Els llibres seran sempre nostres

12 11 2017

El 20 de setembre va ser una data frontera. Res no ha tornat a ser igual des del dia que es van detenir 14 càrrecs de la Generalitat. Des d’aquell dia, jo he deixat de viure i llegir de la mateixa manera. Se m‘ha instal·lat un nus a l’estomac, un neguit que puja i baixa que m’altera tot el que faig. M’ha fet fer coses que no havia fet mai com cridar, davant d’un Guàrdia Civil de mida armari i mirada freda, “no esteu sols” fins a perdre la veu. M’he mobilitzat, m’he manifestat, he picat cassoles, he anat a assemblees. He plorat veient les noticies, veient  les càrregues de l’1 d’octubre, sentint les reaccions del govern espanyol i d’aquell ciutadà que no ha votat ningú però que ens amenaça amb el dit i la mirada ferotge des d’un palau de Madrid. He celebrat el meu aniversari amb una alegria somorta, sense treure’m del cap els presos polítics. Presos que vaig votar en unes eleccions. Presos amb qui tinc amics comuns. Em repeteixo constantment que si no som capaços de treure’ls d’allà, no som dignes d’aquest govern que hem tingut, que se l’ha jugat per fer el que van prometre a les eleccions.

Des de la data frontera he llegit més tuits que mai, he “ consumit” i llegit  més noticies i opinions diverses que mai. M’he intoxicat amb tant de soroll i amb la ràbia i odi que esquitxen alguns mitjans i partits. He buscat refugi i silenci per protegir-me del món. L’he trobat, a estones, en les pagines d’un llibre i  en el caliu del club de lectura on vaig a fer una de les coses que m’agraden més d’aquest món: compartir el que m’han fet sentir els llibres.

Aquest divendres la meva llibretera de capçalera ens va fer un regal que ens fa sovint, la presentació d’un bon llibre. Un regal que a molts ens convenia més que mai i segurament a ella li convenia més que a ningú. I va tornar a passar, un divendres al vespre , aplegats en una llibreria , amb una copa de vi a les mans, sentint parlar de llibres, de literatura i de vida , es va crear el clima per fer-nos calmar el neguit per una estona. L’excusa era la presentació de “això no és amèrica”, l’últim recull de contes d’en Jordi Punti, que es va marcar un mano a mano amb en David Guzman, xerra que xerra que podria haver durat unes quantes hores i no ens hauríem mogut d’allà.

Em  va agradar conèixer en David Guzman, posar una cara a una veu coneguda, quina veu!!!!!   Cada vegada que el sento em transporto a l’enyorada radio tranquil·la del cafè de la república. La ciutat maragda te aquest esperit de ràdio tranquil·la, una hora sencera de tertúlia assossegada que activa la lecturina i et reconcilia, una mica, amb el món.

Els llibres, la cultura, la paraula, seran sempre nostres. Amb això no podran. Mai.

Anuncis




Una felicitat imposada. Denise Desautels.

21 05 2017

“El 6 de maig de 1950 mor el meu pare”. Així comença la novel·la de trets autobiogràfics de l’autora, que va perdre el pare als cinc anys.

La història m’ha inquietat. M’ha inquietat, sobretot, la solitud de la nena, malgrat estar acompanyada i agombolada a tothora per la família. Hi ha la sensació constant de que tot és fals i que es fa tot el possible per evitar mostrar el dolor i la solitud de cadascun dels personatges . Tothom fa veure que no passa res, que no està trist, que no se sent sol. Però passa, hi ha coses que no van be, mare i filla estan tristes, se senten soles. I la mare protectora aixeca una barrera invisible que vol protegir, però que aïlla. No comparteixen el dolor i no aconsegueixen extirpar la solitud.

L’últim capítol, la visita a una exposició de Van Gogh amb la seva amiga Lou ( com que som dues, és més fàcil ) , quan tenen 15 anys ,és el trampolí que li dona força per seguir endavant. L’art arriba i emociona. I canvia vides. La Denis reviu quan veu la seva por i el seu dolor reflectit en un altre rostre, en un autoretrat de Van Gogh, quan la pot compartir amb la Lou obertament, quan reconeix que té necessitat que la por sigui habitable.

