Una felicitat imposada. Denise Desautels.

21 05 2017

“El 6 de maig de 1950 mor el meu pare”. Així comença la novel·la de trets autobiogràfics de l’autora, que va perdre el pare als cinc anys.

La història m’ha inquietat. M’ha inquietat, sobretot, la solitud de la nena, malgrat estar acompanyada i agombolada a tothora per la família. Hi ha la sensació constant de que tot és fals i que es fa tot el possible per evitar mostrar el dolor i la solitud de cadascun dels personatges . Tothom fa veure que no passa res, que no està trist, que no se sent sol. Però passa, hi ha coses que no van be, mare i filla estan tristes, se senten soles. I la mare protectora aixeca una barrera invisible que vol protegir, però que aïlla. No comparteixen el dolor i no aconsegueixen extirpar la solitud.

L’últim capítol, la visita a una exposició de Van Gogh amb la seva amiga Lou ( com que som dues, és més fàcil ) , quan tenen 15 anys ,és el trampolí que li dona força per seguir endavant. L’art arriba i emociona. I canvia vides. La Denis reviu quan veu la seva por i el seu dolor reflectit en un altre rostre, en un autoretrat de Van Gogh, quan la pot compartir amb la Lou obertament, quan reconeix que té necessitat que la por sigui habitable.

La novel·la m’ha fet aflorar emocions i m’he vist amb aquella por que no saps què fer-ne, que fas passar d’una ma a l’altra, la masegues i la impregnes de tu, la voldries llençar, però l’has fet tant teva que no te’n pots desprendre. I només la pots deixar si la comparteixes, si la veus en el rostre d’algú i no ets sents tan sol ( com que som dos, és més fàcil).

Haig de confessar que si no hagués estat un llibre del club de lectura no l’hauria acabat, per l’angoixa i el desconcert que em produïa, malgrat el llenguatge poètic. Però hauria estat un error, es clar. Un error imperdonable perdre’m l’últim capítol. I un error imperdonable perdre’m la vetllada a ca l’Espolsada, amb l’editora, el traductor i la pròpia autora.

Quan em pregunten perquè faig 42 km per anar al club de lectura, la resposta és molt clara: a  vegades tens el privilegi de sentir una autora quebequesa llegint el seu text amb una energia desbordant, pots explicar-li de primera ma el que t’ha fet senti el llibre, tens la sort de sentir a parlar amb passió al traductor que fa més que traduir, i sempre (sempre)  tens l’alegria de compartir una estona de màgia amb les companyes del club de lectura ,que ja formen part de la teva vida.

Amics, així com el moviment es demostra caminant, la lectura es fomenta llegint, compartint lectures, encomanant passió.

Que en diuen per la xarxa

Els de la breu, l’editorial

Anuncis




Un Sant Jordi de llibres, roses i bona companyia…what else?

23 04 2017

boti st jordiAquest ha estat el segon any del que podria esdevenir una tradició mil·lenària: formar part del comando Sant Jordi de l’Espolsada, un comando armat de ganes de vendre llibres i ben ensinistrat per “la senyu” per recomanar llibres amb seny, però sense mesura. Un matí magnífic  ajudant a triar llibres a primers lectors i a nanos amb un bagatge lector que ja voldrien molts adults. M’ha arribat al cor el gest d’alguns, que una vegada havien fet la  tria i la mare els deia que se’l podien quedar, abraçaven el llibre amb cara d’haver aconseguit un botí.

