Anatomia de les distàncies curtes. Marta Orriols

3 10 2016

La vida dona tombs i  ziga –zagues, i en aquest anar i venir segueixo llegint,  segueixo parlant de llibres, que és de les coses que més m’agrada en aquets món. Però, vet aquí que el blog em va fer conèixer altres malalts de llibres i ara tinc més activitat lectora  en presencial que en virtual, cosa que ha fet baixar la meva activitat bloguera. Contradiccions de la xarxa.

De blog en blog n’he trobat alguns addictius per el què expliquen i per com ho expliquen, escriptura hipnòtica que fa miques aquella teoria de que els posts llargs no els llegeix ningú. Passeu per el no puc dormir i ja m’ho direu. En la seva última entrada explica una mica la gestació del seu llibre de contes  que acaba de publicar i que jo acabo de llegir. Dic llegir? no, companys, me l’he empassat d’un glop, quasi sense respirar.  M’he trobat amb l’escriptura hipnòtica del blog vestint històries contundents, una mica com un llop amb pell de xai. Sota l’aparença de quotidianitat, comences amb un “ai,ves, d’això en farà una història?”,  i acabes sacsejat amb un  “ collons, si, una història  i una vida aquí al darrera”.

Són contes que són com la vida, plens de detalls sense importància, però tots els detalls conformen història. Són contes que no tenen un final, són més aviat un parèntesi en el camí. Són contes amb personatges que podrien ser tu o jo, o tots dos, o una mica de cada. Jo m’he trobat esmicolada i repartida entre tots els contes , hi he trobat a gent que m’estimo i a gent que em cau fatal però que si no hi fossin els trobaria a faltar. I si em pregunteu quin des 19 contes m’ha agradat més, us denuncio, és com preguntar a un nen a qui s’estima més, si al pare o a la mare. Impossible triar, tots tenen el seu què i el seu com lligats dolçament amb aquesta cadència que et fa quedar enganxat sense remei.

Divendres passat, el van presentar a la meva llibreria de capçalera, i jo que m’ho vaig perdre. Això em passa per guardar-me uns dies de vacances fora de temporada i sortir a voltar sense consultar prèviament l’agenda de la  llibretera. Aix, tonta de mi!. La presentació del seu segon llibre no me la penso perdre, perquè hi haurà un segon, oi, Marta?

El que en diuen a la xarxa

a l’editorial que l’ha fet possible

a les grans lletres minúscules

al racó de la paraula de’n Xavier Serrahima

 





75 MALOS consejos para sobrevivir en el colegio

25 07 2016

Trobo això al twiter . Ras i curt, un llibre de Maria Frisa per a nenes de 12 anys que inculca el masclisme i fomenta el bulling, entre altres animalades. L’autora és psicòloga i diu que qui li ha donat la munició per escriure és la seva pròpia filla. Enlloc de tenir tots els pels de punta, denunciar l’escola de la seva filla i canviar-la ràpid,ràpid d’escola,  la dona fa el que ella mateixa diu que és “literatura gamberra”. Ara ens sortirà amb allò de que “ tot era broma, només perquè els nens sàpiguen què no han de fer” , no, no ,senyora Frisa , això no s’arregla ni posant el típic cartell amb la calavera i els ossos advertint del verí que suposa el consum d’aquest llibre.

Està publicat des del 2012, o sigui que ja  hi ha una generació d’adolescents de 16 anyets que s’han empassat aquests consells verinosos que volen passar per divertits. Redéu, quina por.

Hi comencen a haver veus que demanen a Alfaguara que retiri aquest llibre de l’abast dels nens.  Si, Alfaguara està comercialitzant un llibre que és una bomba per als nostres nens. Un llibre que fomenta valors que poden portar a cometre delictes, em pregunto si això no és il·legal o si és denunciable. El que si que és, segur, és immoral.

A part de denunciar, proposo fer-ne una rèplica i escriure 75 consells per viure feliç a l’escola , he triat només algunes perletes, us convido a que n’afegiu més

“El colegio es una cárcel (tiene hasta los barrotes) y hay que conseguir sobrevivir como sea”.