La novel·la m’ha fet aflorar emocions i m’he vist amb aquella por que no saps què fer-ne, que fas passar d’una ma a l’altra, la masegues i la impregnes de tu, la voldries llençar, però l’has fet tant teva que no te’n pots desprendre. I només la pots deixar si la comparteixes, si la veus en el rostre d’algú i no ets sents tan sol ( com que som dos, és més fàcil).

Haig de confessar que si no hagués estat un llibre del club de lectura no l’hauria acabat, per l’angoixa i el desconcert que em produïa, malgrat el llenguatge poètic. Però hauria estat un error, es clar. Un error imperdonable perdre’m l’últim capítol. I un error imperdonable perdre’m la vetllada a ca l’Espolsada, amb l’editora, el traductor i la pròpia autora.

Quan em pregunten perquè faig 42 km per anar al club de lectura, la resposta és molt clara: a  vegades tens el privilegi de sentir una autora quebequesa llegint el seu text amb una energia desbordant, pots explicar-li de primera ma el que t’ha fet senti el llibre, tens la sort de sentir a parlar amb passió al traductor que fa més que traduir, i sempre (sempre)  tens l’alegria de compartir una estona de màgia amb les companyes del club de lectura ,que ja formen part de la teva vida.

Amics, així com el moviment es demostra caminant, la lectura es fomenta llegint, compartint lectures, encomanant passió.

Que en diuen per la xarxa

Els de la breu, l’editorial





El nedador del mar secret. William Kotzwinkle

10 01 2016

neu a la baranaAquets és un d’aquells llibres que es llegeixen sense punt, és curtet (90 pàgines) i d’una sentada t’engolleix i t’abraça.

És el relat d’un naixement, des que la mare trenca aigües en una casa enmig d’un bosc nevat, fins que tornen a casa: el camí entre l’emoció d’un naixement i el cop de puny d’una pèrdua. Pas a pas, deixant-hi l’ànima, explicant uns fets que transmeten emoció pura, tot és delicat, com si estés a punt de trencar-se alguna cosa, i fins les emocions més intenses semblen que passin de puntetes per no fer mal. Fins el relat dels dolors de part, esgotadors i violents, estan narrats amb delicadesa i realisme.

Potser perquè el vaig llegir una matinada d’insomni, amb la casa en silenci, em vaig quedar amb la idea de que és un llibre de silencis. El silenci d’un paisatge nevat, trencat una mica per els sorolls de la casa i després per el motor de la furgoneta, però t’imagines que de dins estant només perceben el silenci del bosc nevat. En el brogit de l’hospital, la parella es refugia en una mena de bombolla particular per assumir tot el que els està passant , on gairebé ni perceben les paraules curtes, cordials, buides, de manual, del personal de l’hospital. El silenci que els acollirà en tornar a casa. El silenci com a única resposta al dolor.

 El que en diuen per la xarxa

A l’espolsada , que és llibre de club d’aquest mes

a El Mundo

a el món s’acaba

 





Un home enamorat. Karl Ove Knausgard

29 12 2015

Aquest és el segon volum de sis, d’unes memòries peculiars, les del propi autor que va narrant episodis de la seva vida més o menys agrupats i força desendreçats:et porta amunt i avall per el temps sense que et perdis mai. Aquest que ressenyo engloba el període en que s’enamora de la mare dels seus fills i els primers anys de criança dels bebès.

Ha estat lectura del club de lectura, que pintava espès. La primera informació que vaig tenir fou que era un totxo de 700 pàgines i que l’autor era capaç de narrar, durant 80 pàgines, una festa de guarderia on no hi passa res d’especial, només això, nens jugant i pares menjant alguna cosa mentre els més-o-menys-vigilen. Marededeusinyor! o escriu com un àngel o això pot ser insuportable!!!!

M’ha agradat el desgranat de vida quotidiana que ens mostra sense embuts les contradiccions continues en les que ens trobem tots. La lluita entre el que et surt de dins, el que vols i desitges i el que acabes fent per compromís amb la gent que estimes i la societat en la que hem acceptat viure. En quin punt aquest cedir es converteix en munició per els retrets del futur? On comença l’acord de convivència i acaba la pròpia llibertat? Per a  mi aquesta és una pregunta que plana contínuament per el llibre.

