític, que fa de mirall, per anar llegint sovint i anar pensant en tots aquests interrogants mentre  gaudeixes del llenguatge que canvia de registre contínuament per adaptar-se al fer dels animals que teixeixen la història amb la força que dona la sinceritat

Fragments  que m’ han cridat l’ atenció… infinitat, el llibre ha quedat plegat de post-its. Però, em quedo amb un fragment dels rat-penats (pàg 210) .

-Per veure-s’ hi, criden. Per això et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’ eco per ecografiar la cara de que ens fa patir?
-Si el crit és continu, no hi ha res visible.
-exacte! Desprès de cada crit hi ha d’ haver un silenci perquè se’n senti l’eco.Qui no para de cridar el seu dolor no en.podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. ÉS la lliçó dels rat-penats:per veure la.cara d’allo que et fa patir, has d’ agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al.costat dels grans dels teus crits.

Un altre llibre comentat i compartit al club de lectura de l’Espolsada. Aquesta vegada ens hi acompanyava l’Aniol Rafel, editor d’edicions de periscopi i l’Anna Casassas, la traductora mestra d’aquesta meravella de llibre que col·loco amb cura al meu prestatge de joies de la corona i  que ja estic rellegint.

El que en diuen per la xarxa ho trobareu resumit a la pàgina de l’editorial





entrevista a Lo cantich

14 09 2014

A la revista digital literària lo cantich, la Sílvia Romero fa entrevistes a blogaires, i aquest estiu m’ha tocat a mi. Si fa dies que passeu per aquí, no hi descobriteu  gaire novetats, però aquí us la deixo

Què puc avançar-vos sobre un blog que es presenta amb aquest títol? Viu i llegeix. El nom ja ho diu tot, no trobeu? Però si a més hi afegim el subtítol, “M’agrada llegir”, està clar que aquesta entrevista es convertirà en una molt grata conversa amb la persona que hi ha rere Viu i llegeix

1. Si et sembla bé miraré d’anar per ordre. Com acabo d’esmentar el teu blog duu per títol Viu i llegeix, i entenc que aquesta és una declaració de principis: ets incapaç de concebre la vida sense la lectura. És aquesta la intencionalitat del teu missatge en decidir el nom del blog?

El nom del blog ve del nickname que vaig adoptar quan em vaig donar d’alta alQuè llegeixes?. La veritat és que no me’l vaig pensar gaire, em va sortir i després em va agradar i aquí s’ha quedat. Per a mi és un binomi indestriable: els llibres alimenten la vida i la vida es pot conformar segons el que llegeixes.

2. De fet, i també tal com he comentat més amunt, el subtítol que acompanya a la sentència Viu i llegeix és “M’agrada llegir”. I aquesta afirmació gairebé sembla una resposta al blog que tens com a enllaç quasi preferent, el conegudíssim Què llegeixes. Quina vinculació t’uneix a aquest blog tan visitat i amb tanta participació?

Em vaig registrar al quellegeixes el primer dia que va obrir portes, el 23 d’abril de 2008 i hi he participat molt activament. Puc dir que em va enganxar literalment des del primer moment que hi vaig posar el nas. Un univers on només es parlava de llibres, del fet lector, de manies amb les lectures, de recomanacions i d’antirecomanacions… un petit paradís per a lectors empedreïts, vaja!! Un espai on he trobat ànimes lectores bessones que hem coincidit en gustos i ens hem anat alimentant les pròpies llistes de recomanacions. Gent a qui he conegut a través de gustos literaris compartits, que després ens hem trobat i ens hem acabat fent amics. Els llibres uneixen més que moltes famílies.

     De fet el blog va començar al novembre del 2008 com una extensió dels comentaris que feia en el quellegeixes.

     3. Continuem per ordre. En l’apartat “Em presento” comentes, per parlar de tu mateixa, que ets dona i ets lectora, i que a partir d’aquí no cal gaires més presentacions. Creus que conèixer la persona que hi ha rere un blog literari pot fer que els seus lectors s’hi endinsin amb idees prefixades?

La veritat és que no necessàriament. Hi ha blogaires que utilitzen el blog com a part de promoció de la seva feina. Generalment són gent de lletres, periodistes, crítics, llibreters, escriptors, poetes, etc., que utilitzen el blog com una manera més d’expressar-se i per donar-se a conèixer en aquest món. És una eina fantàstica de promoció i difusió. Jo he conegut escriptors i llibreries a través de blogs i després me n’he fet “clienta” incondicional perquè els he anat coneixent prèviament a través del que en llegia en el blog.

