Les meves recomanacions per Sant Jordi

19 04 2017

Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, d’aquest ja n’he parlat.

La memòria de l’arbre de la Tina Vallès. I d’aquest també

Aquest deu ser el lloc de Maggie O’Farrell. La Maggie O’Farrell em va enganxar totalment amb l’estranya desaparició de l’Esme Lennox. Aquest també m’ha atrapat. M’agraden les novel·les de personatges i de veus múltiples, i aquesta és un puzle de veus que encaixen a la perfecció.  Tenim la Claudette, una estrella del cinema que en quatre dies es fa tan famosa i tan diva que no se suporta ni a ella mateixa i decideix esfumar-se i amagar-se en un racó d’Irlanda impossible de trobar. D’altra banda tenim en Daniel que vagareja per Irlanda buscant arrels i fugint d’ell mateix. I en aquest racó de món es troben i  són feliços i mengen anissos… segur? No ben bé. Tots dos tenen el seu passat, els seus fantasmes i els seus anhels no satisfets . La Maggie O’Farrell ens els presenta a bocinets a través de les veus dels fills, mare, germans, amics, ells mateixos. I poc a poc es va construint una història tendra i humana, de frustracions, derrotes i algun que altre èxit. Els secundaris són deliciosos, i m’he enamorat especialment d’en Niall , el fill gran d’en Daniel.
Nosaltres en la nit de Kent Haruff.   Com trencar l’absurd de la soledat quan vius rodejat de gent amb qui potser tens coses en comú, però les convencions i el que s’ha fet sempre pesa més que les ganes de compartir?  Doncs l’Addie trenca convencions i fa una proposta poc comú a en Louis, el seu veí : dormir junts per fer passar millor les nits de pors i insomnis. Comencen una relació  en la que no hi ha expectatives, però si molta sinceritat. Trenquen tabús i viuen al dia, repassen un passat espès, comparteixen els petits plaers del present i els neguits del futur. La relació amb el net de l’Adele és la demostració de que els nens necessiten calma i que se’ls estimi sense condicions. I un gos, es clar. I la relació amb els fills de tots dos és una mostra de com d’egoistes podem arribar a ser amb els pares, de la incapacitat de posar-nos a la seva pell i considerar-los com a individus amb un paper més enllà del de pare o mare.  És una història que et fa venir ganes de viure tranquil i deixar-te de vides complicades.

Allò que vaig estimar de Siri Hustvedt. Aquesta és una història d’amistat entre dos homes al llarg de trenta anys. Un pintor, en Bill  i un historiador de l’art, en Leo. Les dones respectives,  els fills, les vacances que passen junts, els quadres, la vida al Soho, tot el que han compartit es va desgranant poc a poc. En algun lloc he llegit que és un thriller psicològic (subgènere de suspens que generalment té com a tema central un enfrontament entre personatges, més mental que físic, en el qual la intel·ligència o els aspectes intel·lectuals i / o mentals tenen una gran importància, viquipedia  dixit) be, potser si, hi ha un personatge que desafia constantment  en Bill i en Leo i que acaba tenint molt força en la novel·la, però jo diria més que res que és una novel·la on, per sobre de tot, destaca l’amistat incondicional entre els dos homes.
Tu no ets una mare com les altres d’ Angelika Schrobsdorff. La mare que no és com les altres és una dona avançadíssima al seu temps ( fora cotilles i convencionalismes) que aprofita els feliços anys vint de Berlin per fer una vida de tot menys avorrida. El Berlin pre-guerra ja presenta altres dificultats per la mare que prové d’una família jueva i veu , totalment incrèdula, com es va tancant el cercle als jueus. Pot escapar amb les filles a Sofia on  fan vida de refugiades i sobreviuen com poden fins que s’acaba la guerra. M’ha cridat l’atenció la tornada a Alemanya, el punt de vista dels pocs jueus que van sobreviure i que van voler tornar. Van trobar un país destrossat, gent esgotada, tot per reconstruir. Alemanys derrotats. Jueus supervivents a qui el país va demanar disculpes d’immediat amb petits privilegis dins la misèria: millor tarja de racionament, transports gratuïts, certes facilitats en els estudis i les feines. Convivien amb una estranya sensació de que havien viscut un malson que ningú no entenia. La pre-guerra, la guerra i la post-guerra només és un marc (però quin marc!!)  per a la història d’una dona forta de passions que ho arrosseguen tot, aquesta mare que, certament, no és com les altres.

Compreu-los , regaleu-los, llegiu-los, disfruteu-los!

Anuncis




La memòria de l’arbre. Tina Vallès

12 04 2017

arbre.jpgUn dia la meva llibretera de capçalera em diu, guarda’t el 31 de març, que a la llibreria hi passaran coses boniques, com si els altres dies no hi passessin coses boniques en aquell racó de món que és com un far que il·lumina el mar dels malalts de llibres. Però volia dir que aquell dia ens aplegaríem per sentir parlar de llibres acabats de sortir del forn, concretament el de la Jenn Diaz, i el de la  Tina Vallès, presentats per la Marta Orriols. Una manera magnífica d’acabar una setmana.

Tinc una debilitat per la ploma de la Tina Vallès. M’hi vaig enganxar a l’època dels blogs , amb el ganxet sota les pedres i em van enamorar el Maic, el got d’absenta i el parèntesi. M’agrada que els autors em deixin espai, que no m’ho expliquin tot, que insinuïn amb traç fi  i que ens deixin la feina de completar el paisatge.