No se pas quina serà la llista dels més venuts a Catalunya però m’hi jugo un pèsol que la llista oficial poc tindrà a veure amb la llista dels més venuts a les petites llibreries on els llibreters coneixen els gustos lectors dels seus clients i fan de prescriptors precisos i acurats. Llarga vida a les petites llibreries dels grans llibreters. Amén

I com ja és costum a la casa, la llista que publico és la dels més clicats a “viu i llegeix” de Sant Jordi a Sant Jordi. Potser no són els més llegits de l’univers, alguns són clàssics, d’altres endevino que deuen ser lectures d’institut i algú que altre ve a petar aquí esperant inspirar-se per el treball que ha de lliurar demà a primera hora . Tots sou benvinguts. Em fa especial il·lusió que l’anatomia de les distàncies curtes hagi fet pòdium

1.- Un pensament de sal, un pessic de pebre. Montserrat Roig

2.- Dones. Isabel Clara Simó

3.- Anatomia de les distàncies curtes. Marta Orriols

4.- L’home de la maleta. Ramon Solsona

5.- La veïna. Isabel Clara Simó

6.- Dins el darrer blau. Carme Riera

7.- Camí de sirga. Jesús Moncada

8.- Olor de colònia. Sílvia Alcàntara

9.- Cartes a Mercè Rodoreda. Armand Obiols

10.- Guerra i pau. Lev Tolstoi

( a la foto, botí de Sant Jordi compartit)





Felicidad familiar. Laurie Colwin

22 04 2017

nova yorkQue passa si vas a petar a una família de valors rígids i no ets capaç de qüestionar-los perquè mai ningú no t’ha ensenyat a qüestionar res? Què passa si la única raó que et mou a fer les coses és que sempre s’han fet així? Què passa quan fas exactament el que tothom espera de tu, però un dia t’adones que no saps ni si t’agrada el que fas perquè mai no t’has plantejat res? Què passa si has viscut seguint la corrent i de cop i volta et trobes amb una vida que no saps si vols, amb tantes cuirasses que per no trencar el suposat perfecte equilibri, no saps ni on és la teva pròpia pell?

Doncs passa que quan et trobes a algú que et pregunta com estàs, mirant-te als ulls, et pregunta què vols de debò i t’ajuda a trobar la teva pròpia pell, t’enamores perdudament  i deixes de fer el que tothom espera de tu, però comences a ser tu mateixa.

A la Polly ( esposa perfecte, filla perfecta, mare perfecte) li passa tot això, té una família ben peculiar, tot i que ella la troba la mar de normal. De normal, res, en algun moment m’han vingut ganes d’engegar a dida a la mare i a la cunyada i m’he sentit a mi mateixa, dient, “vinga Polly, no siguis bleda i engega’ls a tots”. Quan comences la lectura tens por de morir d’una excés de de sucre, però poc a poc, darrera de la comèdia i la caricatura, hi vas trobant una vida amb totes els seus conflictes i la cosa es posa interessant.

Us en deixo un bocinet perquè us vinguin ganes de llegir-lo

Qué importancia tenía gobernar sin complicaciones una casa, hacer buenas comidas, tener niños cariñosos y un marido admirable si sentía el corazón hecho pedazos? Cuando estos pensamientos la despertaben en mitad de la noche y le producían los primeros insomnios que había tenido en su vida, se decía a si misma que era una mala mujer, malcriada y egoísta, que lo quería todo. ¿Dónde había fallado? Las cosas que deseaba , las cosas que tenía y las cosas por las que trabajaba no casaban entre sí. Se sentía una extranya en su propia vida, una forastera entre las cosas que habia creado y una marginada de su propio corazón

tan de bo mai ningú sigui un estrany a la seva pròpia vida!!!

El que en diuen per la xarxa

el blog de la hierbaroja que mira, també te ganes de bufetejar la mare

a can asteroide, l’editorial

ni un dia sin libro





Les meves recomanacions per Sant Jordi

19 04 2017

Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, d’aquest ja n’he parlat.