El colegio es un espacio donde te van a dar cultura, la base de la libertad. Si no te sientes libre y feliz en el colegio, suplica a tus padres que te cambien de colegio, que el suyo fuera malo, no significa que todos lo tengan que ser, estamos en el siglo XXI y el mundo ha evolucionado”.

“Siempre, siempre tiene que haber alguien con quien meterse: mejor que ese alguien no seas tú. Sí, es una pena que tenga que ser tu mejor amiga, pero… ¿prefieres que se metan contigo? ¿En serio?”

No siempre tienen que haber víctimas, tampoco hace falta que seas amigo de tooooodos. Si se meten con tu mejor amiga, defiéndela. Habla con los abusones (si, son abusones, no te confundas, eso de POPULARES se lo han inventado ellos porque queda más chic, son unos cobardes abusones que solo tienen envidia de tu amiga, por eso se meten con ella) pues eso, habla con los abusones y pregúntales que les molesta tanto de tu amiga, que se miren al espejo a ver si se ven tan perfectos. Si tu amiga te preocupa ( es tu amiga, no? seguro que te preocupa) ayúdala, quizás los abusones siguen con ello, pero al menos ella se va a sentir mejor y entre las dos os haréis más fuertes. Y no lo dudes, si abusan de tu amiga, habla con los profesores. Esto no es chivarse. Esto es ayudar a tu amiga. Si piensas que los profesores no van a hacer nada, estas en un colegio que no te mereces. Tú y tu amiga debéis suplicar a vuestros padres que os cambien de colegio, hay colegios con buenos profesores que te ayudan cuando lo necesitas y también educan a los abusones para que dejen de serlo

“Ya eres MAYOR para creerte eso de “no seas egoísta, piensa en los demás niños. Papá Noel tiene que traer para todos» ¡Qué me importan los otros niños!, ¿acaso ellos se preocupan por mí? Por supuesto, a Raquel le mentí y le dije que pidiera como mucho dos cosas”

Ya eres mayor y ya puedes entender lo que es el egoísmo. Lo quieres todo para ti, es verdad, no es fácil compartir, pero también te gusta  jugar con las cartas de Raquel, no? Tienes amigos que se preocupan por ti,  acaso no comparten bocadillo en el recreo cuando olvidas el tuyo?

“Si quieres que tus padres te compren algo, diles que lo necesitas para el colegio”

Si quieres que tus padres te compren algo, explícales porqué lo quieres, porqué te hace tanta ilusión. Es verdad que lo del cole te lo compran siempre, aunque les cueste pagar-lo, es porque se toman en serio tu educación. Si no te lo compran y tú lo quieres de verdad,  ahorra y cómpralo tú misma. Guarda el dinero de los cumpleaños, el de las chuches que te da la abuela, ofrécete a sacar malas hierbas del jardín, a pasear el perro del vecino, a cambio de “la voluntad”. Si tus padres ven que te esfuerzas, entenderán lo importante que es para ti quizás colaboren en la compra o te ayudan a conseguir trabajitos

“No intentes entender las decisiones de tus padres. Son totalmente injustas”

Es difícil entender las decisiones de tus padres… y a ellos les es difícil entender las tuyas. Pero te quieren y toman decisiones que son buenas para ti aunque te parezcan injustas. A ellos les sería más fácil decir que si a todo y no discutir contigo, pero si se oponen y discuten es porque de verdad te quieren y te están educando. Tienes esta suerte. Unos padres que están por ti y te quieren. No te confundas, la que tienes suerte eres tú, no Maxie, a la que siempre le compran todo pero nunca está con sus padres.

“No merece la pena ayudar en las tareas del hogar a cambio de conseguir su cariño”

El cariño de los padres lo tienes siempre, aunque se enfaden porque no recoges la ropa sucia de tu habitación. El cariño no es moneda de cambio y no hay que “ayudar” en las tareas de  la casa, hay que tener responsabilidades en las tareas de la casa y repartir el trabajo entre todos, eso si merece la pena!

“Cuando tus padres te suelten el rollo, aprovecha para pensar en tus cosas”

.. y luego te vas a quejar de que tus padres no te escuchan y no entienden nada de lo que les dices. Tú tampoco les escuchas, estáis empatados. Cuando te suelten el rollo, explícales porqué no te gusta su rollo. Escucha y dales argumentos a tu favor.

