Aquest any m’he dedicat a fer viatges organitzats a diferents parts del món. Un al mes. Amb uns companys de viatge discrets, amables, participatius, punyents, romàntics, gent que no tinc ni idea a que es dediquen, ni quina mena de vida fan, però amb qui he compartit confidències, llàgrimes i riures. Tots tenim fe en la nostra guia que es prepara els viatges amb molta cura fent visites prèvies als llocs on ens ha de dur i planejant trobades amb els personatges més significatius i bons coneixedors de cada lloc que visitem, siguin editors, traductors, autors….Els viatges comencen cada tercer dijous de mes: obrim un llibre i ens deixem anar.
Vaig començar al juny anat de Paris a Mexic de la ma de l’Elena Poniatowskaya que feia escriure unes cartes d’amor a la Quiela per el seu estimat Diego, que s’ha de dir que no li feia ni punyetero cas. Un amor d’aquells unilaterals i cecs que no et deixen veure que t’estàs fotent de lloros.
Al juliol, la s
egona persona del singular ens va portar a Israel de la ma de Sayed Kashua i vam conèixer un palestí que escriu en hebreu i ens va mostrar quina és la realitat dels àrabs que viuen entre jueus. Un maremàgnum de crisis d’identitats personals i col·lectives. Poc desprès de la lectura, en Sayed, fart de que veia i vivia a Israel va marxar amb la família a viure a estats units. Fart de murs, sobretot dels mentals.
Al setembre , Wadja Mouawed ens va despullar l’ànima, i a través de la veu dels animals, ens va passejar per tot Amèrica en la persecució d’un assassí i també dels record
s d’una infantesa . El perill de buscar és que a vegades trobes, per gran que sigui el país, per llunyans que semblin els records.
A l’octubre, ja amb la tardor a punt, l’Albert Juvany va deixar per unes hores la seva consulta i ens va acompanyar a escoltar el silenci del far d’un petit poble d’Islàndia on una biblioteca és el testimoni d’una història en la que s’han de guarir ferides profundes del passat. Res no és el que sembla i hi ha enganys que poden fer mal durant molts anys
Al novembre, el viatge va ser entre Ghana, Nova York i Londres. La Taiye Salasi fa un recull de de records i dolors familiars i els va pastant , tot palpant la força dels pares i la debilitat de cadascun dels germans. Fins que tots plegats no es retroben en l’enterrament del pare i respiren les arrels, a Ghana, no aconsegueixen verbalitzar el dolor acumulat (lejos de Ghana).
Al desembre vam passar una temporada deliciosa en un poblet de Wisconsin cantant les Canciones de amor a quemarropa de’n Nicholas Butler. Hi vam conèixer una colla d’amics de tota la vida: en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny, i sabeu? ja els enyoro i tinc ganes d’anar a fer una cervesa amb ells un dia d’aquests.
Al gener, la quarta paret ens va dur de Paris a Beirut a presenciar com es prepara Antígona enmig d’una guerra. La baixada de teló és trista i cruel i el dolor que s’acumula en una guerra invalida el bitllet de tornada a qualsevol vida normal. Sorj Chalandon estava convidat a compartir un tros de viatge amb nosaltres, però no va poder, la metralla de Charlie Hebdo va arribar fins el Vallès.
Al febrer, les Mujercitas de Lousie May Alcott ens van portar als Estats Units de la guerra civil i a la infantesa de la majoria de companyes de viatge. Vam contemplar al vida de les mujercitas il·lustrades per la Riika Sornumen com si prenguéssim un sorbet de llimona, una etapa de descans en aquest anar amunt i avall del món i de nosaltres mateixos a través de les lletres . La sessió me la vaig perdre, aquell dia tenia pendent unes abraçades amb una família que acabava de perdre a algú molt especial.
Al mes de març la la Linda D Cirino ens porta de viatge a l’Alemanya dels anys 30: amb els nazis prenent força, infiltrant-se en tots els racons de la vida , atemorint la societat civil i els jueus. Vam tenir el privilegi de conèixer l’Eva, la venedora d’ous, avesada a la dura vida de la granja i que posa el seu granet de sorra per rebutjar la barbàrie, venent ous i protegint a qui ho necessita, sense fer preguntes. Una dona humil amb la valentia escrita als gens.
A l’abril el que per a mi va ser una re-re-relectura ens va fer anar cap el Nord d’Anglaterra: zona obrera dels anys 70. La Jeanette Winterson hi va passar la seva infantesa freda i desangelada amb una mare peculiar que li va deixar caure allò de “ Porque ser feliz cuando puedes ser normal?” quan la Jeanette de 16 anys li explica que és feliç estimant una noia. Per sort, a la vida de la jeanette hi va haver un viatge de Manchester a Oxford a través de les lletres. Per el camí, molt de patiment i un gran instint de supervivència.
I tanquem la primera ronda de viatges a Paris, on aquest anys ja hi he estat de la ma de’n Sorj i de la Poniatowskaya, però en èpoques diferents. Amb en Romain Gary anem a un barri popular durant els anys 70 i convivim amb en Momo , un nen desemparat que s’aferra amb força a les coses bones que el rodegen, a la tribu que te al voltant, que no te res i ho dona tot. Una vida al davant... què en farem de tanta vida?
El mes vinent… a Paris de nou a acomiadar l’Eddy Bellegueule, ja ens podríem anar treient la T-10 Les Franqueses-Paris, que sembla que és una destinació molt literària.
(i resulta que aquest és el post número 300 !!!!!!!!)
El ferrocarril subterrani va ser una xarxa secreta de suport als esclaus que escapaven Nord enllà , fugint d’una vida que fa sentir vergonya de pertànyer a l’espècie humana. 
Aquets és un d’aquells llibres que es llegeixen sense punt, és curtet (90 pàgines) i d’una sentada t’engolleix i t’abraça.
Viu i llegeix 