Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, d’aquest ja n’he parlat.
La memòria de l’arbre de la Tina Vallès. I d’aquest també
Aquest deu ser el lloc de Maggie O’Farrell. La Maggie O’Farrell em va enganxar totalment amb l’estranya desaparició de l’Esme Lennox. Aquest també m’ha atrapat. M’agraden les novel·les de personatges i de veus múltiples, i aquesta és un puzle de veus que encaixen a la perfecció. Tenim la Claudette, una estrella del cinema que en quatre dies es fa tan famosa i tan diva que no se suporta ni a ella mateixa i decideix esfumar-se i amagar-se en un racó d’Irlanda impossible de trobar. D’altra banda tenim en Daniel que vagareja per Irlanda buscant arrels i fugint d’ell mateix. I en aquest racó de món es troben i són feliços i mengen anissos… segur? No ben bé. Tots dos tenen el seu passat, els seus fantasmes i els seus anhels no satisfets . La Maggie O’Farrell ens els presenta a bocinets a través de les veus dels fills, mare, germans, amics, ells mateixos. I poc a poc es va construint una història tendra i humana, de frustracions, derrotes i algun que altre èxit. Els secundaris són deliciosos, i m’he enamorat especialment d’en Niall , el fill gran d’en Daniel.
Nosaltres en la nit de Kent Haruff. Com trencar l’absurd de la soledat quan vius rodejat de gent amb qui potser tens coses en comú, però les convencions i el que s’ha fet sempre pesa més que les ganes de compartir? Doncs l’Addie trenca convencions i fa una proposta poc comú a en Louis, el seu veí : dormir junts per fer passar millor les nits de pors i insomnis. Comencen una relació en la que no hi ha expectatives, però si molta sinceritat. Trenquen tabús i viuen al dia, repassen un passat espès, comparteixen els petits plaers del present i els neguits del futur. La relació amb el net de l’Adele és la demostració de que els nens necessiten calma i que se’ls estimi sense condicions. I un gos, es clar. I la relació amb els fills de tots dos és una mostra de com d’egoistes podem arribar a ser amb els pares, de la incapacitat de posar-nos a la seva pell i considerar-los com a individus amb un paper més enllà del de pare o mare. És una història que et fa venir ganes de viure tranquil i deixar-te de vides complicades.
Allò que vaig estimar de Siri Hustvedt. Aquesta és una història d’amistat entre dos homes al llarg de trenta anys. Un pintor, en Bill i un historiador de l’art, en Leo. Les dones respectives, els fills, les vacances que passen junts, els quadres, la vida al Soho, tot el que han compartit es va desgranant poc a poc. En algun lloc he llegit que és un thriller psicològic (subgènere de suspens que generalment té com a tema central un enfrontament entre personatges, més mental que físic, en el qual la intel·ligència o els aspectes intel·lectuals i / o mentals tenen una gran importància, viquipedia dixit) be, potser si, hi ha un personatge que desafia constantment en Bill i en Leo i que acaba tenint molt força en la novel·la, però jo diria més que res que és una novel·la on, per sobre de tot, destaca l’amistat incondicional entre els dos homes.
Tu no ets una mare com les altres d’ Angelika Schrobsdorff. La mare que no és com les altres és una dona avançadíssima al seu temps ( fora cotilles i convencionalismes) que aprofita els feliços anys vint de Berlin per fer una vida de tot menys avorrida. El Berlin pre-guerra ja presenta altres dificultats per la mare que prové d’una família jueva i veu , totalment incrèdula, com es va tancant el cercle als jueus. Pot escapar amb les filles a Sofia on fan vida de refugiades i sobreviuen com poden fins que s’acaba la guerra. M’ha cridat l’atenció la tornada a Alemanya, el punt de vista dels pocs jueus que van sobreviure i que van voler tornar. Van trobar un país destrossat, gent esgotada, tot per reconstruir. Alemanys derrotats. Jueus supervivents a qui el país va demanar disculpes d’immediat amb petits privilegis dins la misèria: millor tarja de racionament, transports gratuïts, certes facilitats en els estudis i les feines. Convivien amb una estranya sensació de que havien viscut un malson que ningú no entenia. La pre-guerra, la guerra i la post-guerra només és un marc (però quin marc!!) per a la història d’una dona forta de passions que ho arrosseguen tot, aquesta mare que, certament, no és com les altres.
Compreu-los , regaleu-los, llegiu-los, disfruteu-los!
Un dia la meva llibretera de capçalera em diu, guarda’t el 31 de març, que a la llibreria hi passaran coses boniques, com si els altres dies no hi passessin coses boniques en aquell racó de món que és com un far que il·lumina el mar dels malalts de llibres. Però volia dir que aquell dia ens aplegaríem per sentir parlar de llibres acabats de sortir del forn, concretament el de la Jenn Diaz, i el de la Tina Vallès, presentats per la Marta Orriols. Una manera magnífica d’acabar una setmana.
Viu i llegeix 