M’agrada molt la sinceritat amb la que tracta alguns temes dels que no està ben vist parlar-ne malament. La visió del món dels pares dels companys de guarderia de la seva filla és boníssima, hi veig aquell perfil de pares/mares que s’omplen la boca de tòpics educatius, però que estan tan preocupats de quedar be amb les tòpics que han oblidat el sentit comú. En Knausgard és més de la corda de l’ Anna Manso, amb la diferència de que ell ni tan sols es salta les normes del bon progenitor perquè simplement no te manual d’instruccions, te instints. A vegades els instints el porten a ser un pare afectuós i protector, i a vegades el porten a sortir corrent en direcció contraria, delerós per un temps que sent que se li escapa. Mentre empeny el cotxet de la seva filla, cuina o compra, convençut que fa el que ha de fer, “ sent que porta dins un home del segle XIX molt enfadat “… ell el que voldria és estar treballant, escrivint i això li suposa una contradicció contínua.

I el llenguatge, simplement, flueix. Té l’habilitat de descriure minuciosament escenes absolutament quotidianes sense suc ni bruc… i ens te allà enganxats com a tòtils, sense saltar-nos ni una sola línia,  això és saber-ne molt! I és que l’escena quotidiana traspua una manera de fer, una manera de viure, una manera de sentir. I entre la compra i el cotxet de la nena, també s’hi colen, de tant en tant, disquisicions filosòfiques i converses amb altres escriptors: tot barrejat, tot nítidament separat.

És un llibre una mica peculiar, suposo que hi ha una legió de Knausgard SI i una  legió de Knausgard NO. Jo sóc del SI, definitivament. I ja tinc ganes de seguir amb la resta de volums de la saga.

el que en diuen per la xarxa

l’altra editorial

a l’espolsada

a l’ara

al catorze

una entrevista a l’editora en català a Núvol





La filla estrangera. Najat el Hachmi

23 11 2015

Haig de confessar que no em venia gaire de gust llegir-lo, en el seu moment havia llegit L’últim patriarca, que em va semblar correcte però sense tirar coets, i  ara, aquest no em cridava, així de senzill. Però, però, però… la llibretera de capçalera només feia que dir-ne meravelles des que havia sortit, i pam, el va incloure al club de lectura. I així, doncs, que l’he llegit i  hi he descobert una història molt viva que no m’esperava.

Tenim les vivències d’una noia nascuda al Marroc i que de ben petita arriba a una ciutat que podria ser Vic i allà creix, lectora empedreïda  i estudiant brillant. A casa hi te una mare sola, pencaire, que fa el que sigui per pujar-la, però no hi veu gaire el què en les hores passades davant d’un llibre ni l’impressionen gaire les indicacions dels mestres perquè la nena estudi música i que segueixi estudiant, ans al contrari, més aviat està amoïnada perquè la filla no sap cuinar ni fer pa ni cap cosa útil que se suposa que ha de saber fer una dona jove que s’ha de casar i etcètera.

La història comença amb una fugida fallida per deixar enrere món de la mare  i tot el llibre és una lluita constant entre les ganes de fugir i  la por de canviar les coses de dalt a baix, les ganes de complaure la mare i la rebel·lió interna que això li suposa. Un interrogant constant, un peu a cada món que s’expressa molt bé a través de la llengua. La llengua de la mare, amazic,  és de transmissió oral i no li permet transmetre segons què, és la llengua del dia a dia que per ella queda estancada en el món reduït de la mare, les veïnes i les dones del poble, quan hi van . La nova llengua, apresa a l’escola, és la llengua que  li permet anar més lluny en el temps, li permet llegir vides antigues i farcir una identitat. Trobar, en els llibres,  paraules noves per ella però que sap antigues i que es poden referir a coses totalment allunyades del seu món, li suposa un estímul que l’estira i a la vegada fa més gran l’abisme que la separa de la mare.Com més llegeix, més filla estrangera és per a la seva mare.

Dijous passat en vam fer club i ens va acompanyar la Najat. Sempre és un privilegi poder preguntar, comentar, escoltar i xerrar amb els autors, i amb aquest club tan actiu ens van passar prop de dues hores d’una bufada. I com sempre, vam sortir d’allà amb la sensació d’haver fet alguna cosa més que llegir , vam sortir amb un llibre viscut, llegit, compartit … i finalment dedicat per l’autora, que això sempre fa gràcia quan l’has viscut, llegit i compartit.

