El nedador del mar secret. William Kotzwinkle

10 01 2016

neu a la baranaAquets és un d’aquells llibres que es llegeixen sense punt, és curtet (90 pàgines) i d’una sentada t’engolleix i t’abraça.

És el relat d’un naixement, des que la mare trenca aigües en una casa enmig d’un bosc nevat, fins que tornen a casa: el camí entre l’emoció d’un naixement i el cop de puny d’una pèrdua. Pas a pas, deixant-hi l’ànima, explicant uns fets que transmeten emoció pura, tot és delicat, com si estés a punt de trencar-se alguna cosa, i fins les emocions més intenses semblen que passin de puntetes per no fer mal. Fins el relat dels dolors de part, esgotadors i violents, estan narrats amb delicadesa i realisme.

Potser perquè el vaig llegir una matinada d’insomni, amb la casa en silenci, em vaig quedar amb la idea de que és un llibre de silencis. El silenci d’un paisatge nevat, trencat una mica per els sorolls de la casa i després per el motor de la furgoneta, però t’imagines que de dins estant només perceben el silenci del bosc nevat. En el brogit de l’hospital, la parella es refugia en una mena de bombolla particular per assumir tot el que els està passant , on gairebé ni perceben les paraules curtes, cordials, buides, de manual, del personal de l’hospital. El silenci que els acollirà en tornar a casa. El silenci com a única resposta al dolor.

 El que en diuen per la xarxa

A l’espolsada , que és llibre de club d’aquest mes

a El Mundo

a el món s’acaba

 





Som una família. Fabio Bartolomei

30 12 2015

Al Santamaria i la seva família formen un  univers ben particular. L’Al és un nen superdotat en una família pobre en recursos, però immensament rica en imaginació i ganes de tirar endavant. Un pare conductor d’autobusos com a feina pont per saltar a ser un pilot de nau espacial. Una mare que fa la millor coca del món i és més bonica que la princesa de Mònaco, i una germana especialista en liquidar animals domèstics. Per l’Al tot és un joc, el toc de queda quan han de passar sense llum perquè no la poden pagar, la recerca de la casa ideal, que tampoc no poden pagar mai, els canvis constants de casa, cada vegada en llocs més sòrdids, però que ell li troba totes les gràcies . Tot el crida i no es pot estar de seguir el crit, encara que això el porti a calar foc a una paperera per veure què passa o a visitar cases alienes per veure si és la casa dels somnis de la seva família. Analitza i no pot  entendre, de cap manera, el món dels adults, dels vells, que diu ell.

L’Al viu en el seu món, i quan els seus companys ronden mosses, ell segueix jugant a soldadets recreant batalles històriques, però se sap un geni i ho explota venent exàmens i treballs, calculant exactament com s’ha de comportar per tal que els mestres el considerin bo, però no excessivament, mesurant somriures i clavant mirades de pena que li salven la pell mès d’una vegada.

Es passa tota la infantesa buscant el seu camí per salvar el món, escriu a mandataris proposant soluciones per arreglar el món, mentre a casa, ell i la seva germana lluiten per salvar el seu, creant el seu propi univers que els protegeix de les pors i els ajuda a sobreviure en la vida peculiar que es veuen obligats a viure. Sempre endavant, sempre amb un somriure. La personalitat de l’Al atrapa des dels seus 4 anys fins els 22. És una història tendra i divertida, amb te un toc humà i de solidaritat que fan que t’acabis estimant tots els personatges sense remei.

El que en diuen per la xarxa

Angle editorial http://www.angleeditorial.com/som-una-familia-605

L’Espolsada

a l’ara, una critica que no comparteixo

paranoia 68

 





Un home enamorat. Karl Ove Knausgard

29 12 2015

Aquest és el segon volum de sis, d’unes memòries peculiars, les del propi autor que va narrant episodis de la seva vida més o menys agrupats i força desendreçats:et porta amunt i avall per el temps sense que et perdis mai. Aquest que ressenyo engloba el període en que s’enamora de la mare dels seus fills i els primers anys de criança dels bebès.

Ha estat lectura del club de lectura, que pintava espès. La primera informació que vaig tenir fou que era un totxo de 700 pàgines i que l’autor era capaç de narrar, durant 80 pàgines, una festa de guarderia on no hi passa res d’especial, només això, nens jugant i pares menjant alguna cosa mentre els més-o-menys-vigilen. Marededeusinyor! o escriu com un àngel o això pot ser insuportable!!!!

M’ha agradat el desgranat de vida quotidiana que ens mostra sense embuts les contradiccions continues en les que ens trobem tots. La lluita entre el que et surt de dins, el que vols i desitges i el que acabes fent per compromís amb la gent que estimes i la societat en la que hem acceptat viure. En quin punt aquest cedir es converteix en munició per els retrets del futur? On comença l’acord de convivència i acaba la pròpia llibertat? Per a  mi aquesta és una pregunta que plana contínuament per el llibre.

