La meva lluita. Karl Ove Knausgard

14 08 2018

knaugsgard.jpg

A la foto, en Knausgard i les nenes de l’Espolsada, al juny 2017, al CCCB. Tímid,  seriós, honest, ens va encantar ser-hi.

 

La mort del pare, Un home enamorat  , L’illa de la infantesa , Ballant en la foscor  i Dies de pluja. Aquest són els 5 títols que hi ha, fins ara en català, de La meva lluita. Només en falta un per completar aquest auto-relat dels fets i pensaments de la vida de l’autor. Una mena autoradiografia de l’ànima on es despulla totalment i relata des dels detalls més insignificants de la seva vida, fins els seus pensaments més íntims. Les pors, les angoixes, les bogeries, els amors, les filies i les fòbies. El sexe ( o les ganes), les borratxeres, els estudis, el futbol, les partides d’escacs i els viatges en tren. Les feines. Els fills. Els amics. Els bloquejos existencials quan no pot escriure. Les depressions. Les eufòries. La por al pare, que li provoca una inseguretat malaltissa, almenys fins passats els 25 : un pare autoritari, que ralla la bogeria, amb deliris de grandesa i alcohòlic. Una perla que l’atemoritza  encara quan ja ni viu amb ell ni hi manté pràcticament cap contacte. La mare i l’Ingve, el seu germà, que son el seu refugi i  amb qui s’atreveix a ser ell mateix. Escriu i ho treu tot.  No es pren la molèstia de canviar els noms de la gent que ha passat per la seva vida i ho deixa anar tot a boca de canó. Això ho converteix en una lectura  peculiar. El relat  detallat dels fets i de les seves sensacions més íntimes et porta a posar-te a la seva pell i a voler saber més d’ell i de la seva vida, en una mena d’espiral de “voyeurisme”  que de vegades incomoda quan penses que el Karl Ove del que parla a la novel·la és el mateix autor i que tots els noms corresponen a gent real i no són mers personatges de novel·la.

A “La mort del pare” i a “Un home enamorat”, les memòries són més errants, i hi descriu dos moment contraposats: en el primer hi ha l’adéu al pare i la seva visió de com ha estat la seva relació. En el segon mostra com viu ell la paternitat, condicionada, sens dubte, per les seves vivències com a fill, però ja alliberat de la pressió psicològica del pare. Són una mica cara i creu en molts aspectes , els dos llibres i ells dos, per suposat. Són els dos llibres més directes, més essencials i més honestos.

Els altres tres són més lineals i de períodes concrets de la seva vida i potser no són tan intensos. “L’illa de la infantesa” hi rememora des dels primers records fins que acaba l’escola. “Ballant en la foscor”, és l’any que passa fent de mestre al Nord de Noruega, tot just acabat el batxillerat. Treballa en una zona remota del país on els hiverns són foscos , terriblement freds i llargs. Allà beu i escriu, les seves armes per superar la timidesa i deshinibir-se.  “Dies de pluja” és el període que passa a Bergen, on estudia, intenta escriure, sobreviu amb feines diverses, toca la bateria en diversos grups, beu fins a perdre el control i cometre actes vandàlics dels que després no en recorda res i passa dies atemorit per el que pugui haver fet, s’enamora, fa els amics de la vida i acaba tenint el primer èxit com a escriptor.

El llenguatge flueix i enganxa, i torno a advertir,  és un escriptor que divideix: agrada i t’empasses els totxos de 700 pàgines a ritme trepidant, o no agrada i ho deixes a la quarta pàgina del primer volum.  A mi m’agrada i ja em  deleixo per l’últim de la saga.

 

Aquí hi ha recollit tot el que en diuen per la xarxa, dels 5 volums.

 

Anuncis




“Cançó de la plana” i “Capvespre”. Kent Haruf.

