Una tesi

31 07 2015

llibres estiu 2015L’àvia Dolors cosia. Ella i la seva germana Carme es feien els patrons, els cosien i acabaven amb uns vestits, bruses o faldilles la mar d’elegants. Jo les havia vist moltes vegades a la galeria del seu pis de l’Eixample fent els patrons amb papers de diari que s’emprovaven l’una a l’altra enganxant-los amb agulles de cap. Tenien una idea i anaven tallant, enganxant, afegint trossets de diari fins que el patró tenia la seva primera forma. Quan se’l treien, jo no hi veia més que una pila de papers de diari enganxats per fràgils agulles. Elles hi veien un vestit. Sobre aquells retalls, feien un altre patró, ja més ajustat, que tornaven a emprovar-se i que després desmuntaven completament per poder tallar la roba. A mi em desesperava veure que els papers de diari ja tenien forma de vestit i que el tornaven a desfer. Però era necessari per fer el vestit de debò. Talla, enganxa, fes, refés, afegeix, desmunta, torna a muntar, sempre amb una idea al cap del vestit que volien, que anava canviant lleugerament a mida que avançava la confecció. I quan ja tenien una pila de peces de roba tallades, per a mi sense sentit, sentia l’àvia que deia “ Apa, Carme, això ja està, només falta cosir” I muntava les peces que encaixaven (o feia encaixar) a cop de fil d’embastar i engegava la màquina de cosir, que anava a cop de pedal. I tornava a reajustar les peces, polia detalls, retallava fils sobrers, afegia alguna floritura… et voilà, ja tenia el vestit.

Una idea, flexibilitat per millorar-la, peces que van encaixant i agafant forma, fil i agulla, hores de feina i tenacitat… com una tesi, però els seus vestits eren, sense cap mena de dubte, molt més elegants.

______________

Així que , havent posat el punt final a les meves obligacions acadèmiques, em disposo a sotmetre el meu cervell a un canvi d’aires  que fa dies que espera. No se si trobaré maleta prou gran per encabir-hi la pila de llibres que s’ha acumulat a la tauleta de nit mentre perseguia aquest anhelat punt i final.

Descanseu i sigueu feliços. Jo penso fer-ho.





Un llarg viatge

23 05 2015

Aquest any m’he dedicat a fer viatges organitzats a diferents parts del món. Un al mes. Amb uns companys de viatge discrets, amables, participatius, punyents, romàntics, gent que no tinc ni idea a que es dediquen, ni quina mena de vida fan, però amb qui he compartit confidències, llàgrimes  i riures. Tots tenim fe en la nostra guia que es  prepara els viatges amb molta cura fent visites prèvies als llocs on ens ha de dur i planejant trobades amb els personatges més significatius i bons coneixedors de cada lloc que visitem, siguin editors, traductors, autors….Els viatges comencen cada  tercer dijous de mes: obrim un llibre i ens deixem anar.

6-club de lectura la quarta paret 5-club de lectura querido diego  3-club lectura febrer MujercitasVaig començar al juny anat de Paris a Mexic de la ma de l’Elena Poniatowskaya que feia escriure unes cartes d’amor a la Quiela per el seu estimat Diego, que s’ha de dir que no li feia ni punyetero cas. Un amor d’aquells unilaterals i cecs que no et deixen veure que t’estàs fotent de lloros.

Al juliol, la s1-club lectura silenci del faregona persona del singular ens va portar a Israel de la ma de Sayed Kashua i vam conèixer un palestí que escriu en hebreu i ens va mostrar quina és la realitat dels àrabs que viuen entre jueus. Un maremàgnum de crisis d’identitats personals i col·lectives. Poc desprès de la lectura, en Sayed, fart de que veia i vivia a Israel va marxar amb la família a viure a estats units. Fart de murs, sobretot dels mentals.

