Ànima. Wajdi Mouawad

27 09 2014

Un llibre que interpel·la, del que no en surts indemne i que deixa interrogants oberts. De bon començament quedes astorat per la violència. T’acostes als fets i a les persones a través dels ulls de diferents animals, un filtre que hi posa distància i permet una visió totalment diferent, i en certa manera relaxada, de la violència extrema que mostra i permet empassar, a petites dosis,  la por i el dolor que traspua.

La primera lectura fa que passis pàgines ràpid i volent saber si ( i com) en Wahcch troba l’assassí de la seva dona, a la vegada que vas descobrint alguna cosa de la seva infantesa que cada vegada agafa més importància al llarg de la novel·la ·la . De tant en tant trobes paratges i passatges poètics que et fan aixecar la vista del fil narratiu  i t’adones de la dringadissa del llenguatge , de com sonen tots els colors i sons en boca dels animals que narren el viatge de’n Wahcch. Quan reposes de la lectura frenètica, descobreixes la sensibilitat de tots els animals envers en Wahcch, la seva solidaritat quan veuen, oloren o intueixen que ell també és un animal ferit. I això m’ha emocionat i han començat a créixer interrogants. Som capaços , nosaltres, d’intuir, amb una mirada , el patiment d’un semblant?  O d’un animal? Perquè aquesta carrera frenètica perseguint l’assassí de la seva dona? Perquè la relativa indiferència, quan el troba? D’on ve la ferida profunda que tots animals li veuen als ulls? El terror de la seva infantesa , convertit en un forat negre enquistat , en quina força es transforma? Hi ha manera de pair el terror? Si no el paeix, el podrà superar mai? Que costa més de pair, un dolor  profund  o una vida de mentides?  Tot de preguntes que es tornen en contra d’un mateix i vas pensant en el propi dolor que ha envoltat la teva vida, les mentides que et volies creure per no veure la crua realitat, i quan la  veus no saps com pair-la ni com allunyar-te del que et fa mal.  Un llibre , per a mi, psicoanalític, que fa de mirall, per anar llegint sovint i anar pensant en tots aquests interrogants mentre  gaudeixes del llenguatge que canvia de registre contínuament per adaptar-se al fer dels animals que teixeixen la història amb la força que dona la sinceritat

Fragments  que m’ han cridat l’ atenció… infinitat, el llibre ha quedat plegat de post-its. Però, em quedo amb un fragment dels rat-penats (pàg 210) .

-Per veure-s’ hi, criden. Per això et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’ eco per ecografiar la cara de que ens fa patir?
-Si el crit és continu, no hi ha res visible.
-exacte! Desprès de cada crit hi ha d’ haver un silenci perquè se’n senti l’eco.Qui no para de cridar el seu dolor no en.podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. ÉS la lliçó dels rat-penats:per veure la.cara d’allo que et fa patir, has d’ agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al.costat dels grans dels teus crits.

Un altre llibre comentat i compartit al club de lectura de l’Espolsada. Aquesta vegada ens hi acompanyava l’Aniol Rafel, editor d’edicions de periscopi i l’Anna Casassas, la traductora mestra d’aquesta meravella de llibre que col·loco amb cura al meu prestatge de joies de la corona i  que ja estic rellegint.

El que en diuen per la xarxa ho trobareu resumit a la pàgina de l’editorial





Jo confesso. Jaume Cabré

19 09 2012

Aquí vinc disposada a deixar-hi la meva d’aquest llibre monumental que està sent un èxit de vendes tant a casa com fronteres enllà amb una pila de traduccions consolidades.

Quants d’aquests 65000 exemplars que s’han venut han estat llegits? Tothom que l’ha començat l’ha acabat? És un totxo de 1000 pàgines de pura dinamita i un no sempre està preparat per segons quines explosions. Tot i que se n’han venut molts, i ha tingut un llançament editorial potent, no hi busqueu el típic best seller simplon que enganxa, amb trama trepidant i que pots llegir fent servir només la meitat de les neurones. És una obra complicada i difícil de recomanar: no és apta per a tots els públics, requereix una mica de maduresa lectora i concentració per anar lligant tots els fils que s’entortolliguen, la cosa no es fàcil, però si et deixes captivar per el llenguatge, la resta perd importància. No seré gaire original si dic que en Cabré és un mestre de la llengua i ens regala alguns triples mortals com si fossin simples catitombes sobre la catifa del menjador

Hi ha qui l’ha trobat un rollo infumable i no s’atreveix a dir-ho, d’altres l’han trobat pesadet i diuen que és sublim, no fos cas que quedessin com a poc cultes si no els agrada en Cabré. I alguns, simplement l’hem disfrutat. Me’l vaig reservar per una setmana tranquil•la de vacances ( uixx si en fa de dies d’això!! ) i en menys de vuit dies me’l vaig polir. M’ho vaig passar teta, quin gust de lectura!.