“JAMÁS, JAMÁS dejes que tus compañeros conozcan a tus padres. No les des más motivos de burla”

No te avergüences de tus padres, no son perfectos (tu tampoco) pero te quieren. Si tus amigos se burlan de ti (o de tu familia), no son amigos de verdad, no sería hora de pensar en cambiar de amigos? Amigos con los que reírse juntos, no que se rían de ti ni de nadie

 “No intentes entender a tu madre, es IMPOSIBLE. Sólo síguele la corriente”

A veces es difícil entender a las madres y a los adultos en general, pero créeme, tu madre te quiere. Si no la entiendes, pregúntale porque hace lo que hace, quizás si te lo explica, lo entiendes  y descubres que no es tan extraterrestre  como crees.

“Si crees que tus padres pueden oírte, es mejor que no pegues a tus hermanos”

Pegar, a los hermanos o amigos no es buena política, tanto si te oyen  tus padres  como si no. Si te enfadas con tus hermanos, habla con ellos, discute, lo que sea, pero no les pegues. Si eres la hermana mayor, van a aprender de tu ejemplo y cuando crezcan y sean más fuertes que tú te van a zurrar. Si de ti aprenden a hablar y a discutir, cuando seáis mayores seguiréis hablando y discutiendo y aunque te parezca mentida, los hermanos/as  pueden llegar a ser buenos/as s amigas/amigos

“Empieza a ser  muy simpático con tus familiares unas semanas antes de Navidad”.

Llega Navidad, regalos a la vista. Acércate a tus familiares unas semanas antes de Navidad para saber que les gustaría que les regalaras. Ojala ellos también acierten con sus regalos!

“No te engañes: no se salva ningún profesor” “No te engañes: nunca, jamás, un profesor te da algo bueno a cambio de nada”

Su en tu cole no se salva ningún profesor, si no te dan nada a cambio de nada, estas en el colegio equivocado, no tienes profesores, tienes autómatas. Suplica a tus padres que te cambien de colegio, tú mereces un colegio con buenos profesores. El mundo está lleno de buenos profesores que dedican su vida a educar. Ser profesor no es un trabajo, es un estilo de vida

“Ni por un momento te creas eso que dicen los adultos de que TODO lo hacen por nuestro bien”.

Cuando el adulto que te lo dice te quiere, créetelo, es cierto.  A nadie le gustan que le digan que no, pero… a ellos les sería más fácil decir que si a todo y no discutir contigo, pero si se oponen y discuten es porque de verdad te quieren y te están educando. Tienes esta suerte.

“Cuando el compañero de mesa es más peligroso que un mal marido”

Cuando tienes un compañero de mesa que te parece peligroso, habla con tus profesores y explícale tus miedos. Si crees que es violento o abusón, tiene que aprender que hay que hablar en lugar de utilizar la violencia. Si no lo aprende ahora, se va a convertir en un adulto violento y quizás maltratará incluso a la gente que quiere. Si los profesores no te escuchan y no hacen anda,  una vez más, suplica a tus padres  que te cambien de colegio, no te mereces estar en un colegio que no frene la violencia.

“Nunca admitas un error delante de tus amigas. Miente todo lo que haga falta”

Todo el mundo se equivoca y dicen que rectificar es de sabios. Las mentidas para tapar errores solo llevan a más mentida, malentendidos y líos. Si admites el error y rectificas, quizás pases un mal momento, pero te vas a ganar la confianza de tus amigas. Si te dejan por admitir un error, quizás no eran tan amigas. Tú mereces tener amigas de verdad.

“Esfuérzate en caerle bien al más popular”

No hay que esforzarse en caer bien a nadie. Cada uno es como es y tiene afinidades con distintas personas De verdad te cae bien el más popular? De verdad quieres ser su amiga? Para qué? Porque? Solo porque es popular? Solo para que no te moleste? Realmente es el más popular o es el más abusón?

“Sal con alguien. Con quien sea”.