Al setembre , Wadja Mouawed ens va despullar l’ànima, i a través de la veu dels animals, ens va passejar per tot  Amèrica en la persecució d’un assassí i també dels record2-club lectura la vida al devants d’una infantesa . El perill de buscar és que a vegades trobes, per gran que sigui el país, per llunyans que semblin els records.

A l’octubre, ja amb la tardor a punt, l’Albert Juvany va deixar per unes hores la seva consulta i ens va acompanyar a escoltar el silenci del far d’un petit poble d’Islàndia on una biblioteca és el testimoni d’una història en la que s’han de guarir ferides profundes del passat. Res no és el que sembla i hi ha enganys que poden fer mal durant molts anys

Al novembre, el viatge va ser entre Ghana, Nova York i Londres. La Taiye Salasi fa un recull de de records i dolors familiars i els va pastant , tot palpant la força dels pares i la debilitat de cadascun dels germans. Fins que tots plegats no es retroben en l’enterrament del pare i respiren les arrels, a Ghana, no aconsegueixen verbalitzar el dolor acumulat (lejos de Ghana).

Al desembre vam passar una temporada deliciosa en un poblet de Wisconsin cantant les Canciones de amor a quemarropa de’n Nicholas Butler. Hi vam conèixer una colla d’amics de tota la vida: en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny, i sabeu? ja els enyoro i tinc ganes d’anar a fer una cervesa amb ells  un dia d’aquests.

Al gener, la quarta paret ens va dur de Paris a Beirut a presenciar com es prepara Antígona enmig d’una guerra. La baixada de teló és trista i cruel i el dolor que s’acumula en una guerra invalida el bitllet de tornada a qualsevol vida normal. Sorj Chalandon estava convidat a compartir un tros de viatge amb nosaltres, però no va poder, la metralla de Charlie Hebdo va arribar  fins el Vallès.

Al febrer, les Mujercitas de Lousie May Alcott ens van portar als Estats Units de la guerra civil i a la infantesa de la majoria de companyes de viatge.  Vam contemplar al vida de les  mujercitas il·lustrades per la Riika Sornumen com si prenguéssim un sorbet de llimona, una etapa de descans en aquest anar amunt i avall del món i de nosaltres mateixos a través de les lletres . La sessió me la vaig perdre, aquell dia tenia pendent unes abraçades amb una família que acabava de perdre a algú molt especial.

Al mes de març la la Linda D Cirino ens porta de viatge a l’Alemanya dels anys 30: amb els nazis prenent força,  infiltrant-se en tots els racons de la vida , atemorint la societat civil i els jueus. Vam tenir el privilegi  de conèixer l’Eva, la venedora d’ous, avesada a la dura vida de la granja i que posa el seu granet de sorra per rebutjar la barbàrie, venent ous i protegint a qui ho necessita, sense fer preguntes. Una  dona humil amb la valentia escrita als gens.

A l’abril el que per a mi va ser una re-re-relectura ens va fer anar cap el Nord d’Anglaterra: zona obrera dels anys 70. La Jeanette Winterson hi va passar la seva infantesa freda i desangelada amb una mare peculiar que li va deixar caure  allò de “ Porque ser feliz cuando puedes ser normal?” quan la Jeanette de 16 anys li explica que és feliç estimant una noia. Per sort, a la vida de la jeanette  hi   va haver un viatge de Manchester a Oxford a través de les lletres. Per el camí, molt de patiment i un gran instint de supervivència.

I tanquem la primera ronda de viatges a Paris, on aquest anys ja hi he estat de la ma de’n Sorj  i de la Poniatowskaya, però en èpoques diferents. Amb en Romain Gary anem a un  barri popular durant els anys 70 i convivim amb en Momo , un nen desemparat que s’aferra amb força a les coses bones que el rodegen, a la tribu que te al voltant, que no te res i ho dona tot. Una vida al davant... què en farem de tanta vida?

