I per Sant Jordi, què comprarem? què llegirem?

Aquest any augurem un Sant Jordi ben estrany, just després de dilluns de Pasqua, en plena campanya electoral, amb un judici surrealista en marxa i una previsió de temps de llamps i trons. Però sigui com sigui, els llibres estaran al punt de mira de tothom com cada any.

Del que he llegit últimament, us podria parlar be de….

Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols, que després dels seus contes “anatomia de els distàncies curtes” s’ha llençat amb una novel·la que va de vida en temps de pèrdues.  Edicions del Periscopi

La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo. Traducció de Valèria Gaillard

La mesura dels nostres dies és una fotografia del buit després dels horrors dels camps d’exetermini nazis. La veu dels que no van ser exterminats i en van sortir amb un buit al cap, un esgotament infinit i cap esperança de recuperar la vida. De tan cansats  no poden explicar, no poden reinterpretar el mon de la llibertat, res no te sentit, tot és frívol i llunyà. La Gilbertte, la Mado, la Poupette, la Marie- Louise, l’Ida, la Loulou, la Germaine, en Jacques, la Denise, en Gaby, la Lousie, la Marceline, la Françoise. Són companys i companyes de camps , amb els únics amb qui es poden comunicar quan surten, no els cal explicar res, ho han viscut junts.

Rellegir Pedrolo

Dissabte vaig anar a dinar a casa els pares, i allà dalt d’una estanteria vaig veure uns lloms marrons que m’eren molt familiars. Edicions 62, Manuel de Pedrolo, “contes i narracions” volums 1, 2, 3. Havent dinat em vaig enfilar a l’escaleta de la biblioteca,  els vaig baixar i de seguida, pare i mare em van dir allò de “ endute’ls si et fan gràcia”. I si, em feien gràcia i em vaig endur els tres volums de pagines esgrogueïdes, editats fa 40 anys  llargs.

Visc, i visc, i visc. Maggie O’Farrell.

Fa dies que em rebusco per dins i em plantejo com ocupo el temps, com ocupo el cap i què en faig de tot el soroll mediàtic que em fagocita temps i espai mental. Vull triar el que m’arriba, tornar a la lectura plàcida i a les noticies i opinions de més de 280 caràcters. Vull pair el que em passa per davant i agafar-me temps per expressar-me, ja sigui per el que em fa sentir un llibre o per el neguit que em provoca aquest món: judicis, feminicídis, homofòbies, desnonaments o excés de plàstics.

Durant el 2018…

..he caminat, he fet milers de fotos, he perdut pes, he tornat a córrer, he fet alguna cursa, he tornat a nedar,  m’he deixat créixer una melena ( que ha volat el 2n dia del 2019) , m’he indignat molt, m’he manifestat  molt, he escrit desenes de cartes als presos, m’he mobilitzat per la llibertat dels presos, per la república i per la defensa del feminisme, he plorat amb sentencies absurdes i noticies que fan mal, he començat a practicar el zerowaste, que de moment encara no és zero del tot, he cuinat, he abraçat a gent que estimo, he anat al teatre, he vist pelis i sèries ( poquetes), … i he llegit força i variat : novel·la, llibre il·lustrat i assaig ( els he llistat, aquí. )

Sigueu feliços, llegiu molt  i no feu bondat aquest proper 2019

La meva lluita. Karl Ove Knausgard

A la foto, en Knausgard i les nenes de l’Espolsada, al juny 2017, al CCCB. Tímid,  seriós, honest, ens va encantar ser-hi.

La mort del pare, Un home enamorat  , L’illa de la infantesa , Ballant en la foscor  i Dies de pluja. Aquest són els 5 títols que hi ha, fins ara en català, de La meva lluita. Només en falta un per completar aquest auto-relat dels fets i pensaments de la vida de l’autor. Una mena autoradiografia de l’ànima on es despulla totalment i relata des dels detalls més insignificants de la seva vida, fins els seus pensaments més íntims. Les pors, les ango

“Cançó de la plana” i “Capvespre”. Kent Haruf.

Cançó de la Plana i Capvespre formen part de la trilogia de Holt,  un poble imaginari però molt real de les planes de Colorado, a prop de Denver. Què en sabem d’aquella gent? Ens sembla que sabem alguna cosa de la societat americana per el cine que ens ha arribat i per les noticies que s’escolen arreu: una societat egoista, liberal i agressiva on triomfen la gent sense escrúpols. Però això deu ser cosa de clixés, que d’aquests americans no n’he trobat ni un a Holt.  A Holt hi he trobat una gent que podrien ser d’una zona rural de qualsevol punt del planeta. N’hi trobem de purs i generosos, com els germans McPheron, els meus herois,  que són capaços de convertir el seu fer aspre i simple en tendresa  a canvi, només, del convenciment de que fan el que han de fer.  També hi ha la Victòria, que es

Feminisme de butxaca. Bel Olid

“La majoria d’insults que es dediquen a les feministes justifiquen per si mateixos l’existència del feminisme”

La professió del pare. Sorj Chalandon

Des de Sant Jordi 2017 que el llibre voltava per casa. “ No l’has llegit encara? T’agradarà, és dur però no te res a veure amb la quarta paret”

 I anava quedant a l’estanteria dels llibres pendents de llegir. Alguna vegada el treia, però veure un nen a la portada apuntant amb una pistola em feia témer un munt de patiment.  I aquesta vegada el llibre ha vingut de vacances amb mi i sense pensar-m’ho gaire m’he endinsat en aquesta història de bojos. No es pot qualificar d’altre manera. Un pare que confon fantasia i realitat i fa partícip al seu fill de les seves bogeries .

Especulo

Un dia com avui, en fa 53, va néixer la C i al gener en farà 20 que no hi és.  Com se celebren els aniversaris dels que van deixar la vida a mitges i moltes preguntes per contestar?