David Golder i El ball. Irene Nemirovsky.

Les he llegit pràcticament seguides i les dues m’han seduït des de la primera pàgina. Les poso en el mateix pack perquè tenen coses en comú. Les dues se situen en una família rica, a principis del s XX i a Paris. Les dues famílies venen del no res i s’han enriquit gràcies als negocis. A David Golder veiem la decadència de la família quan els diners, juntament amb les amistats d’alta societat, han fugit. A El ball, veiem just el moment en que la família comença a remenar diners i a treure el nas entre la creme de la creme de la societat. En tots dos, un món frívol dominat per les aparences, on no hi ha lloc per a les debilitats .

M’ha captivat la manera com es retraten els personatges. Amb quatre pinzellades ja són teus. Són simples, s’hi treu tot el que és superflu i queden com caricatures en les que d’una manera o altre t’hi identifiques. Per allunyats que siguin els caràcters, en tots hi ha alguna cosa nostra, sigui del costat lluminós o del costat fosc de les nostres vides: l’afany de superació, l’enveja, les ganes d’agradar, la cobdícia d’uns, la generositat d’altres, la ràbia, la impotència, les ganes de fer quedar algú en ridícul, la por, la necessitat desesperada de ser estimats…

El que en diuen per la xarxa

El club del lector

Un llibro abierto

Coses meves

bibliobloc

 

 

Suite Francesa. Irene Nemirovski

Un retrat del desgavell de la guerra i de l’ ocupació alemanya a França des del punt de vista humà. Des de sota, de primera línia, posant el dit a la llaga en les reaccions més primitives de la gent. A partir de situacions i personatges particulars es van descrivint situacions tràgiques de la manera més planera i natural. Fugida, gana,sang, por, dolor: tot és un element més que fa saltar per els aires la vida quotidiana, però que no canvia ni un àtom de la vida profunda de cadascú, només en treu la pellofa de fora i queden les mateixes misèries i les mateixes grandeses del dia a dia.

És una novel•la plena de contrastos. El que moralment hauria de ser i el que humanament és . La caritat cristiana s’esmicola el dia que compartir vol dir quedar-se sense res i passar gana. L’odi a l’invasor s’esvaeix quan l’invasor és un home amb nom, amb una història particular i un somriure capaç d’enamorar una dona que no ha estimat mai el marit apressat per l’enemic. Més contrastos : sorprèn com descriu el temps meteorològic enmig de les bombes un dia de juny. Sembla incompatible la duresa de que es viu (fugida, gana, sang, por, dolor) amb la dolcesa i esplendor del dia.

Tot ell te un aire de quotidianitat perquè està escrit en directe, sense perspectiva històrica. En la última part del llibre parla dels volts de st Joan del 42, i Irene Nemirovski va ser arrestada el 13 de juliol i assassinada en un camp nazi el 17 d’agost d’aquell mateix estiu. El llibre ve acompanyat d’un annex de cartes de la família i d’un pròleg amb la història de l’escriptora i del relat de com les seves filles van aconseguir esquivar la persecució nazi. Fa posar els pels de punta. Què bestia el món! I que de tot plegat encara no ha passat ni un segle, costa de creure

Me l’havien recomanat moltíssim i el vaig agafar amb una mica de recel, però l’he trobat magnífic.

Que en diuen per a xarxa

Club de lectura

el racó de les fades

sera esto unblog

Al Sr Molina no li acaba de fer el pes