13 08 2018

1-17_12 pardines i sant silvestre ribetana (20)Cançó de la Plana i Capvespre formen part de la trilogia de Holt,  un poble imaginari però molt real de les planes de Colorado, a prop de Denver. Què en sabem d’aquella gent? Ens sembla que sabem alguna cosa de la societat americana per el cine que ens ha arribat i per les noticies que s’escolen arreu: una societat egoista, liberal i agressiva on triomfen la gent sense escrúpols. Però això deu ser cosa de clixés, que d’aquests americans no n’he trobat ni un a Holt.  A Holt hi he trobat una gent que podrien ser d’una zona rural de qualsevol punt del planeta. N’hi trobem de purs i generosos, com els germans McPheron, els meus herois,  que són capaços de convertir el seu fer aspre i simple en tendresa  a canvi, només, del convenciment de que fan el que han de fer.  També hi ha la Victòria, que es deixa enlluernar per els clixés d’un amor romàntic, però es deixa estimar i cuidar per ànimes generoses i pot refer la seva vida. L’Ikke i en Bobby, dos germans que veuen com la seva vida familiar es trenca i es refan l’un a l’altre amb aquella determinació i sentit protector que només pots tenir per a un germà proper. La senyora Stearns, que viu sola i oblidada i manté un lligam amb el mon a traves del diari ( que sovint no llegeix) que li porten els nens   i que els acull i els fa sentir útils fent-los fer conversa amb ella .   I en DJ, un altre nano que es fa gran de cop cuidant l’avi, un petit Robin Hood de mirada trista que no tolera les injustícies .  En Luther i la Betty, bona gent, però no se’n sortiran mai, ni amb els fills ni amb ells mateixos: no han tingut mai referents i no saben què n’ha de fer de la vida.  La Rose, en Tom, la Maggie, el Dr Martin… tots tenen un punt de tendresa i que fan més suaus els contorns d’una vida que no és fàcil per a ningú.

Les històries passen d’un llibre a l’altre amb l’únic fil conductor de la vida amb tots els seus alts i baixos. L’últim de la trilogia està per traduir o potser la Marta Pera ja s’hi ha posat i  el tindrem aviat?

En Kent Haruf em va captivar amb “Nosaltres en la nit”, un llibre de club que va donar per molt, en fons i en forma.  Hi ha pel·lícula, amb en Robert Redford i la Jane Fonda, però a la pantalla se’ls ha escapat la ma amb el sucre, els amics de Holt, aspres, són més creïbles i més entranyables .

El que en diuen per la xarxa

Els de periscopi  : cancó de la plana i capvespre

La llibretera de capçalera: cancó de la plana i capvespre

 a Núvol

a la guia de reus





Feminisme de butxaca. Bel Olid

9 08 2018

1-18_03 8 març

“La majoria d’insults que es dediquen a les feministes justifiquen per si mateixos l’existència del feminisme

Soc feminista i mai ningú m’ha insultat per ser-ne, dec estar de sort. Com a dona m’he sentit insultada moltes vegades, en concret cada vegada que veig actituds masclistes ( micro, macro , totes) em sento insultada. Cada vegada que diuen que tenim la pell molt fina i que les dones no ho havíem tingut mai tan be, ho sento com un insult a la intel·ligència.  Cada vegada que algú em diu que els extrems no son bons, que ni masclisme ni feminisme em desanimo, em desanimo molt. Qui ho diu, sovint, són gent intel·ligent, bons professionals, alguns són  amics ( o amigues) de l’ànima, de la meva quinta, que han educat joves que ara ronden la vintena i si els hi han fotut això al cap, ja hem perdut una altra generació. Això desanima.