Quan era petita, a casa els pares, sovint fèiem puzzles grans, d’aquells de moltes peces. Els que més m’agradaven eren els de fusta. Les peces estaven tallades en formes capritxoses, només les peces soles eren boniques. Quan n’encaixaves unes quantes, tenies unes figures o una combinació de colors que poc a poc anaves agrupant amb d’altres bocinets i acabaves descobrint el dibuix final. Llegint el Jo confesso he recordat aquesta satisfacció de veure com petites coses formen part d’un tot, de que tot encaixa perfectament per més que de bon principi sembli tot un caos, com les peces de fusta inicialment escampades per sobre el tauler.

Les anades i vingudes d’un violi al llarg de segles és el fil conductor de la història, és l’excusa per el llenguatge precís i moltes vegades poètic que et porta de trama en trama per camins invisibles. Flaixos de personatges que t’entren directes via ànima, d’altres que se t’instal•len a la vida encara que estiguin lluny en el temps i l’espai. Alguns personatges freds i odiosos. D’altres que et desperten tendresa per la seva sensibilitat, els veus desvalguts malgrat la seva intel•ligència. Sens dubte, els meus personatges favorits de la història són el sheriff Carson i el valerós cabdill Àguila Negra, que acompanyen el protagonista tota la seva vida, l’agombolen i el protegeixen del món que a vegades costa d’entendre i ,sobretot, li fan companyia en el seu recorregut vital solitari .

Un altre Cabré, una altra joia.

El que en diuen per la xarxa

La anàlisi minuciosa i encertada de’n Joan Josep Isern

A la Clidice també li ha agradat

Tot és una mentida

A l’esperança l’ha hipnotitzat, a mi també, us ho confesso





La dona que es va perdre. Marina Espasa

16 03 2012

Us passa, a vegades, que quan acabeu un llibre quedeu en un estat com d’eufòria? Que sentiu que acabeu de viure un moment màgic? Que us deixa un somriure al cor i un OOOOOOH al cervell a la vegada? És el que m’acaba de passar amb la dona que es va perdre. Només puc dir que he quedat bocabadada, literalment. Ha sigut començar a llegir i quedar enganxada, anar saltant de sorpresa en sorpresa.

Surrealista, fantasiós, però sobretot, poètic. El llenguatge, molt quotidià, està molt cuidat i de tant en tant vas trobant perletes i jocs malabars de paraules que composen unes imatges que a mi m’han semblat precioses: les línies rectes del despatx d’arquitectura, les notes que es desprenen del sostre i cobreixen la gent, les neurones que surten en tromba a fer sinapsis no habituals, el blat de moro que calla a cops de forquilla, un pensador, quina mandra, l’Alicia que és més que un concepte i bé es mereix un cor de talp, l’empresa puntera d’optica talpista, el que se sent ple de lletres però buit de vida, l’abella fent la toaleta discretament i que s’atura amb una mirada severa de l’Alícia, les contorsions gimnàstiques de els forquilles, les escales que no tenen un nombre parell de graons , l’excavadora per recollir cadàvers sentimentals i una ombra amagada al cap de l’estimada com a penyora d’amor.

L’Alicia té alguna cosa de l’Alicia de Carrol, però també de l’Èlia moderna del primavera estiu, etc. És una història fantàstica, però feta d’ànimes i de vides que poden ser tan reals com la teva i la meva, només que als personatges els hi passen coses una mica curioses. Però també els passen coses quotidianes com que s’enamoren, que els aterroritza la monotonia i la rutina o que enyoren una àvia dolça que els ha marcat i en recorden el monyo, el bastó, i fins i tot el Fiat Uno que conduïa .

 Demanaré permís a en Pere Calders, a veure si en el seu calaixet de luxe de literatura poeticosurrealista hi deixa una mica de lloc per a la Marina Espasa. Crec que tots dos s’entendran i es faran un bon tip de riure junts. 

El que en diuen per la xarxa

Nosaltres llegim

A l’ara

a vilaweb

L’editorial Empuries n’ofereix les primeres pàgines

Aquest post va dedicat a la Carme, la Dolors, la Matilda, la Ramona, la Montserrat i la Maria. Qualsevol d’elles podria haver estat una de les àvies que van topar amb l’Alicia Alfonso Roca dormint al cinema i de ben segur que haurien exclamat, “ quina llàstima que s’hagi perdut la pel•lícula, tan bonica que era!” i haurien sortit de bracet, cadascuna amb el seu bastó  fins la granja de la cantonada, on segur que haurien berenat un suís.