M’agrada molt la sinceritat amb la que tracta alguns temes dels que no està ben vist parlar-ne malament. La visió del món dels pares dels companys de guarderia de la seva filla és boníssima, hi veig aquell perfil de pares/mares que s’omplen la boca de tòpics educatius, però que estan tan preocupats de quedar be amb les tòpics que han oblidat el sentit comú. En Knausgard és més de la corda de l’ Anna Manso, amb la diferència de que ell ni tan sols es salta les normes del bon progenitor perquè simplement no te manual d’instruccions, te instints. A vegades els instints el porten a ser un pare afectuós i protector, i a vegades el porten a sortir corrent en direcció contraria, delerós per un temps que sent que se li escapa. Mentre empeny el cotxet de la seva filla, cuina o compra, convençut que fa el que ha de fer, “ sent que porta dins un home del segle XIX molt enfadat “… ell el que voldria és estar treballant, escrivint i això li suposa una contradicció contínua.

I el llenguatge, simplement, flueix. Té l’habilitat de descriure minuciosament escenes absolutament quotidianes sense suc ni bruc… i ens te allà enganxats com a tòtils, sense saltar-nos ni una sola línia,  això és saber-ne molt! I és que l’escena quotidiana traspua una manera de fer, una manera de viure, una manera de sentir. I entre la compra i el cotxet de la nena, també s’hi colen, de tant en tant, disquisicions filosòfiques i converses amb altres escriptors: tot barrejat, tot nítidament separat.

És un llibre una mica peculiar, suposo que hi ha una legió de Knausgard SI i una  legió de Knausgard NO. Jo sóc del SI, definitivament. I ja tinc ganes de seguir amb la resta de volums de la saga.

el que en diuen per la xarxa

l’altra editorial

a l’espolsada

a l’ara

al catorze

una entrevista a l’editora en català a Núvol





Un rodet de fil blau. Anne Tyler

20 12 2015

Un rodet de fil blau és suau, és història de família. Són secrets, són retrets, però és una família sòlida ,amb  una marassa i  una casa acollidora que pren protagonisme i forma part de la història de la família. Personatges ben trabats, versemblants, hi reconeixes germans i cunyats: el rebel, el bon minyó que fa ràbia, la mal casada, la que no dona maldecaps i organitza sense que ho sembli. I gos, de fet, gossos. I nets. És vida que podria ser de qualsevol família de classe mitjana de qualsevol lloc del món.

Una novel·la calidoscòpica, de les que m’agraden, on diferents veus van explicant la mateixa història des de diferents punts de vista, llums i ombres que fan créixer els personatges

El que en diuen per la xarxa

l’editorial

La critica de l’ara





Reparar els vius. Maylis de Kerangal

8 12 2015

Es marfa difícil recomanar aquest llibre. És terriblement dolorós i molt poètic. Toca la mort de cara, en la seva vesant més crua: un nano de dinou anys mor en un accident de cotxe, un cop al cap el deixa en estat de mort cerebral, que és una mort que costa d’entendre, però és tan real com l’aturada del cor. A l’hospital s’inicia el protocol d’informar la família i de proposar la donació d’òrgans acompanyat de  la cerca de receptors i la complexa organització per fer-ho possible. El plantejament és totalment bufff, fa mal  al cor de pensar-ho. i podria ser escabrós, però és poètic i dolç en molts moments.

El dolor és present constantment, el dolor dels pares, la ràbia, la impotència, la incomprensió, la frontera que travessen quan saben de la mort del fill que els porta a un món d’on no hi ha retorn.  Com ho afronta el personal de l’hospital,  que ha de conviure contínuament amb aquest dolor, fer d’amortidor en el primer moment, presenciant uns pares que passen els pitjors moments de la seva vida, acompanyant-los delicadament  tot mirant de protegir-se ells mateixos de l’ona expansiva del dolor.

La novel·la és calidoscòpica, capítols curts, com espiant els diferents personatges, el pare, la mare, en Simon poc abans de morir, la germana, la nóvia, però també el metge, l’enfermer, el coordinador de les donacions i els cirurgians que van a fer les extraccions. També la Claire, que espera un cor. Cadascun d’ells deixa anar la seva dosi de dolor, alguns amb explosions insuportables de presenciar, aquell dolor que no t’atreveixes ni a imaginar que pot existir, d’altres com a part de la seva vida, una rutina que els incomoda, però que assumeixen de manera valenta i serena com a part de la feina, amb els seus dubtes, però molt professionals i a la vegada càlids.

Acaba amb el primer batec del cor d’en Simon al cos de la Claire. Una transmissió de vida.