Soc d’una generació que vam créixer trobant normal una sèrie de coses que no ho són, tolerant el que és intolerable. Una generació, que , ens agradi o no, duem el masclisme tatuat sota la pell. Algunes fa dies que mirem d’anar traient aquest tatuatge, però costa, està més arrelat del que pensàvem . Tot un babyboom d’homes que no són conscients dels seus privilegis, i els que ho són no tenen la intenció de deixar-los. Un babyboom de dones que diuen que mai no s’han sentit discriminades, però han passat por tornant de nit a casa, s’han sentit dir putes per dur una faldilla curta o m’expliquen que el marit les ajuda molt a casa.

L’exemplar que he llegit el va comprar la meva filla, i l’he llegit amb els seus subratllats i n’he afegit de propis. M’ha colpit un dels seus subratllats, “ a les dones no ens han ensenyat a defensar-nos”, te raó, a la nostra generació ni se’ns havia passat pel cap. És ara que hi comencem a pensar i comencem a fer-ho.  Les milenials s’hi han posat més d’hora i això anima.

12 articles lleugers de llegir, però alguns costen de pair, ja que com diu al final, les dades no són inventades, encara que sembli mentida. Un llibre necessari escrit per una dona valenta i tenaç que ens va obrint camí.  En compraré mitja dotzena per anar-los regalant quan em diguin allò de que els extrems no són bons.

HI ha molta feina, però hi ha esperança (en el fons soc optimista)

El que en diuen per la xarxa

L’editorial

Entrevista a l’autora de la Carla Mallol a Núvol

Un tast a catorze

 





La professió del pare. Sorj Chalandon

8 08 2018

1-31-17_12 aiguamolls empordà (92)Des de Sant Jordi 2017 que el llibre voltava per casa. “ No l’has llegit encara? T’agradarà, és dur però no te res a veure amb la quarta paret

 I anava quedant a l’estanteria dels llibres pendents de llegir. Alguna vegada el treia, però veure un nen a la portada apuntant amb una pistola em feia témer un munt de patiment.  I aquesta vegada el llibre ha vingut de vacances amb mi i sense pensar-m’ho gaire m’he endinsat en aquesta història de bojos. No es pot qualificar d’altre manera. Un pare que confon fantasia i realitat i fa partícip al seu fill de les seves bogeries . El nen, indefens, només vol agradar el pare, tenir-lo content i evitar així les pallisses que li cauen per no res. Una mare absent, que justifica el pare contínuament “ ja saps com és”, i darrera d’això es creu les mentides del marit, tanca els ulls a la violència contra el nen i el menyspreu a que els sotmet a tots dos.  La bogeria del pare és com una taca de petroli a alta mar, que s’escampa i contamina tot el que toca i converteix la vida de mare i fill en un infern entre quatre parets on el dubte de si allò és normal és la única certesa, la única llum de la seva vida.

L’episodi de la pistola no és més que el primer pas de rebel·lia, el primer moment en que el nen diu prou i aconsegueix, si més no, una indiferència dels pares que durarà tota la vida. Un punt d’inflexió que li permet allunyar-se de la violència física i mental. Amb una pistola, a casa seva. És una guerra i s’ha de defensar. Un nen. Si, hi he trobat el munt de patiment que intuïa.

Sembla que s’acosta a la realitat de la infantesa del propi autor, però si ha pogut posar paraules sobre el seu silenci, ha pogut reparar la seva infantesa i s’ha fet escoltar , aquest home no es pot qualificar d’altre manera que de supervivent d’una guerra que ha pogut combatre amb la paraula. Només per això val la pena llegir-lo. I per els tocs poètics enmig del dolor.

El que en diuen per la xarxa

La llibretera de capçalera, a ca l’Espolsada

edicions 1984

soc el que llegeixo

 





Especulo

5 05 2018

Un dia com avui, en fa 53, va néixer la C i al gener en farà 20 que no hi és.  Com se celebren els aniversaris dels que van deixar la vida a mitges i moltes preguntes per contestar?

