Aquest ha estat el clàssic de l’estiu que m’ha tingut entretinguda hores i hores, mentre el temps de vacances s’escolava lentament. I una altra vegada, aquí estic amb la gosadia de fer una entrada sobre un dels clàssics més clàssics de la literatura universal. La de tesis doctorals que hi deu haver sobre el tema, i jo aquí volent dir-hi la meva… ja sabeu que la ignorància és mot atrevida( la meva, s’entén), i per això m’hi llenço.
El princep Bolkonski, la princesa Maria, el comte Bezukov, la familia Rostov, el princep Anatoli i els seus fills, el generals , l’emperador Alexandre, el gran Napoleó i el seu seguici: una galeria de personatges que tenen els seus lligams, alguns fràgils, alguns ferms. Estratègies de la guerra, estratègies dels salons de la bona societat, moviments de tropes i intrigues de palau per fer mèrits davant de l’emperador i anar pujant en l’escala social o bé aconseguir un bon casament que pagui els deutes de la família…. Impressionant tant per el que explica, com per com ho explica. Les descripcions són minucioses sense fer-se carregoses i et trasllada a l’ambient, tant sigui de la guerra com el de la suposada pau. Els personatges, que són tan allunyats del tipus de gent amb els que podríem estar familiaritzats avui en dia, els imagines perfectament. El retrat que fa de l’alta societat, és impagable. Els nobles són poderosos i rics del cagar i deixem-nos d’històries: fins quan van a la guerra es porten els seus criats. I els pobres ho són per a tot, els allisten a l’exèrcit segons la quota que mana el seu amo, i apa, a fer de carn de canó, amb mitjans precaris i passant gana i fred quan convé. Això si, quan els han de fer contents, enlloc de botes noves o una bona ració de menjar, ració doble d’aiguardent i a córrer. Sembla que anar ben torrat era el que s’esperava a l’exèrcit.
Era tot un altre món i tota una altra època. Sorprèn que la guerra estigués tan dissociada de la vida civil. Es podien estar matant els exercits en terra russa, però a Moscou i Petersburg, la vida social seguia exactament igual, només es veia alterada per l’arribada o la marxa d’algun fill militar que explicava els fets de la guerra com si hagués anat al teatre. Actualment quan un país està en guerra, els civils ho pateixen directament. Les guerres napoleòniques tenien un punt de “jugar a guerres” : exercit contra exercit, cos a cos sota el comandament directe en el camp de batalla dels emperadors. La vida dels soldats tenien poc valor, es mataven a milers i els que no morien al camp de batalla, morien de fred i gana.
M’han agradat les contínues reflexions sobre les guerres, les estratègies militars i la naturalesa humana. Les guerres de l’època es guanyaven o perdien més per la moral de la tropa o per accions individuals aïllades empeses per el valor o la por d’un moment, que no pas per les estratègies que es poguessin anar aplicant. Van perdre més els francesos per l’ambició de quedar-se els bens que confiscaven a Moscou, que no pas per que fossin més dèbils militarment: es van dedicar a saquejar les cases nobles de Moscou i després no volien deixar anar el seu botí, així van perdre agilitat i els va ser impossible aguantar el cru hivern rus. Ja ho diuen alló de que lavariciarompelsaco
Si us agafa per llegir clàssics russos, Guerra i pau és una bona opció. Només per conèixer el comte Pere Bezukov, entranyable i atípic com pocs personatges , val la pena.
( imatge treta de la xarxa )
una infinitèssima part del que en diuen per la xarxa
Un altre que el va llegir a l’estiu
La Viqui
Un magnífic post a món de llibres
Relectura conjunta amb una colla del QL
Viu i llegeix 