I l’autora va sortir amb deures : li vam reclamar la història sota el punt de vista de la mare. Esperem retrobar-la amb la veu de la mare , amb el mateix encert que amb la veu de la filla.

najat club lectura

el que en diuen per la xarxa

l’editorial

l’espolsada

nosaltres llegim

 

 





Un llarg viatge

23 05 2015

Aquest any m’he dedicat a fer viatges organitzats a diferents parts del món. Un al mes. Amb uns companys de viatge discrets, amables, participatius, punyents, romàntics, gent que no tinc ni idea a que es dediquen, ni quina mena de vida fan, però amb qui he compartit confidències, llàgrimes  i riures. Tots tenim fe en la nostra guia que es  prepara els viatges amb molta cura fent visites prèvies als llocs on ens ha de dur i planejant trobades amb els personatges més significatius i bons coneixedors de cada lloc que visitem, siguin editors, traductors, autors….Els viatges comencen cada  tercer dijous de mes: obrim un llibre i ens deixem anar.

6-club de lectura la quarta paret 5-club de lectura querido diego  3-club lectura febrer MujercitasVaig començar al juny anat de Paris a Mexic de la ma de l’Elena Poniatowskaya que feia escriure unes cartes d’amor a la Quiela per el seu estimat Diego, que s’ha de dir que no li feia ni punyetero cas. Un amor d’aquells unilaterals i cecs que no et deixen veure que t’estàs fotent de lloros.

Al juliol, la s1-club lectura silenci del faregona persona del singular ens va portar a Israel de la ma de Sayed Kashua i vam conèixer un palestí que escriu en hebreu i ens va mostrar quina és la realitat dels àrabs que viuen entre jueus. Un maremàgnum de crisis d’identitats personals i col·lectives. Poc desprès de la lectura, en Sayed, fart de que veia i vivia a Israel va marxar amb la família a viure a estats units. Fart de murs, sobretot dels mentals.

Al setembre , Wadja Mouawed ens va despullar l’ànima, i a través de la veu dels animals, ens va passejar per tot  Amèrica en la persecució d’un assassí i també dels record2-club lectura la vida al devants d’una infantesa . El perill de buscar és que a vegades trobes, per gran que sigui el país, per llunyans que semblin els records.

A l’octubre, ja amb la tardor a punt, l’Albert Juvany va deixar per unes hores la seva consulta i ens va acompanyar a escoltar el silenci del far d’un petit poble d’Islàndia on una biblioteca és el testimoni d’una història en la que s’han de guarir ferides profundes del passat. Res no és el que sembla i hi ha enganys que poden fer mal durant molts anys

Al novembre, el viatge va ser entre Ghana, Nova York i Londres. La Taiye Salasi fa un recull de de records i dolors familiars i els va pastant , tot palpant la força dels pares i la debilitat de cadascun dels germans. Fins que tots plegats no es retroben en l’enterrament del pare i respiren les arrels, a Ghana, no aconsegueixen verbalitzar el dolor acumulat (lejos de Ghana).

Al desembre vam passar una temporada deliciosa en un poblet de Wisconsin cantant les Canciones de amor a quemarropa de’n Nicholas Butler. Hi vam conèixer una colla d’amics de tota la vida: en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny, i sabeu? ja els enyoro i tinc ganes d’anar a fer una cervesa amb ells  un dia d’aquests.

Al gener, la quarta paret ens va dur de Paris a Beirut a presenciar com es prepara Antígona enmig d’una guerra. La baixada de teló és trista i cruel i el dolor que s’acumula en una guerra invalida el bitllet de tornada a qualsevol vida normal. Sorj Chalandon estava convidat a compartir un tros de viatge amb nosaltres, però no va poder, la metralla de Charlie Hebdo va arribar  fins el Vallès.

Al febrer, les Mujercitas de Lousie May Alcott ens van portar als Estats Units de la guerra civil i a la infantesa de la majoria de companyes de viatge.  Vam contemplar al vida de les  mujercitas il·lustrades per la Riika Sornumen com si prenguéssim un sorbet de llimona, una etapa de descans en aquest anar amunt i avall del món i de nosaltres mateixos a través de les lletres . La sessió me la vaig perdre, aquell dia tenia pendent unes abraçades amb una família que acabava de perdre a algú molt especial.