La memòria de l’arbre de la Tina Vallès. I d’aquest també

Aquest deu ser el lloc de Maggie O’Farrell. La Maggie O’Farrell em va enganxar totalment amb l’estranya desaparició de l’Esme Lennox. Aquest també m’ha atrapat. M’agraden les novel·les de personatges i de veus múltiples, i aquesta és un puzle de veus que encaixen a la perfecció.  Tenim la Claudette, una estrella del cinema que en quatre dies es fa tan famosa i tan diva que no se suporta ni a ella mateixa i decideix esfumar-se i amagar-se en un racó d’Irlanda impossible de trobar. D’altra banda tenim en Daniel que vagareja per Irlanda buscant arrels i fugint d’ell mateix. I en aquest racó de món es troben i  són feliços i mengen anissos… segur? No ben bé. Tots dos tenen el seu passat, els seus fantasmes i els seus anhels no satisfets . La Maggie O’Farrell ens els presenta a bocinets a través de les veus dels fills, mare, germans, amics, ells mateixos. I poc a poc es va construint una història tendra i humana, de frustracions, derrotes i algun que altre èxit. Els secundaris són deliciosos, i m’he enamorat especialment d’en Niall , el fill gran d’en Daniel.
Nosaltres en la nit de Kent Haruff.   Com trencar l’absurd de la soledat quan vius rodejat de gent amb qui potser tens coses en comú, però les convencions i el que s’ha fet sempre pesa més que les ganes de compartir?  Doncs l’Addie trenca convencions i fa una proposta poc comú a en Louis, el seu veí : dormir junts per fer passar millor les nits de pors i insomnis. Comencen una relació  en la que no hi ha expectatives, però si molta sinceritat. Trenquen tabús i viuen al dia, repassen un passat espès, comparteixen els petits plaers del present i els neguits del futur. La relació amb el net de l’Adele és la demostració de que els nens necessiten calma i que se’ls estimi sense condicions. I un gos, es clar. I la relació amb els fills de tots dos és una mostra de com d’egoistes podem arribar a ser amb els pares, de la incapacitat de posar-nos a la seva pell i considerar-los com a individus amb un paper més enllà del de pare o mare.  És una història que et fa venir ganes de viure tranquil i deixar-te de vides complicades.

Allò que vaig estimar de Siri Hustvedt. Aquesta és una història d’amistat entre dos homes al llarg de trenta anys. Un pintor, en Bill  i un historiador de l’art, en Leo. Les dones respectives,  els fills, les vacances que passen junts, els quadres, la vida al Soho, tot el que han compartit es va desgranant poc a poc. En algun lloc he llegit que és un thriller psicològic (subgènere de suspens que generalment té com a tema central un enfrontament entre personatges, més mental que físic, en el qual la intel·ligència o els aspectes intel·lectuals i / o mentals tenen una gran importància, viquipedia  dixit) be, potser si, hi ha un personatge que desafia constantment  en Bill i en Leo i que acaba tenint molt força en la novel·la, però jo diria més que res que és una novel·la on, per sobre de tot, destaca l’amistat incondicional entre els dos homes.
Tu no ets una mare com les altres d’ Angelika Schrobsdorff. La mare que no és com les altres és una dona avançadíssima al seu temps ( fora cotilles i convencionalismes) que aprofita els feliços anys vint de Berlin per fer una vida de tot menys avorrida. El Berlin pre-guerra ja presenta altres dificultats per la mare que prové d’una família jueva i veu , totalment incrèdula, com es va tancant el cercle als jueus. Pot escapar amb les filles a Sofia on  fan vida de refugiades i sobreviuen com poden fins que s’acaba la guerra. M’ha cridat l’atenció la tornada a Alemanya, el punt de vista dels pocs jueus que van sobreviure i que van voler tornar. Van trobar un país destrossat, gent esgotada, tot per reconstruir. Alemanys derrotats. Jueus supervivents a qui el país va demanar disculpes d’immediat amb petits privilegis dins la misèria: millor tarja de racionament, transports gratuïts, certes facilitats en els estudis i les feines. Convivien amb una estranya sensació de que havien viscut un malson que ningú no entenia. La pre-guerra, la guerra i la post-guerra només és un marc (però quin marc!!)  per a la història d’una dona forta de passions que ho arrosseguen tot, aquesta mare que, certament, no és com les altres.