La memòria de l’arbre és una pinzellada en la vida d’una família que es reajusta als canvis que van venint. Un present que es recolza en el passat, un dia a dia canviant per la pèrdua de memòria de l’avi. A en Jan i a en Joan els separen més de seixanta anys i una O. Els uneixen mil complicitats i la memòria del cor.  En Jan, veu com canvia la vida quan els avis s’instal·len a casa, li alenteixen el temps i li eixamplen horitzons amb les seves històries i la seva manera d’entendre el món.

Amb capítols curtíssims, quasi com poemes, la veu d’en Jan va deixant pistes per construir la història que podria ser la de qualsevol. Senzilla, quotidiana, amb una força que emociona. Plena petits moments que reivindiquen el temps, els detalls, el contacte i la xarxa de complicitats: avi-net, mare-filla, pare fill, pare-mare i totes les combinacions que pugueu fer entre els 5 membres de la família.

Sens dubte, una recomanació per Sant Jordi

el que en diuen per la xarxa

Anagrama, l’editorial

a l’Espolsada

a Vilaweb

a Núvol





El parèntesi més llarg. Tina Vallès

9 07 2013

Imatge

La Tina Vallès retrata personatges quotidians amb més precisió que una càmera de molts megapixels. Te un ull observant la gent que ja voldrien els retratistes més reputats del fotoperiodisme actual. I et porta de la maneta, a tu i al personatge, a travès d’històries curioses, tendres, divertides, tristes o sorprenents, de manera que quan s’acaba la història has incorporat un trosset de vida al teu bagul d’experiències, com si haguessis entrat per un moment al túnel màgic que et du a viure experiències noves amb gust de cosa coneguda. O experiències conegudes que et sorprenen com si fossin acabades d’estrenar .

Les que més m’han agradat són les que , com en un altre got d’absenta, es limita a observar i narrar l’anar fent d’un personatge. M’he deixat portar per la seva ploma àgil i aparentment fàcil i he anat saltant de vivència en vivència, des de l’esclat d’un moment en que tot surt sense aturardor, fins al pànic per una piuladissa, passant per un voler-se mirar de lluny amb la por al part (i al que vindrà) enganxat a la pell.

Ara que s’acosten les vacances, és un bon temps per obrir parèntesis i fer-hi cabre algun  llibre de la Tina Vallès





Maic. Tina Vallès

27 07 2012

La història trista i tendra d’un nen que  la única cosa que vol és ser nen, anar a escola i avorrir-se de jugar al carrer abans que el cridin des del balcó per anar a sopar. Vol una mare que sigui a casa i una casa amb olor d’àvia, de caldo, de lleixiu i de llimones. No vol ser l’home de la casa, perquè ser l’home de la casa li fa remolins a la panxa que només marxen quan torna la mare o quan té la sort de la companyia dels veïns que l’abracen , l’escolten i li donen berenar.

Un retrat magnífic d’una realitat que no hauria d’existir ni com a ficció. Cap nen de vuit anys hauria de ser l’home de cap casa. Els nens han d’exercir de nens i la pobresa i la solitud , mai dels mais, no haurien d’anar robant infanteses.

 





Un altre got d’absenta. Tina Vallès

15 06 2012

Una història que és un recull d’històries. El retrat minuciós de gent que ens envolta i que hem vist, conegut, tocat, estimat i odiat cada dia. Els que no surten a les revistes de paper couché, però són més coneguts i reals que la reialesa, perquè són gent de debò. I la Tina els retrata amb una tendresa i un deix d’ironia que emociona a través de petites píndoles que són tot (tot, tot, tot) poesia.

48 històries plenes de gent que et fas teva a l’instant. Totes bones, però recomano especialment El senyor Oitant, En Borris Sol i els seus germans, Els adultets , Tofu, En Gin Jolet i la cremallera oberta, i per últim El senyor Lletrapetita.

El llibre em lliga molt amb un diguem –ne “projecte” d’un fotògraf Barceloní, en Joan Tomás, que es va dedicar a fer fotos de la gent del seu barri, i després va empaperar el barri amb els retrats, va fer fotos de la gent mirant les fotos, i desprès les va tornar a penjar. Retrats que també són píndoles d’històries quotidianes de gent molt viscuda. En Joan i la Tina, si es coneguessin, segur que s’agradarien: es miren la gent de la mateixa manera i els retraten de manera semblant, una a cop de paraula, l’altre captant llums i ombres. Tots dos amb tendresa i ironia

el que en diuen per la xarxa

L’editorial

el ganxet sota les pedres, blog de la pròpiaTina: cada entrada és un regal a la intel·ligència i als sentits

El bloguejat d’en Salvador Macip

un apunt magnífic de Pau Vidal al Núvol, aquest regal que ens ha deparat la vida internàutica

La foto: sortint de la Biblioteca Nacional de Catalunya per el carrer hospital, me’l vaig trobar de cara i no em vaig poder estar de fer la foto.

Nota: agraeixo a tots els que heu estat atents a les pantalles durant aquesta interrupció de més d’un mes. Ja em disculpareu que no posés la carta de ajuste, però és que no lligava amb l’estètica del blog