En el meu cas, la meva intenció del blog és purament lúdica. M’agrada llegir, m’agrada escriure sobre el que em fa sentir el que llegeixo i m’agrada compartir-ho. No vull “promocionar-me” i penso que al lector del blog no li aporta res saber com em dic, on visc i a què em dedico. De totes maneres, com que hi ha entrades que no són estrictament literàries, en algun lloc hi ha alguna pinzellada de la meva feina i de la meva vida que fan de marc o excusa per alguna cosa que vull explicar. I les fotos també em “retraten”. La majoria són fotos que he fet jo de llocs i coses que m’agraden i fins i tot hi ha fotos d’algun membre de la família…

     4. Però… continuem amb aquest tema de l’anonimat. En realitat hi ha molts blogaires que no indiquen el seu nom en el blog, però que a causa de la tasca que fan o de les trobades que se celebren, acaben coneixent-se els uns als altres. Llavors: és realment efectiu, aquest anonimat?

     Com et deia a la resposta anterior, no m’he plantejat l’anonimat com a objectiu, simplement passa que saber qui sóc no aporta res al blog ni al lector. La meva feina no té res a veure amb els llibres i la lectura i de bon començament no em venia de gust barrejar els dos mons. Tenint-los separats he pogut escollir a qui mostrar la meva identitat real en el mon blogaire i a qui mostrar el meu alter ego literari en el món real. Desfer l’anonimat no em suposa cap problema.

5. Hi ha un altre apartat, “Lectures 2014″, on esmentes el títol que estàs llegint en aquests moments i també els títols de llibres que has llegit al llarg d’aquest any. Però m’ha cridat l’atenció (i corregeix-me si estic equivocada), que dels llibres que detalles en la llista “Fa poc he llegit” només un parell tenen l’enllaç cap al teu comentari sobre la lectura. La pregunta és òbvia: publiques un post de totes les lectures que fas? En cas afirmatiu pressuposo que aquests títols estan pendents de ser comentats, però en cas negatiu… què et fa decidir a comentar o no comentar una lectura?

Aquest any 2014 és de sequera lectora i, degut a la feina, tinc poc temps per dedicar al blog, o sigui que és poc significatiu. Si mires la pestanya de lectures anteriors, hi ha la llista de tot el que he llegit, i diria que més del 90% dels llibres estan ressenyats, ja sigui amb entrada pròpia o amb entrada col·lectiva. Miro de ressenyar tot el que llegeixo, sempre que en pugui dir alguna cosa positiva. Si és un llibre que no m’ha agradat gens, generalment no en parlo.

6. Ja que has parlat de l’apartat “Lectures anteriors”, comentem-lo. En ell fas la relació de títols per anys, i dins de cada grup els catalogues i valores. Aquesta valoració, intentes que sigui objectiva i que es basi en criteris literaris i estilístics, o bé et mous per criteris subjectius?

Criteris totalment subjectius!! El meu blog no és de crítica literària, això els hi toca als professionals que estan formats en aquest tema. Podria dir que el meu blog és de crítica emocional, si és que això existeix. És una mica psicoanalític: parlo de les emocions que m’han despertat els llibres, altra cosa no sé fer.

     7. I ara anem al teu “Índex d’autors”. Hi faig un cop d’ull i em crida l’atenció, sobretot, que en general només hi ha un títol per autor. Deixant de banda, està clar, algunes excepcions d’escriptors i escriptores que potser són els teus autors de referència. Això és així? Vull dir: el fet que del nom d’un autor trobem diversos títols de llibres implica que és un dels teus escriptors consagrats i que llegeixes, si pots, tot el que trobes d’ell?

     Les repeticions corresponen, efectivament, a autors que m’agraden molt: Javier Marías, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Ian McEwan, Jaume Cabré, Janette Winterson, Jane Austen, Eduard Márquez….. però crec que no hi ha cap autor a qui li hagi llegit tot.

8. És evident, pel que he pogut constatar en aquesta immersió que he fet en el teu blog i per tot el que ara hem estat comentant, que Viu i llegeix no és un mer passatemps. Sabries dir-me quantes hores, aproximadament, li dediques al llarg de la setmana?

     Més que un passatemps, ha estat una vàlvula d’escapament del dia a dia atabalat, una manera de distreure les neurones i una mirada al món lleugerament diferent. No t’ho sabria quantificar, però sí qualificar: hores nocturnes i de caps de setmana principalment.

     9. Una pregunta que sempre faig, i tenint en compte que tu coneixes molts altres blogaires no puc saltar-me-la, és sobre les anècdotes. Perquè segurament des que vas iniciar la teva activitat amb Viu i llegeix te’n deus haver trobat amb més d’una i més de dues. N’hi ha alguna que ens puguis explicar, bé perquè sigui curiosa, o bé divertida o increïble?