Compreu-los , regaleu-los, llegiu-los, disfruteu-los!





La memòria de l’arbre. Tina Vallès

12 04 2017

arbre.jpgUn dia la meva llibretera de capçalera em diu, guarda’t el 31 de març, que a la llibreria hi passaran coses boniques, com si els altres dies no hi passessin coses boniques en aquell racó de món que és com un far que il·lumina el mar dels malalts de llibres. Però volia dir que aquell dia ens aplegaríem per sentir parlar de llibres acabats de sortir del forn, concretament el de la Jenn Diaz, i el de la  Tina Vallès, presentats per la Marta Orriols. Una manera magnífica d’acabar una setmana.

Tinc una debilitat per la ploma de la Tina Vallès. M’hi vaig enganxar a l’època dels blogs , amb el ganxet sota les pedres i em van enamorar el Maic, el got d’absenta i el parèntesi. M’agrada que els autors em deixin espai, que no m’ho expliquin tot, que insinuïn amb traç fi  i que ens deixin la feina de completar el paisatge.

La memòria de l’arbre és una pinzellada en la vida d’una família que es reajusta als canvis que van venint. Un present que es recolza en el passat, un dia a dia canviant per la pèrdua de memòria de l’avi. A en Jan i a en Joan els separen més de seixanta anys i una O. Els uneixen mil complicitats i la memòria del cor.  En Jan, veu com canvia la vida quan els avis s’instal·len a casa, li alenteixen el temps i li eixamplen horitzons amb les seves històries i la seva manera d’entendre el món.

Amb capítols curtíssims, quasi com poemes, la veu d’en Jan va deixant pistes per construir la història que podria ser la de qualsevol. Senzilla, quotidiana, amb una força que emociona. Plena petits moments que reivindiquen el temps, els detalls, el contacte i la xarxa de complicitats: avi-net, mare-filla, pare fill, pare-mare i totes les combinacions que pugueu fer entre els 5 membres de la família.

Sens dubte, una recomanació per Sant Jordi

el que en diuen per la xarxa

Anagrama, l’editorial

a l’Espolsada

a Vilaweb

a Núvol





Anatomia de les distàncies curtes. Marta Orriols

3 10 2016

La vida dona tombs i  ziga –zagues, i en aquest anar i venir segueixo llegint,  segueixo parlant de llibres, que és de les coses que més m’agrada en aquets món. Però, vet aquí que el blog em va fer conèixer altres malalts de llibres i ara tinc més activitat lectora  en presencial que en virtual, cosa que ha fet baixar la meva activitat bloguera. Contradiccions de la xarxa.

De blog en blog n’he trobat alguns addictius per el què expliquen i per com ho expliquen, escriptura hipnòtica que fa miques aquella teoria de que els posts llargs no els llegeix ningú. Passeu per el no puc dormir i ja m’ho direu. En la seva última entrada explica una mica la gestació del seu llibre de contes  que acaba de publicar i que jo acabo de llegir. Dic llegir? no, companys, me l’he empassat d’un glop, quasi sense respirar.  M’he trobat amb l’escriptura hipnòtica del blog vestint històries contundents, una mica com un llop amb pell de xai. Sota l’aparença de quotidianitat, comences amb un “ai,ves, d’això en farà una història?”,  i acabes sacsejat amb un  “ collons, si, una història  i una vida aquí al darrera”.

Són contes que són com la vida, plens de detalls sense importància, però tots els detalls conformen història. Són contes que no tenen un final, són més aviat un parèntesi en el camí. Són contes amb personatges que podrien ser tu o jo, o tots dos, o una mica de cada. Jo m’he trobat esmicolada i repartida entre tots els contes , hi he trobat a gent que m’estimo i a gent que em cau fatal però que si no hi fossin els trobaria a faltar. I si em pregunteu quin des 19 contes m’ha agradat més, us denuncio, és com preguntar a un nen a qui s’estima més, si al pare o a la mare. Impossible triar, tots tenen el seu què i el seu com lligats dolçament amb aquesta cadència que et fa quedar enganxat sense remei.