 





El pájaro espectador. Wallace Stegner

29 12 2011

El meu pare, que ja en té 80, diu que fer-se vell és com caminar per un camp de mines i veure com els teus companys de viatge van caient mentre tu vas alentint el pas, víctima de l’angoixa de pensar quan et tocarà a tu. I cada vegada vas més lent , fent parades per guarir-te de la metralla que va caient,  posant pedaços al cos i a l’ànima cada vegada que cau un company de viatge.

Quan et fas vell el passat té més historia que possibilitats el futur, i el futur s’aprima a costa d’anar empenyent el present . Per tirar endavant i seguir empenyent a vegades no toca altre remei que fullejar el passat que ha quedat imprès en les nostres arrugues que no vèiem mentre es formàven.

En Joe, el protagonista d’aquets novel•la , està jubilat i retirat de la vida social. Està enfadat amb el seu cos que el fa rondinar i l’aïlla com un vell . També té aquesta sensació de camp de mines, tot i que l’expressa d’una altre manera “envejecer es como estar en una cola larga y lenta. Solo te despiertas para seguir del letargo y arrastrar los pies en el momento en que la cola te acera un paso más a la ventanilla”.

A partir d’una postal que rep d’una amiga d’anys enrrera, sent la necessitat de mirar-se al mirall de fa 20 anys a través d’un vell dietari, i és amb la lectura d’aquest diari a la seva dona, que es mig reconcilia amb els seus mals, el seu passat dolorós i el seu present.

Està ple de jocs de paraules intel•ligents i dolces . Reflexions dures i reals sobre la vellesa i altres coses de la vida.

Elegant i brillant, el pájaro espectador s’ha guanyat la seva parcel•la a la meva caixa particular de joies

El que en diuen per la xarxa

L’espolsada, que me’l va fer descobrir.

a Libros del asteroide, els editors. Encara no m’ha fallat cap dels llibres que he llegit d’aquesta editorial, plas, plas, plas, que segeuixin així.

a Libros y literatura





L’últim dia abans de demà. Eduard Márquez

6 02 2011

Reserveu-vos tres horetes. Desconnecteu telèfons, pengeu el cartell de no molesteu al vostre racó de llegir i agafeu aire, que el necessitareu. La primera frase és com caure al buit, et fa un nus a l’estomac, t’obre els ulls com unes taronges i ja no parpelleges fins que tanques la novel•la . I amb això no vull dir que sigui una novel•la d’acció en sentit clàssic, que no ho és gens ni mica. És d’acció interna, que sacseja sentiments i posa a prova el fràgil equilibri de la nostra vida. Som atzar, no hi ha dubte, i tota la vida anem fent sense estar mai preparats per aguantar el viatge on ens pot portar un cop d’atzar. Amb Eduard Márquez fem un viatge al passat ,amb un bitllet de tornada que més hagués valgut que ens portés a Terranova, un racó de món on la gent, malgrat les dificultats, té ganes de viure i de lluitar. Però el salt al present ens porta a una realitat que no ens atrevim ni a imaginar quan portem una vida endreçada.

El llenguatge: el just. Precís. Poètic. Pinzellades en castellà que ho diuen tot. Corrent amunt i avall en el temps. Records brillants i records dolorosos. Perquès sense resposta. Repeticions inquietants “ I allò que fórem entre mans infinitament ansioses deixar de ser-ho, i fins i tot el propi nom abandonar com una joguina que s’ha fet malbé” com la càmera fotogràfica de joguina d’un color taronja cridaner que penja de la cadena del carro d’un rodamón. Una cadena que no du enlloc. Una càmera que ha deixat d’enfocar la realitat.

He quedat trasbalsada per tota la càrrega emocional que va creixent a mida que avança la novel•la, i només em queda, una vegada més , donar les gràcies a l’Eduard Màrquez per compartir el seu talent.

el que en diuen per la xarxa

En Joan Josep Isern a les totxanes

El blog d’en david serrano

Al facebook hi ha tot de material de promoció. Jo encara no me l’he mirat, esperava a llegir primer el llibre

El que en diu Empúries, l’editorial





Tota una vida. David Grossman

22 10 2010

Aquest llibre se m’ha ficat a dins. M’ha colpit i m’ha anorreat la seva tendresa , la seva duresa, la poesia d’algunes situacions i el cruixir del dia a dia de tota una vida. Dir que l’Ora i l’Avram m’han canviat la vida seria una mica cursi, però aquesta lectura m’ha fet mirar algunes coses amb una llum diferent, a vegades llum encegadora, d’altres amb un dèbil raig d’esperança. Aquests dos personatges han fet sonar, dins meu, una música diferent  però que harmonitza amb totes els músiques que he sentit fins ara.