Fa tant de temps que no hi és, que mai no vaig tenir ni un número de mòbil ni un email seu. Sempre ens havien separat 600km i ens trucàvem i ens enviàvem cartes, ho vam fer des de ben petites fins una setmana abans de que ella morís. Converses per parlar  de tot i de res. Quan,  amb la malaltia a dins, per telèfon li preguntaves,  “qué tal?” sempre contestava “ estupendamente” i tot seguit posava a parir a qui fes falta. La meva guerrera índia.  La que em va explicar per telèfon el seu primer part, pocs dies abans del meu primer part “ tu pide epidural según entres, que luego no hay tiempo y duele la de Dios, y pensar que las indias iban a parir solas al bosque y volvían tan anchas, que bobas hemos sido, nos lo hemos tragado todo”  ho treia tot així, de cop  sense deixar posar cullerada, fent-me pixar de riure. I l’altre trucada  poc després del segon part “ Nuri, cariño, hoy te voy a dar la tarde, el niño precioso, pero  tengo un cáncer  y mañana empiezo con la quimio, ya te cuento”, pim pam, a boca de canó.

De vegades em pregunto com seria ara. Tindria Facebok? ens enviaríem tonteries per watsapp? ens escriuríem per email? seguiríem fent uns dies de vacances juntes, almenys un cop cada dos anys, amb família o sense? O ens hauríem distanciat? S’hauria tenyit les canes? Seguiria amb la seva mala llet matinal? Amb els anys s’hauria fet activista feminista o hauria entrat al grup de “ ni machismos ni feminismos” ? M’hauria trucat l’1 d’octubre? Seguiria dibuixant? Hauria reprès la feina quan els nens haguessin estat una mica més grans? Especulo que si, sens dubte, segur, si, no ho crec, probablement, seguríssim, guerrera segur, si, si, si.

 

https://viuillegeix.wordpress.com/2008/10/24/vida-i-llibres-corazon-tan-blanco/





El ferrocarril subterrani. Colson Whitehead

17 12 2017

El ferrocarril subterrani va ser una xarxa secreta de suport als esclaus que escapaven Nord enllà , fugint d’una vida que fa sentir vergonya de pertànyer a  l’espècie humana.

Colson Whitehead fa una novel·la on converteix la metàfora del ferrocarril subterrani en un ferrocarril de debò que ajuda a fugir els esclaus. Diuen que és una novel·la d’aventures, amb un toc de ciència ficció. Que voleu que us digui, d’aventures, moltes, però totes molt dures. Ciència ficció?  si l’esclavitud no hagués existit, voldria pensar que no hi ha escriptor amb prou imaginació com per inventar-se una aberració com aquesta.

La novel·la m’ha trasbalsat La  Cora és una esclava d’una plantació de cotó, filla d’esclava, neta d’una dona nascuda lliure i  que va ser segrestada sense raó, allunyada del seu país, de la seva gent, cultura i llengua. Anul·lada amb tota la intenció. La Cora te un hortet que defensa amb dents i ungles i una dignitat que li dona força per enfrontar-se a qui calgui, blanc o negre, amo, capatàs o caça-recompenses,  sabent que ho pot perdre tot.  La Cora no pot més a la plantació. La Cora fuig. La Cora és perseguida. La Cora s’amaga, és atrapada, la troben, s’escapa, en algun moment viu en un miratge de llibertat , lluita, lluita i lluita, però du l’esclavitud molt endins i no se’n pot allunyar, per més ferrocarril i xarxa de suport que l’ajudi.

 M’ha trasbalsat la violència gratuïta dels blancs, amos o no, envers els negres i tothom que els defensés . Atacs desmesurats i irracionals. Els mataven, les violaven, els venien, els pegaven, els menystenien, els torturaven  segons necessitat, caprici o la lluna del dia, talment fossin un tros de carn a la seva disposició. Es integrants del ferrocarril subterrani, si eren enxampats, els penjaven  abans de preguntar res. Violència gratuïta, injustificada i injustificable.