Divendres passat, el van presentar a la meva llibreria de capçalera, i jo que m’ho vaig perdre. Això em passa per guardar-me uns dies de vacances fora de temporada i sortir a voltar sense consultar prèviament l’agenda de la  llibretera. Aix, tonta de mi!. La presentació del seu segon llibre no me la penso perdre, perquè hi haurà un segon, oi, Marta?

El que en diuen a la xarxa

a l’editorial que l’ha fet possible

a les grans lletres minúscules

al racó de la paraula de’n Xavier Serrahima

 





75 MALOS consejos para sobrevivir en el colegio

25 07 2016

Trobo això al twiter . Ras i curt, un llibre de Maria Frisa per a nenes de 12 anys que inculca el masclisme i fomenta el bulling, entre altres animalades. L’autora és psicòloga i diu que qui li ha donat la munició per escriure és la seva pròpia filla. Enlloc de tenir tots els pels de punta, denunciar l’escola de la seva filla i canviar-la ràpid,ràpid d’escola,  la dona fa el que ella mateixa diu que és “literatura gamberra”. Ara ens sortirà amb allò de que “ tot era broma, només perquè els nens sàpiguen què no han de fer” , no, no ,senyora Frisa , això no s’arregla ni posant el típic cartell amb la calavera i els ossos advertint del verí que suposa el consum d’aquest llibre.

Està publicat des del 2012, o sigui que ja  hi ha una generació d’adolescents de 16 anyets que s’han empassat aquests consells verinosos que volen passar per divertits. Redéu, quina por.

Hi comencen a haver veus que demanen a Alfaguara que retiri aquest llibre de l’abast dels nens.  Si, Alfaguara està comercialitzant un llibre que és una bomba per als nostres nens. Un llibre que fomenta valors que poden portar a cometre delictes, em pregunto si això no és il·legal o si és denunciable. El que si que és, segur, és immoral.

A part de denunciar, proposo fer-ne una rèplica i escriure 75 consells per viure feliç a l’escola , he triat només algunes perletes, us convido a que n’afegiu més

“El colegio es una cárcel (tiene hasta los barrotes) y hay que conseguir sobrevivir como sea”.

El colegio es un espacio donde te van a dar cultura, la base de la libertad. Si no te sientes libre y feliz en el colegio, suplica a tus padres que te cambien de colegio, que el suyo fuera malo, no significa que todos lo tengan que ser, estamos en el siglo XXI y el mundo ha evolucionado”.

“Siempre, siempre tiene que haber alguien con quien meterse: mejor que ese alguien no seas tú. Sí, es una pena que tenga que ser tu mejor amiga, pero… ¿prefieres que se metan contigo? ¿En serio?”

No siempre tienen que haber víctimas, tampoco hace falta que seas amigo de tooooodos. Si se meten con tu mejor amiga, defiéndela. Habla con los abusones (si, son abusones, no te confundas, eso de POPULARES se lo han inventado ellos porque queda más chic, son unos cobardes abusones que solo tienen envidia de tu amiga, por eso se meten con ella) pues eso, habla con los abusones y pregúntales que les molesta tanto de tu amiga, que se miren al espejo a ver si se ven tan perfectos. Si tu amiga te preocupa ( es tu amiga, no? seguro que te preocupa) ayúdala, quizás los abusones siguen con ello, pero al menos ella se va a sentir mejor y entre las dos os haréis más fuertes. Y no lo dudes, si abusan de tu amiga, habla con los profesores. Esto no es chivarse. Esto es ayudar a tu amiga. Si piensas que los profesores no van a hacer nada, estas en un colegio que no te mereces. Tú y tu amiga debéis suplicar a vuestros padres que os cambien de colegio, hay colegios con buenos profesores que te ayudan cuando lo necesitas y también educan a los abusones para que dejen de serlo