 

El que en diuen per la xarxa+

A ca l’Espolsada, on en van fer club i no hi vaig poder anar

a Núvol, ens en parla al Maria Victòria Herrero

A tot és una mentida

l’editorial ( Angle editorial)





Memoria por correspondencia. Emma Reyes

25 11 2015

memoria por correspondenciaDoncs el llibre és això, un desgranat de memòries d’infantesa en forma de cartes a un amic. Abarca aproximadament dels 4 als 18 anys, la major part del temps en un convent on va anar a parar amb la seva germana quan les van abandonar en una estació de tren. Sense sortir ni una sola vegada del convent, sense referències del món, només amb les paraules, els fets i les voluntats de les monges de clausura, treballant contínuament, brodant, netejant, resant, sense dret a res, intentant entendre l’infern, sense adonar-se que l’estaven vivint cada dia . Una infantesa nua, crua, pobra, cruel, violenta, però viscuda i narrada amb naturalitat. Amb un toc poètic, perquè malgrat la duresa de la seva infantesa, o potser precisament per això, conserva una mirada poètica sobre uns fets duríssims que van ser la seva realitat.

I malgrat aquesta infantesa peculiar, quan l’Emma Reyes va sortir del convent, sense ajut, ni parents ni amics, se’n va sortir , va pintar, va viatjar, va anar a Paris on va conèixer la flor i nata de la cultura  i  no va mirar mai enrere, sembla que aquestes cartes són l’única vegada que va deixar rastre del seu passat. Be, també en els seus quadres i en la donació de la seva herència i drets del llibre a l’ Hogar de San Mauricio , un horfanat de Bogotà on acullen nens tan desemparats com ella i la seva germana i els donen alguna cosa més que el que van rebre elles.

M’ha recordat “Mi planta de naranja lima”. Un relat cru i dolça  al vegada.

el que en diuen per la xarxa

l’editorial, Libros del asteroides

a l’espolsada

lo que leo lo cuento





La filla estrangera. Najat el Hachmi

23 11 2015

Haig de confessar que no em venia gaire de gust llegir-lo, en el seu moment havia llegit L’últim patriarca, que em va semblar correcte però sense tirar coets, i  ara, aquest no em cridava, així de senzill. Però, però, però… la llibretera de capçalera només feia que dir-ne meravelles des que havia sortit, i pam, el va incloure al club de lectura. I així, doncs, que l’he llegit i  hi he descobert una història molt viva que no m’esperava.

Tenim les vivències d’una noia nascuda al Marroc i que de ben petita arriba a una ciutat que podria ser Vic i allà creix, lectora empedreïda  i estudiant brillant. A casa hi te una mare sola, pencaire, que fa el que sigui per pujar-la, però no hi veu gaire el què en les hores passades davant d’un llibre ni l’impressionen gaire les indicacions dels mestres perquè la nena estudi música i que segueixi estudiant, ans al contrari, més aviat està amoïnada perquè la filla no sap cuinar ni fer pa ni cap cosa útil que se suposa que ha de saber fer una dona jove que s’ha de casar i etcètera.

La història comença amb una fugida fallida per deixar enrere món de la mare  i tot el llibre és una lluita constant entre les ganes de fugir i  la por de canviar les coses de dalt a baix, les ganes de complaure la mare i la rebel·lió interna que això li suposa. Un interrogant constant, un peu a cada món que s’expressa molt bé a través de la llengua. La llengua de la mare, amazic,  és de transmissió oral i no li permet transmetre segons què, és la llengua del dia a dia que per ella queda estancada en el món reduït de la mare, les veïnes i les dones del poble, quan hi van . La nova llengua, apresa a l’escola, és la llengua que  li permet anar més lluny en el temps, li permet llegir vides antigues i farcir una identitat. Trobar, en els llibres,  paraules noves per ella però que sap antigues i que es poden referir a coses totalment allunyades del seu món, li suposa un estímul que l’estira i a la vegada fa més gran l’abisme que la separa de la mare.Com més llegeix, més filla estrangera és per a la seva mare.

Dijous passat en vam fer club i ens va acompanyar la Najat. Sempre és un privilegi poder preguntar, comentar, escoltar i xerrar amb els autors, i amb aquest club tan actiu ens van passar prop de dues hores d’una bufada. I com sempre, vam sortir d’allà amb la sensació d’haver fet alguna cosa més que llegir , vam sortir amb un llibre viscut, llegit, compartit … i finalment dedicat per l’autora, que això sempre fa gràcia quan l’has viscut, llegit i compartit.

I l’autora va sortir amb deures : li vam reclamar la història sota el punt de vista de la mare. Esperem retrobar-la amb la veu de la mare , amb el mateix encert que amb la veu de la filla.

najat club lectura

el que en diuen per la xarxa

l’editorial

l’espolsada

nosaltres llegim

 

 








Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 42 other followers