Haig de confessar que no em venia gaire de gust llegir-lo, en el seu moment havia llegit L’últim patriarca, que em va semblar correcte però sense tirar coets, i ara, aquest no em cridava, així de senzill. Però, però, però… la llibretera de capçalera només feia que dir-ne meravelles des que havia sortit, i pam, el va incloure al club de lectura. I així, doncs, que l’he llegit i hi he descobert una història molt viva que no m’esperava.
Tenim les vivències d’una noia nascuda al Marroc i que de ben petita arriba a una ciutat que podria ser Vic i allà creix, lectora empedreïda i estudiant brillant. A casa hi te una mare sola, pencaire, que fa el que sigui per pujar-la, però no hi veu gaire el què en les hores passades davant d’un llibre ni l’impressionen gaire les indicacions dels mestres perquè la nena estudi música i que segueixi estudiant, ans al contrari, més aviat està amoïnada perquè la filla no sap cuinar ni fer pa ni cap cosa útil que se suposa que ha de saber fer una dona jove que s’ha de casar i etcètera.
La història comença amb una fugida fallida per deixar enrere món de la mare i tot el llibre és una lluita constant entre les ganes de fugir i la por de canviar les coses de dalt a baix, les ganes de complaure la mare i la rebel·lió interna que això li suposa. Un interrogant constant, un peu a cada món que s’expressa molt bé a través de la llengua. La llengua de la mare, amazic, és de transmissió oral i no li permet transmetre segons què, és la llengua del dia a dia que per ella queda estancada en el món reduït de la mare, les veïnes i les dones del poble, quan hi van . La nova llengua, apresa a l’escola, és la llengua que li permet anar més lluny en el temps, li permet llegir vides antigues i farcir una identitat. Trobar, en els llibres, paraules noves per ella però que sap antigues i que es poden referir a coses totalment allunyades del seu món, li suposa un estímul que l’estira i a la vegada fa més gran l’abisme que la separa de la mare.Com més llegeix, més filla estrangera és per a la seva mare.
Dijous passat en vam fer club i ens va acompanyar la Najat. Sempre és un privilegi poder preguntar, comentar, escoltar i xerrar amb els autors, i amb aquest club tan actiu ens van passar prop de dues hores d’una bufada. I com sempre, vam sortir d’allà amb la sensació d’haver fet alguna cosa més que llegir , vam sortir amb un llibre viscut, llegit, compartit … i finalment dedicat per l’autora, que això sempre fa gràcia quan l’has viscut, llegit i compartit.
I l’autora va sortir amb deures : li vam reclamar la història sota el punt de vista de la mare. Esperem retrobar-la amb la veu de la mare , amb el mateix encert que amb la veu de la filla.
el que en diuen per la xarxa
Un homenatge a la capacitat d’adaptació i a l’ instint de superació. Una tragèdia personal explicada sense dramatismes. Sorprenent veure com la força dels costums ancestrals pot portar a una vida denigrant . Admirable comprovar que la valentia i intel•ligència d’una noieta , acaba vencent les tradicions, almenys pel que fa a ella mateixa.
Viu i llegeix 