“Ya eres MAYOR para creerte eso de “no seas egoísta, piensa en los demás niños. Papá Noel tiene que traer para todos» ¡Qué me importan los otros niños!, ¿acaso ellos se preocupan por mí? Por supuesto, a Raquel le mentí y le dije que pidiera como mucho dos cosas”

Ya eres mayor y ya puedes entender lo que es el egoísmo. Lo quieres todo para ti, es verdad, no es fácil compartir, pero también te gusta  jugar con las cartas de Raquel, no? Tienes amigos que se preocupan por ti,  acaso no comparten bocadillo en el recreo cuando olvidas el tuyo?

“Si quieres que tus padres te compren algo, diles que lo necesitas para el colegio”

Si quieres que tus padres te compren algo, explícales porqué lo quieres, porqué te hace tanta ilusión. Es verdad que lo del cole te lo compran siempre, aunque les cueste pagar-lo, es porque se toman en serio tu educación. Si no te lo compran y tú lo quieres de verdad,  ahorra y cómpralo tú misma. Guarda el dinero de los cumpleaños, el de las chuches que te da la abuela, ofrécete a sacar malas hierbas del jardín, a pasear el perro del vecino, a cambio de “la voluntad”. Si tus padres ven que te esfuerzas, entenderán lo importante que es para ti quizás colaboren en la compra o te ayudan a conseguir trabajitos

“No intentes entender las decisiones de tus padres. Son totalmente injustas”

Es difícil entender las decisiones de tus padres… y a ellos les es difícil entender las tuyas. Pero te quieren y toman decisiones que son buenas para ti aunque te parezcan injustas. A ellos les sería más fácil decir que si a todo y no discutir contigo, pero si se oponen y discuten es porque de verdad te quieren y te están educando. Tienes esta suerte. Unos padres que están por ti y te quieren. No te confundas, la que tienes suerte eres tú, no Maxie, a la que siempre le compran todo pero nunca está con sus padres.

“No merece la pena ayudar en las tareas del hogar a cambio de conseguir su cariño”

El cariño de los padres lo tienes siempre, aunque se enfaden porque no recoges la ropa sucia de tu habitación. El cariño no es moneda de cambio y no hay que “ayudar” en las tareas de  la casa, hay que tener responsabilidades en las tareas de la casa y repartir el trabajo entre todos, eso si merece la pena!

“Cuando tus padres te suelten el rollo, aprovecha para pensar en tus cosas”

.. y luego te vas a quejar de que tus padres no te escuchan y no entienden nada de lo que les dices. Tú tampoco les escuchas, estáis empatados. Cuando te suelten el rollo, explícales porqué no te gusta su rollo. Escucha y dales argumentos a tu favor.

“JAMÁS, JAMÁS dejes que tus compañeros conozcan a tus padres. No les des más motivos de burla”

No te avergüences de tus padres, no son perfectos (tu tampoco) pero te quieren. Si tus amigos se burlan de ti (o de tu familia), no son amigos de verdad, no sería hora de pensar en cambiar de amigos? Amigos con los que reírse juntos, no que se rían de ti ni de nadie

 “No intentes entender a tu madre, es IMPOSIBLE. Sólo síguele la corriente”

A veces es difícil entender a las madres y a los adultos en general, pero créeme, tu madre te quiere. Si no la entiendes, pregúntale porque hace lo que hace, quizás si te lo explica, lo entiendes  y descubres que no es tan extraterrestre  como crees.