El mes vinent… a Paris de nou a acomiadar l’Eddy Bellegueule, ja ens podríem anar treient la T-10 Les Franqueses-Paris, que sembla que és una destinació molt literària.

4-club lectura abril jeanette winterson(i resulta que aquest és el post número 300 !!!!!!!!)





Per Sant Jordi llibres i roses: what else?

23 04 2015

09_07 llibres casa-12Quan és que surt la llista dels mes llegits? La dels més rellegits? La dels més abandonats?  I la dels més regalats i mai llegits?

I el ranking dels lectors més entusiastes? I la dels llibreters més entregats ? i la dels mestres que han fet més lectors?

On dius que hi ha l’aparador dels llibres mai no escrits? Sortiran a signar els autors de les històries mai no explicades?

Al carrer hi trobarem les roses de les històries viscudes:  roses brillants d’enamorats de nou, roses de vellut d’enamorats amb solera però encara amb il·lusió, roses marcides de rutines  vitals , roses rialleres d’amistats eternes, roses acolorides d’amors diversos,….

I per acabar .. les meves recomanacions per Sant Jordi: compreu un llibre i llegiu-lo amb il·lusió. Compreu una rosa i regaleu-la amb un somriure sincer.

Feliç Sant Jordi

 





Ladydi. Jennifer Clement

21 01 2015

Ladydi és una nena amb nom de princesa que viu en el regne del desampar. Té mare, amigues, veïnes una escola amb un mestre que canvia cada any i el dia que arriba ja te ganes de marxar. Conviu amb formigues , escorpins i mosques que es beuen les llàgrimes amargues de les dones que viuen soles i aterrades per l’angoixa de la violència i la por a que les raptin, les violin, les matin. Són dones escampades per els muntanyes de Guerrero, a Mèxic. Dones que s’acompanyen, que s’aparten les mosques les unes a les altres quan estan malaltes, que es pinten les ungles quan estan soles però se les netegen quan han de sortir al carrer. Es desmaquillen, amaguen tan com poden la condició de dona, amaguen les nenes , les enlletgeixen , neguen que són nenes. Maleixen els homes que fumiguen amb verí les plantacions de cascall des d’un helicòpter i els hi cremen la pell si no corren prou com per protegir-se sota sostre, maleixen els homes que arriben amb grans cotxes i s’enduen, a punta de pistola, les nenes que no han tingut temps d’amagar-se, maleixen els fills que es converteixen en traficants, maleixen els marits que un dia van marxar a buscar fortuna als estats units i “nuncamassesupo”, no saben si es van ofegar al rio Grande o fan de cambrers a Miami i mantenen una altra família.

Ladydi, Paula, Maria creixen juntes en aquesta por contínua que incorporen de manera natural a la seva vida. Totes tres viuen i veuen coses que una nena no hauria de viure mai, i s’estimen i es protegeixen com el tresor que són les unes per les altres Hi ha humor, hi ha resignació per el lloc on les ha portat el destí, hi ha, malgrat tot, ganes de viure amb el no res que tenen, amb el buit que els queda quan algú desapareix o mor i ningú no pregunta, ningú no denuncia.

Ladydi, les nenes, les mares, les desaparegudes, les recluses, totes elles són personatges tendres que se m’han quedat penjats en un racó d’ànima, hi han arribat a través d’un llenguatge planer que es desgrana sol pàgina rera pàgina i que fa dolç un entorn tràgic. Però hi ha un racó de mon on la vida és injusta amb les dones, cada dia , dia darrera dia. On la vida te poc valor, i la vida duna dona val menys que res, on la Ladydi no es una protagonista de novel·la, on hi ha paules raptades i maries tirotejades sense raó. On ningú no pregunta i tothom calla. Fins quan?

el que en diuen per la xarxa

L’espolsada, d’on un dia va sortir un missatge via facebook dient ” aquest l’has de llegir”, i jo que soc obedient….

