El meu pare, que ja en té 80, diu que fer-se vell és com caminar per un camp de mines i veure com els teus companys de viatge van caient mentre tu vas alentint el pas, víctima de l’angoixa de pensar quan et tocarà a tu. I cada vegada vas més lent , fent parades per guarir-te de la metralla que va caient, posant pedaços al cos i a l’ànima cada vegada que cau un company de viatge.
Quan et fas vell el passat té més historia que possibilitats el futur, i el futur s’aprima a costa d’anar empenyent el present . Per tirar endavant i seguir empenyent a vegades no toca altre remei que fullejar el passat que ha quedat imprès en les nostres arrugues que no vèiem mentre es formàven.
En Joe, el protagonista d’aquets novel•la , està jubilat i retirat de la vida social. Està enfadat amb el seu cos que el fa rondinar i l’aïlla com un vell . També té aquesta sensació de camp de mines, tot i que l’expressa d’una altre manera “envejecer es como estar en una cola larga y lenta. Solo te despiertas para seguir del letargo y arrastrar los pies en el momento en que la cola te acera un paso más a la ventanilla”.
A partir d’una postal que rep d’una amiga d’anys enrrera, sent la necessitat de mirar-se al mirall de fa 20 anys a través d’un vell dietari, i és amb la lectura d’aquest diari a la seva dona, que es mig reconcilia amb els seus mals, el seu passat dolorós i el seu present.
Està ple de jocs de paraules intel•ligents i dolces . Reflexions dures i reals sobre la vellesa i altres coses de la vida.
Elegant i brillant, el pájaro espectador s’ha guanyat la seva parcel•la a la meva caixa particular de joies
El que en diuen per la xarxa
L’espolsada, que me’l va fer descobrir.
a Libros del asteroide, els editors. Encara no m’ha fallat cap dels llibres que he llegit d’aquesta editorial, plas, plas, plas, que segeuixin així.
Viu i llegeix 