L’Ora i l’Avram són amics de tota la vida i quan ronden la cinquantena comencen un viatge empès per la por. Una fugida endavant per no afrontar la realitat. En aquesta fugida, per combatre la por, es destil·la  el passat paraula a paraula. L’Ora parla  amb un llenguatge senzill i dur a l’Avram, un home fràgil i trencat per la vida . L’Ora combat la seva angoixa a base de caminar i de retrobar de debò a l’Avram a través de les paraules . Avança en espiral, poc a poc, per no tocar les ferides dures i profundes del passat.  Deambulen sense rumb. Ella parla, ell entoma la història que recomposa la seva fràgil persona que van trossejar i torturar a la guerra. Dosis petites de realitat, ínfimes , com quan algú ha dejunat durant molt de temps i  només pot ingerir coses fàcils de pair i en petites quantitats. Així es troba l’Avram. I l’Ora, que ha estat cuinant per a ell  durant anys i només espera el moment de servir els seus records, s’ha d’anar frenant.

L’angoixa inicial dels personatges es torna joia absoluta quan rememoren els anys joves de passió i enamorament . Es torna una bola d’angoixa quan tornen a l’Avram de les tortures i de la guerra i tomba cap a dolçor infinita quan les paraules tornen a fluir entre ells  desprès de 21 anys d’incomunicació i dolor. Una de freda i una de calenta que no et pot deixar indiferent de cap manera

El que en diuen per la xarxa

el que llegeixo

edicions 62

Nosaltres llegim

una illa plena de llibres





Vida y destino. Vasili Grossman

19 05 2010

No sé si tinc paraules per expressar el que m’ha fet sentir Vida y destino. Crec que serà un d’aquells llibres que es farà una boleta i quedarà instal·lada en un raconet de la meva ànima ja per sempre.

Pinta un paisatge gris, descarnat i desolador, no només de la guerra  mundial i de la terrible batalla de Stalingrad, sinó també dels camps nazis, dels camps i de les presons russes i de la vida oprimida i escrupolosament vigilada de la Russia stalinista. Gana, por, terror, esgotament, opressió, lluita, patiment, valentia, apatia, incomprensió, abatiment, tristor infinita, tot es barreja conformant una pasta gris i uniforme que s’escampa per allà on passa. Ni una nota de color, ni una nota d’esperança. Només treu el cap un brot de color descrivint l’estepa en un moment de calma , i apunta una primavera a l’últim sospir del llibre.

Hi ha capítols duríssims i a la vegada fantàstics. Enlloc de subratllar paràgrafs, m’he vist obligada a marcar capítols sencers que m’han deixat absolutament clavada a la cadira, amb el cor encongit o amb el cap a mil per hora  pensant  “ però, com és possible que això sigui una part de la història de la humanitat? ”

Una reunió informal de científics russos que es relaxen i algú s’atreveix a fer una tímida critica al règim:l’immediat pànic i recel que es desperta entre ells és esgarrifós. Fa feredat pensar de viure en una societat on només s’ensenya una cara de la moneda i,  a més, aquesta és falsa.

Una metgesa jueva a punt de jubilar-se  és deportada a un gueto a Moscú. Allà , amb el cap ben clar , escriu una carta de comiat al seu fill. Pell de gallina.

La descripció freda i mecànica de com els alemanys dissenyen i porten a terme les càmeres d’extermini de gas, en clau d’eficiència i productivitat. Remou l’estomac.

La visita d’una mare al cementiri, davant la tomba del seu fill de 18 anys. Gela l’ànima.

La vida als camps de deportats i d’extermini, uns dies en un vagó infame camí de la mort, l’últim alè dins la càmera de gas.  Indescriptible.

No és un llibre fàcil. Al començament costa d’entrar-hi, potser perquè entra directa amb els camps de concentració, perquè entra de ple a la batalla, però poc a poc xucla, i com diu a la contraportada “Vassili Grossman aspiraba quizás a cambiar el mundo con su novela, pero lo que es seguro es que Vida y destino cambia la vida a quien se adentra en sus páginas”. Us convido a que agafeu aire i hi entreu amb tota l’ànima.

I per acabar , dues frases remarcables

Vida?

” Comprendía vagamente que , bajo el fascismo, el hombre que desea seguir siendo un hombre se le presenta una opción más fácil que la de conservar la vida: la muerte”

Destino?

“el destino conduce al hombre, pero el hombre lo sigue porque quiere y es libre de no querer seguirlo”

Com vaig coneixer Vida y destino? llegint Gregorio Moran a La Vanguardia  el 17-12- 2005. Gran article, on comprovo d’on vaig treure la idea dels vins i llibres. Es veu que l’article em va marcar.

El que en diuen per la xarxa

La Vanguardia, 1 de maig de 1988

El mundo

A letras libres