La millor experiència del blog, apart de la satisfacció personal d’escriure i de saber-me llegida (no fotem, que això agrada, eh?) és la gent que he conegut, ja sigui en trobades col·lectives o en petit comitè. Per exemple, ens vam començar a seguir amb el blog de l’Espolsada i vaig veure que corresponia a una llibreria real. Un dia m’hi vaig presentar a conèixer la llibretera i blogaire i ara la majoria de llibres els compro allà i fins i tot m’he apuntat al seu club de lectura. I no em cau al costat de casa, precisament, que haig de fer uns 40 km per anar-hi, però paguen la pena.

També he conegut gent que ha contactat amb mi a través de comentaris al blog amb qui finalment he establert una relació personal estreta.

     Una altra cosa xula que m’ha passat és que alguns autors de qui havia parlat bé d’algun dels seus llibres m’han convidat a presentacions de llibres posteriors i he tingut l’oportunitat de parlar amb ells.

Un pou infinit de satisfaccions…

10. Hem arribat al final de l’entrevista. Moltes gràcies per dedicar-me el teu temps i felicitats pel blog. I ara és el teu moment estrella: vols afegir algun comentari? Hi ha alguna pregunta que esperaves que et fes i que no he plantejat?

Només agrair-te que t’hagis fixat en el meu blog.

Sílvia Romero i Olea

Romero i Olea, Sílvia.
«Viu i llegeix»
A: Xarxa literària: blogs
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol – Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>

ISSN 2014-3036-N.24





Bon viatge, Montserrat

13 09 2014

m abello70_PC_01Aixopluc busco

en la llarga abraçada

que m’agombola.

Pètals de rosa

que els dits acaronen

són els teus llavis.

I és blanc el lliri

de llarga tija verda

prop l’aigua clara.

Montserrat Abelló

Vaig tenir la Montserrat Abelló ( que coneixíem com a Sra Bofill) de professora d’anglès, fa més de 30 anys, en els seus últims anys com a docent. Érem un grup una mica rebel i ens sorprenia aquella profe menuda, terriblement gran per els nostres 16 anys, però amb una vitalitat que et deixava fregit. Fèiem broma dels seus mocadors de coll i fins i tot juguesques per endevinar quin duria a la propera classe. Ella ens sorprenia amb classes d’angles diferents, ens explicava els seus anys d’exili i deixava que treballéssim l’anglès a través de cançons de Queen, que ella escoltava divertida amb aquell somriure que li il·luminava la cara i li feia els ulls petits. Al cap d’un temps, quan ja érem adults i una mica menys eixelebrats vam descobrir que la Sra Bofill era la Montserrat Abelló, que era poeta i traductora i vam entendre algunes coses de l’exili i de les seves amistats literàries que ens havia explicat.

Fa poc més de dos anys vaig passar per una situació personal complicada i vaig trobar consol llegint poesia, era un bàlsam que m’asserenava enmig del tsunami de la meva vida. La Montserrat Abelló va passar a ser una de les meves poetes de capçalera.

Un dia, de casualitat, passant per el carrer de Sant Pere mes alt, vaig veure que a la llibreria Pròleg anunciaven un acte en el que ella hi era. Vaig canviar els plans del vespre i hi vaig assistir. Vaig tenir la ocasió de saludar-la, en trenta anys s’havia encongit un no dir, em va impressionar veure-la tan remenuda, però seguia amb un mocador de coll virolat i el mateix somriure. Li vaig explicar això que us he explicat, el record de les classes d’anglès i el consol que m’havia donat la seva poesia. Va quedar molt seriosa, però després em va somriure i em va abraçar donant-me les gracies per haver-li explicat i dient-me que no demanava res més de la seva poesia, que arribés al cor de la gent. Aquell dia, apart del regal de la seva abraçada, vaig conèixer la Sonia Moll i la seva poesia, que ha resultat ser una altra poetessa de referencia per a mi. Desprès he vist la Montserrat Abellò en diversos actes, homenatges, presentacions de llibres i lectures poètiques, m’he emocionat sentint-la recitar els seus poemes amb aquella veu tremolosa i amb caràcter, veient com li brillaven els ulls sentint poetes joves, i veient com se li il·luminava la cara amb un somriure generós quan rebia l’afecte sincer de la gent que l’envoltava.

Em fa molta il·lusió tenir els seus llibres dedicats, una petita joia de la meva biblioteca. Jo, de gran, vull ser com ella, tot ganes de viure i somriure, i mentre no arribo als 96, la seguiré llegint, seguiré gaudint de les seves paraules que toquen l’ànima.

Bon viatge, Montserrat.

Coses de la Xarxa

L’espolsada també li ret homenatge

foto copiada de la xarxa En gairebé totes les fotos que he trobat, anava amb un mocador de colors virolats, fixeu-vos hi








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 38 other followers