“Si crees que tus padres pueden oírte, es mejor que no pegues a tus hermanos”

Pegar, a los hermanos o amigos no es buena política, tanto si te oyen  tus padres  como si no. Si te enfadas con tus hermanos, habla con ellos, discute, lo que sea, pero no les pegues. Si eres la hermana mayor, van a aprender de tu ejemplo y cuando crezcan y sean más fuertes que tú te van a zurrar. Si de ti aprenden a hablar y a discutir, cuando seáis mayores seguiréis hablando y discutiendo y aunque te parezca mentida, los hermanos/as  pueden llegar a ser buenos/as s amigas/amigos

“Empieza a ser  muy simpático con tus familiares unas semanas antes de Navidad”.

Llega Navidad, regalos a la vista. Acércate a tus familiares unas semanas antes de Navidad para saber que les gustaría que les regalaras. Ojala ellos también acierten con sus regalos!

“No te engañes: no se salva ningún profesor” “No te engañes: nunca, jamás, un profesor te da algo bueno a cambio de nada”

Su en tu cole no se salva ningún profesor, si no te dan nada a cambio de nada, estas en el colegio equivocado, no tienes profesores, tienes autómatas. Suplica a tus padres que te cambien de colegio, tú mereces un colegio con buenos profesores. El mundo está lleno de buenos profesores que dedican su vida a educar. Ser profesor no es un trabajo, es un estilo de vida

“Ni por un momento te creas eso que dicen los adultos de que TODO lo hacen por nuestro bien”.

Cuando el adulto que te lo dice te quiere, créetelo, es cierto.  A nadie le gustan que le digan que no, pero… a ellos les sería más fácil decir que si a todo y no discutir contigo, pero si se oponen y discuten es porque de verdad te quieren y te están educando. Tienes esta suerte.

“Cuando el compañero de mesa es más peligroso que un mal marido”

Cuando tienes un compañero de mesa que te parece peligroso, habla con tus profesores y explícale tus miedos. Si crees que es violento o abusón, tiene que aprender que hay que hablar en lugar de utilizar la violencia. Si no lo aprende ahora, se va a convertir en un adulto violento y quizás maltratará incluso a la gente que quiere. Si los profesores no te escuchan y no hacen anda,  una vez más, suplica a tus padres  que te cambien de colegio, no te mereces estar en un colegio que no frene la violencia.

“Nunca admitas un error delante de tus amigas. Miente todo lo que haga falta”

Todo el mundo se equivoca y dicen que rectificar es de sabios. Las mentidas para tapar errores solo llevan a más mentida, malentendidos y líos. Si admites el error y rectificas, quizás pases un mal momento, pero te vas a ganar la confianza de tus amigas. Si te dejan por admitir un error, quizás no eran tan amigas. Tú mereces tener amigas de verdad.

“Esfuérzate en caerle bien al más popular”

No hay que esforzarse en caer bien a nadie. Cada uno es como es y tiene afinidades con distintas personas De verdad te cae bien el más popular? De verdad quieres ser su amiga? Para qué? Porque? Solo porque es popular? Solo para que no te moleste? Realmente es el más popular o es el más abusón?

“Sal con alguien. Con quien sea”.

Quiérete mucho y no te conformes con el primero que pase solo para no estar sola.

“Cierra la boca. No decir toda la verdad no es mentir”

No todo es blanco o negro, mentidas o verdades. No te calles, menos si estás viendo algo injusto

“Disimula, que nadie se dé cuenta cuando algo te enfada o te pone triste”

Habla de tus sentimientos, de tus ideas, de tus proyectos, de tus errores y de tus ilusiones. Compártelos.

 “MIENTE. MIENTE. MIENTE”;

Quiérete, quiérete, quiérete

“Mucho cuidado con los buenos sentimientos. AHÓGALOS si hace falta .

Mucho cuidado con los buenos sentimientos, es lo mejor que tienes! cuídalos y compártelos

“IMPORTANTÍSIMO: échate una última ojeada justo antes de salir de casa para ver cómo te van a ver hoy los demás

IMPORTANTÍSIMO: échate una última ojeada justo antes de salir de casa para ver si estas a gusto contigo misma