alguns parlen de narconovela





La quarta paret. Sorj Chalandon

16 01 2015

tragica-gregaÉs difícil parlar d’aquest llibre. Ahir en el club de lectura en vam parlar, però no va ser una xerrameca ni distesa ni desfermada, com altres vegades . Tothom estava cohibit per la lectura, per la violència que transmet, per la sinceritat, per la desesperança, per la tragèdia que es palpa des de la primera pàgina. Poètic i gràfic en el llenguatge. Directe. Teatral. Capaç d’aixecar ires en alguns lectors per com havien patit llegint-lo. Malgrat les reaccions diverses que ens va provocar i que vam anar desgranant , ningú no es penedia d’haver-lo llegit. Lectures que no deixen indemne, de les que en surts diferent.

L’any 82, un director de teatre encarrega a George que representi Antigona a Beirut. Un Beirut en guerra. Una Antígona que ha de ser representada per actors de comunitats i ètnies diferents: palestins, drusos, cristians, maronites, etc. I s’ha de pactar unes hores de pau per els assajos, per a la representació. El somni d’un boig? Quin sentit te esgarrapar hores de pau per representar una tragèdia entre i per a gent que viuen en tragèdia perpètua? Estan condemnats a entendre’s o a ser enemics, siguin quines siguin les circumstàncies?

En George va a Beirut a preparar-ho tot i palpa la guerra: els franctiradors, la violència gratuïta i terrible que se li acaba posant entre pell i ossos i no deixa que torni a ser el mateix. Quan torni al Paris encoixinat no serà el mateix marit, el mateix pare, el mateix amic. Una guerra no es paeix ni s’assimila, ni es supera. L’autor n’ha viscut algunes, ha estat corresponsal de guerra molts anys i la seva manera de sobreviure és explicar-la amb una sinceritat que fereix de tan propera.

S’ha de llegir, però es fa difícil de recomanar. És dur i pot costar de païr. Quedeu advertits.

Com a anècdota: havia de venir l’autor al club de lectura. No va venir perquè estava de dol. Uns fanàtics li van matar tres bons amics i una colla de col·legues a Paris. Això també costa de pair.

 el que en diuen a la xarxa

a vilaweb

l’espolsada





Fotos i llibres:fidelitats i canvis de cicle

14 01 2015

15_01 roterdam (120)Apart de llegir, m’agrada fer fotos. L’any 93 em vaig comprar una Nikon Fm2 reflex manual amb un objectu fixe. L’any 2005 em vaig comprar una Nikon Fm3 i un parell més d’objectius fixes. Eren màquines lleugeres i resistents i m’encantava fer fotos. Tothom ja anava amb cameres digitals , i jo, tossuda amb les meves analògiques i els meus objectius fixes i manuals sota la mirada sorneguera dels fotògrafs ocasionals que es creuaven a la meva vida . … però es clar em vaig trobar un dia que la botiga de fotos de la cantonada va deixar de revelar carrets i la cosa es va complicar, Així que el 2009 , evitant el perill imminent de que m’ingressessin en un museu en veure’m amb un carret a la ma, em vaig comprar una digital, una Nikon rèflex de segona ma a la que podia adaptar els meus meravellosos i lluminosos objectius. Em vaig modernitzar en quant a suport, però vaig perdre en pes ( no que jo perdés pes, això no passa gairebé mai, els quilos sempre m’enyoren i tornen, però això ja és una altra historia ), vull dir que la càmera reflex digital i els tres objectius feien un pes i embalum considerable, però com que m’agrada fer fotos, jo com si res , d’excursió per la muntanya, de viatge per el món , trotant amb la bici, els dies familiars assenyalats… sempre amb la bossa penjant amb l’embalum fotogràfic, fidel a les reflex, fidel a Nikon.