Al mes de març la la Linda D Cirino ens porta de viatge a l’Alemanya dels anys 30: amb els nazis prenent força,  infiltrant-se en tots els racons de la vida , atemorint la societat civil i els jueus. Vam tenir el privilegi  de conèixer l’Eva, la venedora d’ous, avesada a la dura vida de la granja i que posa el seu granet de sorra per rebutjar la barbàrie, venent ous i protegint a qui ho necessita, sense fer preguntes. Una  dona humil amb la valentia escrita als gens.

A l’abril el que per a mi va ser una re-re-relectura ens va fer anar cap el Nord d’Anglaterra: zona obrera dels anys 70. La Jeanette Winterson hi va passar la seva infantesa freda i desangelada amb una mare peculiar que li va deixar caure  allò de “ Porque ser feliz cuando puedes ser normal?” quan la Jeanette de 16 anys li explica que és feliç estimant una noia. Per sort, a la vida de la jeanette  hi   va haver un viatge de Manchester a Oxford a través de les lletres. Per el camí, molt de patiment i un gran instint de supervivència.

I tanquem la primera ronda de viatges a Paris, on aquest anys ja hi he estat de la ma de’n Sorj  i de la Poniatowskaya, però en èpoques diferents. Amb en Romain Gary anem a un  barri popular durant els anys 70 i convivim amb en Momo , un nen desemparat que s’aferra amb força a les coses bones que el rodegen, a la tribu que te al voltant, que no te res i ho dona tot. Una vida al davant... què en farem de tanta vida?

El mes vinent… a Paris de nou a acomiadar l’Eddy Bellegueule, ja ens podríem anar treient la T-10 Les Franqueses-Paris, que sembla que és una destinació molt literària.

4-club lectura abril jeanette winterson(i resulta que aquest és el post número 300 !!!!!!!!)





La quarta paret. Sorj Chalandon

16 01 2015

tragica-gregaÉs difícil parlar d’aquest llibre. Ahir en el club de lectura en vam parlar, però no va ser una xerrameca ni distesa ni desfermada, com altres vegades . Tothom estava cohibit per la lectura, per la violència que transmet, per la sinceritat, per la desesperança, per la tragèdia que es palpa des de la primera pàgina. Poètic i gràfic en el llenguatge. Directe. Teatral. Capaç d’aixecar ires en alguns lectors per com havien patit llegint-lo. Malgrat les reaccions diverses que ens va provocar i que vam anar desgranant , ningú no es penedia d’haver-lo llegit. Lectures que no deixen indemne, de les que en surts diferent.

L’any 82, un director de teatre encarrega a George que representi Antigona a Beirut. Un Beirut en guerra. Una Antígona que ha de ser representada per actors de comunitats i ètnies diferents: palestins, drusos, cristians, maronites, etc. I s’ha de pactar unes hores de pau per els assajos, per a la representació. El somni d’un boig? Quin sentit te esgarrapar hores de pau per representar una tragèdia entre i per a gent que viuen en tragèdia perpètua? Estan condemnats a entendre’s o a ser enemics, siguin quines siguin les circumstàncies?

En George va a Beirut a preparar-ho tot i palpa la guerra: els franctiradors, la violència gratuïta i terrible que se li acaba posant entre pell i ossos i no deixa que torni a ser el mateix. Quan torni al Paris encoixinat no serà el mateix marit, el mateix pare, el mateix amic. Una guerra no es paeix ni s’assimila, ni es supera. L’autor n’ha viscut algunes, ha estat corresponsal de guerra molts anys i la seva manera de sobreviure és explicar-la amb una sinceritat que fereix de tan propera.

S’ha de llegir, però es fa difícil de recomanar. És dur i pot costar de païr. Quedeu advertits.

Com a anècdota: havia de venir l’autor al club de lectura. No va venir perquè estava de dol. Uns fanàtics li van matar tres bons amics i una colla de col·legues a Paris. Això també costa de pair.

 el que en diuen a la xarxa

a vilaweb

l’espolsada