Els més venuts, els més llegits, els més clicats.

Els malalts de llibres vivim St Jordi com una festa nacional. Tothom trafica amb el material amb el que alguns ens alimentem tot l’any. Els diaris publiquen estadístiques dels costums lectors i els telenoticies van plens d’imatges de gent remenant i comprant llibres. Els autors declaren que, tot i la marató que suposa anar de parada en parada a signar llibres, agraeixen aquest contacte amb els lectors que s’hi acosten. Els llibreters es posen de gala per recomanar el millor llibre per a cada client. Tots plegats, per un, dia ens fem la il•lusió que la lectura és un fet quotidià, tot i saber que la majoria de libres que es compren no es llegiran.

Tornem a casa amb els peus baldats de ramblejar, una bossa plena de llibres que fa dies que dúiem al cap i un somriure que estarà dies a esfumar-se. I avui tots cuitem a mirar quina és la llista dels més venuts, en la que comprovo amb satisfacció estratosfèrica que hi ha un dels meus autors preferits, en Javier Marías. Felicitats als autors, editors, agents literaris, traductors i correctors que han fet possible aquests èxits individuals, felicitació que faig extensiva a tots els que no apareixen a la llista però que s’han fet visibles en el mapa immens de llibres publicats.

Però jo segueixo reclamant la llista dels més llegits. No podríem fer una enquesta d’aquí a 3 mesos preguntant qui s’ha llegit el que ha comprat o li han regalat per St Jordi?

De moment us deixo la llista dels més clicats ( amb diferència abismal) en aquest raconet de blog durant l’últim mes. No apareixen en la llista dels més venuts, però m’hi jugo un pèsol que serien, tots tres, en la reclamada llista dels més llegits:

• L’últim dia abans de demà. Eduard Márquez
• Olor de Colònia. Silvia Alcàntara
• La casa cantonera. Sílvia Alcàntara

(punts de llibre que ja fan cua per ser utilitzats)

La casa cantonera. Sílvia Alcàntara

La Silvia Alcàntara hi ha tornat. Ha tornat a crear un ambient tancat i opressiu, amb uns personatges que es deleixen per agafar aire i esbandir tot un  passat  dens i carregat.

En una tarda, tot desmantellant la casa de la mare morta, dues germanes fan un repàs al que ha estat la seva vida. La gelosia les ha marcat i  es dispara, ferotge,  des del primer moment que es troben, quan fa 20 anys que no es veuen.  Amb comptagotes  es  va destil·lant la història que explica la fugida d’una de les germanes, la mort del pare, la pèrdua de senderi de la mare. Esgarrifa el silenci llarg i dolorós que finalment es trenca amb l’esclat d’un plor que acompanya la tempesta de la tarda d’estiu. I la Roseta, la veïna fidel, que tot ho sap i tot ho calla, és una vegada més el testimoni mut dels mals ocults de la família.

M’ha agradat el llenguatge, una altre vegada, ric i planer. M’han agradat els personatges , tan quotidians  que tothom hi pot reconèixer algú de la família o del veïnat. I m’ha agradat també la descripció dels fets durs i la força dels sentiments, que es colen enmig de la trama i acaben sent els protagonistes d’aquest nou encert de la Sílvia Alcàntara.

el que en diuen per la xarxa

l’illa dels llibres

80 grams

75 setmanes a la llista dels més venuts

Aquesta setmana, fullejant el suplement de cultura de La Vanguardia on cada setmana hi ha la llista dels més venuts m’he adonat que l’Olor de Colonia de la Sílvia Alcàntara fa 75 setmanes que està entre els 10 llibres més venuts.  Això és quasi un any i mig. Sense parafernàlies ni muntatges de màrketing: només una història impecablement escrita i el boca orella de lectors entusiasmats.

Felicitats Sílvia!!!

 

Olor de colònia. Silvia Alcàntara

Una novelassa, com ja pregonaven els amics de l’hora del lector amb el seu característic entusiasme que fa pujar la lecturina a base de bé.

Si l’haig de definir, diria que és fresc com un tomàquet acabat de collir de l’hort i amanit amb un bon raig d’oli: senzill i deliciós .

La història que explica està plena de pors i opressions, mentides i perjudicis. Una tragèdia, no només el foc que crema a la colònia, sinó per el que suposa viure ofegats per els convencionalismes, les jerarquies, els poders, les submissions. Els personatges, que n’hi ha molts, estan tots nítidament dibuixats. Són simples i de traç clar i ferm, amb el to just, ni massa fleumes ni massa exagerats.

M’ha captivat el llenguatge planer i senzill, i a la vegada ric. Aquell llenguatge tan difícil d’aconseguir, que sembla fàcil, però hi ha una feinada al darrera, amb els adjectius justos i amb unes comparacions fresques i sorprenents que m’han deixat bocabadada

” ..instal•lades al safareig tot fent bugada i apedaçant el món…”

“…mentre esbandien la roba juntament amb les misèries”

“…I a al cantonada d’un dia qualsevol hi va trobar el calaix de l’oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta.”

Potser soc molt agosarada ( la ignorància és molt atrevida, ja em perdonaran els lletraferits d’ofici) si dic que és un estil que m’ha recordat el de Mercè Rodoreda a la plaça del diamant: contundent, planer i directe. I en algun punt m’ha recordat l’estil d’un altre mestre, en Jaume Cabré.

M’ha agradat moltíssim, ja ho veieu, en parlo amb entusiasme. Sens dubte, faig ampliacions a la caixeta de les joies per afegir aquesta perla a la meva categoria particular de “joia de la corona”

El que en diuen per la xarxa…..

l’espolsada també el recomana, i ara que ho llegeixo, coincidim en moltes coses

De l’autora

M’ha impressionat que l’autora tregui la seva primera novel•la, d’aquesta categoria, passats els 60 anys amb escreix. Mai no és tard per posar-s’hi, i és una bona lliçó per a la nostra societat, on es prima la joventud per davant de quasi tot.

No us perdeu l’entrevista a l’hora del lector

Altres comentaris que valen la pena

vilaweb

el periodico