Quiérete mucho y no te conformes con el primero que pase solo para no estar sola.

“Cierra la boca. No decir toda la verdad no es mentir”

No todo es blanco o negro, mentidas o verdades. No te calles, menos si estás viendo algo injusto

“Disimula, que nadie se dé cuenta cuando algo te enfada o te pone triste”

Habla de tus sentimientos, de tus ideas, de tus proyectos, de tus errores y de tus ilusiones. Compártelos.

 “MIENTE. MIENTE. MIENTE”;

Quiérete, quiérete, quiérete

“Mucho cuidado con los buenos sentimientos. AHÓGALOS si hace falta .

Mucho cuidado con los buenos sentimientos, es lo mejor que tienes! cuídalos y compártelos

“IMPORTANTÍSIMO: échate una última ojeada justo antes de salir de casa para ver cómo te van a ver hoy los demás

IMPORTANTÍSIMO: échate una última ojeada justo antes de salir de casa para ver si estas a gusto contigo misma





Escriure per pensar.

23 06 2016

Feia temps que em rondava la idea de fer un curs d’escriptura, però ai las, tots són llargs, cars i demanen moltes hores de dedicació si els vols fer ben fets. Ara vaig millor de temps, però siguem realistes, no cal anar ofegat que de coses a la vida que apreten ja n’hi ha prou. Però mira per on que els tallers del Catorze em van picar l’ullet: temps acotat, preu assequible, mes de juny tan bo ( o dolent) com qualsevol altre, i a tocar d’una parada de tren dels catalans. Bingo.  Així que ja em veieu el primer dimarts de juny agafant el tren, disposada estrenar-me com a alumne de taller d’escriptura i plena de curiositat per conèixer la Pati, la Mar, la Toni, la Sandra, l’Oriol, la Isa, la Judit, la Neus, la Glòria, l’Elisabet  i l’Ariadna. L’Eva no la coneixia personalment, però fa anys que la llegeixo-segueixo i això ja és com conèixer-la una miqueta.

El primer dia ja veníem presentats de casa, que els pre-deures eren fer un text tot explicant l’anècdota de la nostra vida. Una excusa com una altra per escalfar motors. Un dia colem una mentida, un altre una pedra blava, després un  vers d’un poema, un altre dia juguem a endevinar qui ha escrit què, tan és, són petits jocs que ens fan rumiar i ens obliguen a escriure seguint les indicacions, lleugeres però fermes, de l’Eva. Té molt d’ofici, els ulls avesats a corregir, ( estic convençuda que du unes ulleres màgiques que filtren els textos, sortides, segur, segur, de la butxaca d’en Doraemon**)  i és única fent crítica constructiva. Passa un ribot suau per aquí, envernissa per allà,  i amb la sugerència de quatre retocs i alguna retalladeta, acaba aconseguint que els nostres textos facin un cert goig. Això si que és màgic.

He pres nota de petits trucs per escriure millor, però el que m’he endut a casa és un bocí de vida de cadascú: la vitalitat de la Pati que amb la mirada ho abraça tot, la poesia que tanca les ferides de la Mar, el pragmatisme que ha fet tirar endavant la Toni malgrat tots els malgrats,  la capacitat d’escoltar i dir la paraula justa de la Sandra, la tendresa de l’Oriol amagada sota una capa d’anem per feina, les contradiccions de la Isa, la timidesa i ganes d’aprendre de la Judit, l’esperança que il·lumina la cara de la Neus, el somriure intel·ligent i la veu captivadora de la Glòria, l’humor que rebaixa tensions a la vida de l’Elisabet, les emocions controlades de l’Ariadna i la immensa ( immensa, de debò) generositat de l’Eva. Gràcies de cor.

** Eva, en Doraemon és un gat còsmic amb una butxaca màgica i un casquet volador. Segur que els teus fills et poden explicar detalls dels seus poders.





Sant Jordi: olors i pessigolles

22 04 2016

37084737b0b227ccef94b6c75a3d42fbQuan fa uns dies que hem canviat l’hora i comença a quest temps inestable ( que si fa fred, que si no, que aquí un ruixat i aquí un arc de sant martí) ja veiem que Sant Jordi és a tocar. També es nota per el canvi climàtic dins les llibreries, on hi ha un escalfament global  a base d’acumulació de caixes i novetats.