Però es clar, poc a poc m’he trobat que cada vegada em feia més mandra agafar l’embalum, sobretot per sortir a caminar i amb la bici. I ai las! sovint em trobava pecant, fent coses que la meva religió castiga molt durament: imagineu-vos que arribava a fer fotos amb el mòbil, cosa inútil com poques, ja que el meu mòbil és una autentica porqueria i més m’hauria valgut treure els aquarel·les i pintar el paisatge abans de fer aquestes fotos infectes, descolorides i borroses.

Total, desprès d’aquests petits pecats, que espero que no se’m tinguin en compte el dia del judici final, vaig decidir posar-hi remei: comprar una mirrorless, petita, lleugera, àgil, renunciant així a una reflex desprès de molts anys de fidelitat absoluta. I no només això, he renunciat també a una marca: Nikon. Que tampoc no se’m tingui en compte. No és una infidelitat, només és que Nikon i jo hem evolucionat diferent. No oblidaré mai les hores de felicitat que m’han donat les meves reflex Nikon i tinc els milers de fotos que hi he fet, però ara he donat un pas endavant , hi ha hagut un canvi de cicle i emprenc un altre camí.

I els que llegiu aquets blog també coneixeu la meva fidelitat al quellegeixes. Tampoc no oblidaré les hores de felicitat que m’ha proporcionat i també tinc el record dels milers d’intervencions que hi he fet, que es guarden congelades al QL1.0… però el QL i jo hem evolucionat diferent i aquesta versió 2.0 no em satisfà. Així doncs he emprés un altre camí per compartir xerrameca lectora amb altres malalts de llibres. Ara em trobareu al Lecta Manent, un petit fòrum casolà , de plataforma gratuïta i mantingut per un parell de voluntaris. És modest i hi ha poca gent, la majoria som quellegistes que no ens hem adaptat al QL 2.0 i en el LectaManent seguim parlant de llibres de manera tranquil·la i reposada. No hi ha cap intenció de créixer, ni de captar usuaris, ni de ressaltar novetats editorials, ni de res… . La intenció és passar-ho be, llegir i comentar …. si us hi voleu afegir , sereu benvinguts, passeu, passeu , els llibres són casa de tots

lecta_11





I Déu en algun lloc. Sònia Moll Gamboa

16 11 2014

1-14_08 mallorca 2 (13)Suïcidi passional

D’ençà de tu

Que se m’estimben els mots

-una a un,

per rigorós ordre d’arribada-

en l’abisme impertèrrit

dels versos

Un poemari, recull de poemes o de bocins de vida , digueu-ne com vulgueu. Un llibret menut, discret, blanc, molt blanc, per dins i per fora. Blanc per fora, només amb el que és essencial a la portada. Blanc per dins, per els poemes petits que t’omplen sense necessitat de paper ni de coses supèrflues. Tristesa, pèrdues, astorament davant una malaltia que s’emporta la mare en una mort de cent mil vegades. Però també vida, molta vida tocada amb guants de llana sense dits, amb suicidis passionals i amb moltes ganes d’estimar i viure malgrat la pena.

No en puc dir res més, només que el llegiu i potser us tocarà el cor com m’ha tocat a mi. I si mai sabeu que la Sónia els recita “in person” no us ho perdeu, els versos creixen en la seva veu.

.. i una anècdota personal…va ser el primer regal dels meus 50, el primer d’una colla de regals molt sentits de la  gent que m’estimo . I entre tots els regals,  una carta preciosa de la meva mare, una mare que si que pot obrir el paper de regals sense barallar-se amb els dits i pot canviar, no només jerseis si no li agraden, pot canviar actituds, pot, malgrat tot,  assimilar canvis inesperats de rumb de la meva vida , i pot, sobretot, estimar com ho fan les mares. Gràcies, mare, jo també t’estimo.

El que en diuen per la xarxa, que ja en poden dir el que vulguin, el que cal és llegir-lo

Una entrevista

Una crítica a Núvol , que comparteixo plenament

 








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 41 other followers