I d’altra banda te un toc poètic que fa que t’entri la història de manera molt suau, insinuant situacions que , quan les acabes de llegir et deixen astorat pensant si realment està dient el que sembla que diu. I si, ho diu amb una pinzellada, que els detalls serien insuportables .

Hi he trobat un paràgraf molt groc, sembla que alguns jutges del S XXI s’inspiren en els del XIX,

Algun xerif, amb la cara encesa, el van detenir per sedició. El van empresonar per haver instigat aldarulls que no havien passat de trobades pacífiques . L’honorable jutge  va dictar una ordre de crida i cerca contra ell acusant-lo d’haver promogut  “una ortodòxia infernal que fa perillar el teixit d’una societat  òptima”

 ferrocarril subterrrani club

Ha sigut llibre de club i vam tenir la sort de tenir l’Aniol Rafel, l’editor, i l’Albert Torrescasana, el traductor,  que han fet una feina magnífica, en una vetllada que podria haver dura un parell d’hores més. Gràcies!!





Els llibres seran sempre nostres

12 11 2017

El 20 de setembre va ser una data frontera. Res no ha tornat a ser igual des del dia que es van detenir 14 càrrecs de la Generalitat. Des d’aquell dia, jo he deixat de viure i llegir de la mateixa manera. Se m‘ha instal·lat un nus a l’estomac, un neguit que puja i baixa que m’altera tot el que faig. M’ha fet fer coses que no havia fet mai com cridar, davant d’un Guàrdia Civil de mida armari i mirada freda, “no esteu sols” fins a perdre la veu. M’he mobilitzat, m’he manifestat, he picat cassoles, he anat a assemblees. He plorat veient les noticies, veient  les càrregues de l’1 d’octubre, sentint les reaccions del govern espanyol i d’aquell ciutadà que no ha votat ningú però que ens amenaça amb el dit i la mirada ferotge des d’un palau de Madrid. He celebrat el meu aniversari amb una alegria somorta, sense treure’m del cap els presos polítics. Presos que vaig votar en unes eleccions. Presos amb qui tinc amics comuns. Em repeteixo constantment que si no som capaços de treure’ls d’allà, no som dignes d’aquest govern que hem tingut, que se l’ha jugat per fer el que van prometre a les eleccions.

Des de la data frontera he llegit més tuits que mai, he “ consumit” i llegit  més noticies i opinions diverses que mai. M’he intoxicat amb tant de soroll i amb la ràbia i odi que esquitxen alguns mitjans i partits. He buscat refugi i silenci per protegir-me del món. L’he trobat, a estones, en les pagines d’un llibre i  en el caliu del club de lectura on vaig a fer una de les coses que m’agraden més d’aquest món: compartir el que m’han fet sentir els llibres.

Aquest divendres la meva llibretera de capçalera ens va fer un regal que ens fa sovint, la presentació d’un bon llibre. Un regal que a molts ens convenia més que mai i segurament a ella li convenia més que a ningú. I va tornar a passar, un divendres al vespre , aplegats en una llibreria , amb una copa de vi a les mans, sentint parlar de llibres, de literatura i de vida , es va crear el clima per fer-nos calmar el neguit per una estona. L’excusa era la presentació de “això no és amèrica”, l’últim recull de contes d’en Jordi Punti, que es va marcar un mano a mano amb en David Guzman, xerra que xerra que podria haver durat unes quantes hores i no ens hauríem mogut d’allà.

Em  va agradar conèixer en David Guzman, posar una cara a una veu coneguda, quina veu!!!!!   Cada vegada que el sento em transporto a l’enyorada radio tranquil·la del cafè de la república. La ciutat maragda te aquest esperit de ràdio tranquil·la, una hora sencera de tertúlia assossegada que activa la lecturina i et reconcilia, una mica, amb el món.

Els llibres, la cultura, la paraula, seran sempre nostres. Amb això no podran. Mai.