Diaris i ràdios bombardejen amb novetats i premis ben dotats. Feisbuc, tuiter i blogs anuncien petites joies que es perden en el tsunami de les grans promocions. Hi ha grans superfícies que posturegen amb la cultura, posant llibres on a la zona de productes estacionals, com el tortell per reis, la coca per Sant Joan o els panellets de tot sants , o que conviden a signar a autors en un espai on hi ha molt pocs lectors, on en tot cas només hi ha compradors ocasionals de llibres.

Per sort hi ha llibreries de capçalera, editors modestos ( de mida, no  d’ambicions) , autors amb ganes, lectors empedreïts, clubs de lectura, biblioteques  que segueixen fent xarxa , sigui sant Jordi, Sant Joan, o nit de Reis. Una xarxa que no es preguntarà per la llista dels més venuts, si no per la llista dels més llegits, dels més rellegits, dels que més han emocionat , dels que més han entretingut o els que han fet passar una millor estona. Aquest és el rànquing que fa anys que reclamo.

Que tingueu un bon sant Jordi, que us desperti l’olor d’una rosa i aneu a dormir amb el pessigolleig que produeix una nova pila de llibres a la tauleta de nit.

I per recomanacions , aneu a ca l’Espolsada, en té un munt i per a tots els gustos

 

La imatge: una princesa guerrera manllevada de pinterest





El nedador del mar secret. William Kotzwinkle

10 01 2016

neu a la baranaAquets és un d’aquells llibres que es llegeixen sense punt, és curtet (90 pàgines) i d’una sentada t’engolleix i t’abraça.

És el relat d’un naixement, des que la mare trenca aigües en una casa enmig d’un bosc nevat, fins que tornen a casa: el camí entre l’emoció d’un naixement i el cop de puny d’una pèrdua. Pas a pas, deixant-hi l’ànima, explicant uns fets que transmeten emoció pura, tot és delicat, com si estés a punt de trencar-se alguna cosa, i fins les emocions més intenses semblen que passin de puntetes per no fer mal. Fins el relat dels dolors de part, esgotadors i violents, estan narrats amb delicadesa i realisme.

Potser perquè el vaig llegir una matinada d’insomni, amb la casa en silenci, em vaig quedar amb la idea de que és un llibre de silencis. El silenci d’un paisatge nevat, trencat una mica per els sorolls de la casa i després per el motor de la furgoneta, però t’imagines que de dins estant només perceben el silenci del bosc nevat. En el brogit de l’hospital, la parella es refugia en una mena de bombolla particular per assumir tot el que els està passant , on gairebé ni perceben les paraules curtes, cordials, buides, de manual, del personal de l’hospital. El silenci que els acollirà en tornar a casa. El silenci com a única resposta al dolor.

 El que en diuen per la xarxa

A l’espolsada , que és llibre de club d’aquest mes

a El Mundo

a el món s’acaba

 





Som una família. Fabio Bartolomei

30 12 2015

Al Santamaria i la seva família formen un  univers ben particular. L’Al és un nen superdotat en una família pobre en recursos, però immensament rica en imaginació i ganes de tirar endavant. Un pare conductor d’autobusos com a feina pont per saltar a ser un pilot de nau espacial. Una mare que fa la millor coca del món i és més bonica que la princesa de Mònaco, i una germana especialista en liquidar animals domèstics. Per l’Al tot és un joc, el toc de queda quan han de passar sense llum perquè no la poden pagar, la recerca de la casa ideal, que tampoc no poden pagar mai, els canvis constants de casa, cada vegada en llocs més sòrdids, però que ell li troba totes les gràcies . Tot el crida i no es pot estar de seguir el crit, encara que això el porti a calar foc a una paperera per veure què passa o a visitar cases alienes per veure si és la casa dels somnis de la seva família. Analitza i no pot  entendre, de cap manera, el món dels adults, dels vells, que diu ell.

L’Al viu en el seu món, i quan els seus companys ronden mosses, ell segueix jugant a soldadets recreant batalles històriques, però se sap un geni i ho explota venent exàmens i treballs, calculant exactament com s’ha de comportar per tal que els mestres el considerin bo, però no excessivament, mesurant somriures i clavant mirades de pena que li salven la pell mès d’una vegada.

Es passa tota la infantesa buscant el seu camí per salvar el món, escriu a mandataris proposant soluciones per arreglar el món, mentre a casa, ell i la seva germana lluiten per salvar el seu, creant el seu propi univers que els protegeix de les pors i els ajuda a sobreviure en la vida peculiar que es veuen obligats a viure. Sempre endavant, sempre amb un somriure. La personalitat de l’Al atrapa des dels seus 4 anys fins els 22. És una història tendra i divertida, amb te un toc humà i de solidaritat que fan que t’acabis estimant tots els personatges sense remei.

El que en diuen per la xarxa

Angle editorial http://www.angleeditorial.com/som-una-familia-605

L’Espolsada

a l’ara, una critica que no comparteixo

paranoia 68

 





Un home enamorat. Karl Ove Knausgard

29 12 2015

Aquest és el segon volum de sis, d’unes memòries peculiars, les del propi autor que va narrant episodis de la seva vida més o menys agrupats i força desendreçats:et porta amunt i avall per el temps sense que et perdis mai. Aquest que ressenyo engloba el període en que s’enamora de la mare dels seus fills i els primers anys de criança dels bebès.

Ha estat lectura del club de lectura, que pintava espès. La primera informació que vaig tenir fou que era un totxo de 700 pàgines i que l’autor era capaç de narrar, durant 80 pàgines, una festa de guarderia on no hi passa res d’especial, només això, nens jugant i pares menjant alguna cosa mentre els més-o-menys-vigilen. Marededeusinyor! o escriu com un àngel o això pot ser insuportable!!!!

M’ha agradat el desgranat de vida quotidiana que ens mostra sense embuts les contradiccions continues en les que ens trobem tots. La lluita entre el que et surt de dins, el que vols i desitges i el que acabes fent per compromís amb la gent que estimes i la societat en la que hem acceptat viure. En quin punt aquest cedir es converteix en munició per els retrets del futur? On comença l’acord de convivència i acaba la pròpia llibertat? Per a  mi aquesta és una pregunta que plana contínuament per el llibre.

M’agrada molt la sinceritat amb la que tracta alguns temes dels que no està ben vist parlar-ne malament. La visió del món dels pares dels companys de guarderia de la seva filla és boníssima, hi veig aquell perfil de pares/mares que s’omplen la boca de tòpics educatius, però que estan tan preocupats de quedar be amb les tòpics que han oblidat el sentit comú. En Knausgard és més de la corda de l’ Anna Manso, amb la diferència de que ell ni tan sols es salta les normes del bon progenitor perquè simplement no te manual d’instruccions, te instints. A vegades els instints el porten a ser un pare afectuós i protector, i a vegades el porten a sortir corrent en direcció contraria, delerós per un temps que sent que se li escapa. Mentre empeny el cotxet de la seva filla, cuina o compra, convençut que fa el que ha de fer, “ sent que porta dins un home del segle XIX molt enfadat “… ell el que voldria és estar treballant, escrivint i això li suposa una contradicció contínua.

I el llenguatge, simplement, flueix. Té l’habilitat de descriure minuciosament escenes absolutament quotidianes sense suc ni bruc… i ens te allà enganxats com a tòtils, sense saltar-nos ni una sola línia,  això és saber-ne molt! I és que l’escena quotidiana traspua una manera de fer, una manera de viure, una manera de sentir. I entre la compra i el cotxet de la nena, també s’hi colen, de tant en tant, disquisicions filosòfiques i converses amb altres escriptors: tot barrejat, tot nítidament separat.

És un llibre una mica peculiar, suposo que hi ha una legió de Knausgard SI i una  legió de Knausgard NO. Jo sóc del SI, definitivament. I ja tinc ganes de seguir amb la resta de volums de la saga.

el que en diuen per la xarxa

l’altra editorial

a l’espolsada

a l’ara

al catorze

una entrevista a l’editora en català a Núvol