Llegir, escriure….

Només dues entrades en els dos últims mesos. La vida em té una mica entretinguda i les meves neurones lectores i escriptores han demanat, molt amablement això si, si podien agafar-se una mena de jornada reduïda. I és clar que amb la de satisfaccions que m’han donat al llarg de la vida, sempre tan diligents i aplicades, no m’he pogut negar a la petició. I així estic, amb alguns llibres a mig llegir, alguns de llegits de fa dies i amb el comentari perdut, picotejant d’aquí i d’allà.

Ara que la neurona escriptora encara no ha acabat la seva jornada d’avui ( divendres tarda i treballant, aquesta neurona no sap gaire on penja el llum) aprofitaré per fer un repasset a les últimes lectures

El lugar del aire. Dinaw Mengestu. Recomanació quasi obligatoria de la meva llibretera de capçalera, que no m’ha decebut gens ni mica. El Jonàs és una mica com la protagonista de Brooklyn, una ànima solitària que no sap ben bé què busca. Un personatge desemparat, dels que t’acullen. La Fe en va parlar molt bé en el blog de l’espolsada

El sol dels Scorta. Laurent Gaudé. L’inici et fa suar i quasi que sents els grills de l’estiu mediterrani. Els Scorta són una família italiana molt arrelada a la seva terra àrida. Tenen uns lligams molt forts entre ells, fruit de les penes i dificultats. Hi ha una escena d’un dinar familiar que m’ha robat el cor. Recomanable de totes totes.

Relectures de classics de la meva vida, La plaça del diamant i el Ronda naval sota la boira . Un plaer compartir-los a les lectures conjuntes amb els amics quellegistes. En acabar el Ronda Naval vam fer una trobada a Vilassar ( veieu la foto?), en un txiringuito fantàstic, on vam llegir contes relacionats amb el mar. El 28 de juliol farem una ruta Rodoreda per Barcelona amb la colla quellegista. Si algú s’hi vol apuntra, que xiuli i li explicaré com fer-ho. Com més siguem, més barateta serà la ruta.

Vaig llegint poesia diversa ( Joan Margarit, Rosa Leveroni, Montserrat Abellò, Maria Mercè Marçal, Martí Pol…) cada dia un poema només llevar-me, una manera de començar el dia amb energia i un bon somriure.

Per útlim, però no per això menys important, us explicaré que diumenge passat vaig assisitir a la presentació del llibre Històries veïnals, obra col·lectiva coordinada per el benvolgut i molt estimat veidedalt, liante de primera que té la virtud d’engatussar el personal de blogville per anar organitzant saraus diversos. Refotets, companys, la selecció d’històries és de nivell i estimula la meva neurona lectora que ara està en hores baixes. Van caient històries, un dia una, un dia l’altre, sense ordre ni concert. Una bona lectura per endur-vos a la platja i llegir entre remullada i daiquiri.

La neurona escriptora fa estona que m’avisa que ha esgotat la jornada laboral, i que si encara no li ha caigut el llapis és per el respecte que em té i nosequè diu de tants anys de coneixença. Doncs apa, anem plegant que no cal forçar una bona entesa, i menys amb una neurona.

Lectura conjunta de Ronda naval sota la boira de Pere Calders

Durant les tres primeres setmanes d’abril, tindré el goig i la satisfacció de moderar la lectura conjunta del Ronda naval sota la boira al quellegeixes.

Som 22 els que tenim pasatge per aquesta aventura, tots preparats per el naufragi més surrealista i  divertit de la literatura catalana.  Apa, aneu fent les maletes que el viatge comença aviat.

T’hi apuntes ?  Les normes de participació són molt simples: llegeix, disfruta i comenta.

Estimat amic. Cartes. Textos. Pere Calders-Joan Triadú

A cura de Susanna Álvarez i Montserrat Bacardí

Estimat amic són dos monòlegs que es contesten entre ells. Primer, les cartes de Calders a Triadú, on aboca tota l’angoixa de viure lluny de la seva Catalunya estimada sense tenir clar cap on va ni la literatura ni la llengua catalana.  Per altre part, els textos de Triadú parlant de l’obra de Calders, defensant-la amb arguments sòlids i constants.

Quan llegeixo un recull de cartes sempre tinc la sensació de posar el nas allà on no em demanen, de fer el cotilla una mica més enllà del que és l’interès estrictament literari o històric. Sempre tens l’excusa de que les cartes entre escriptors tenen un interès afegit , per la literatura que elles mateixes contenen, però el que de debò ens agrada és tenir un autoretrat de l‘admirat escriptor i conèixer, de primera ma, les controvèrsies del mundillo del moment. Aquestes, tenen una mica de tot i han satisfet la meva curiositat.

El que més m’ha agradat de les cartes d’en Calders són el seguit de pensaments i reflexions que deixa anar com aquell qui no vol la cosa i que contribueixen a traçar el seu propi autoretrat, com a persona i com a escriptor.

Encapçalo les cites amb la més obvia que molts escriptors obliden:

No defensaré el meu llibre, ja que tot el que podia fer a favor seu,  ho vaig fer mentre l’escrivia. Tant de bo això ho fessin tots els escriptors!!

Les coincidències són veritables pàtries. No ens sentim com a casa entre gent amb qui coincidim en gustos i idees?

Els fills són un dels goigs més grans d’aquest món, però al mateix temps una angoixa constant, que es renova de mil maneres a mida que van creixent. Punyeta, quina raó, l’home. Els fills són un estímul constant per a la imaginació dels pares ja que han d’anar resolent nous reptes a mida que creixen

Cent anys de cultura ens donaran una política, però cent anys de política no ens podran donar una cultura. Que  en prenguin nota els politics. I també d’aquesta . No penso escoltar-me cap mes líder que, en parlar-me d’un obstacle, no m’ensenyi al mateix temps a manera de saltar-lo.

Un gran escriptor. Una gran persona.

El que en diuen per la xarxa

Una de les responsabes de l’edició, la Susanna Álvarez (espero no haver omès cap petit detall)

Ser lector és un luxe

Ser lector és un luxe, com és un luxe tenir a algú que cuini per a tu. Algú que ha pensat el plat, ha anat a plaça, ha triat, ha encès fogons, ha vigilat el temps per aconseguir textures, gustos i sensacions. I tu t’assseus i t’ho cruspeixes. Tranquil•lament . Ho disfrutes. Ho critiques. Ho alabes. Ho comparteixes. En parles. Ho recordes. Ho oblides. Ho vius de debò si el cuiner ha mimat el procés. Vibres si l’autor ha pensat en tu mentre escrivia, que l’acolliràs tranquil•lament amb el llibre entre les mans.

És un luxe triar cuiners, triar menús i poder-los disfrutar per pocs diners i un pessic de temps. Si puc, em quedo amb la cuina de mercat que demana temps i ofici però falla poc, emociona sempre i et deixa amb les ganes d’abraçar l’autor i donar-li les gràcies.

Ronda naval sota la boira és la meva novel·la de capçalera

Ronda naval sota la boira, és, sens dubte, el meu llibre preferit, el que m’ha fet més pessigolles i m’ha picat l’ullet més vegades al llarg de la lectura. Sempre el tinc a l’abast i de tant en tant l’obro per qualsevol pàgina i en llegeixo un trosset, és un llibre que m’ha acompanyat tota la vida.

Arran de remenar llibres per casa per culpa del QL, fa poc vaig caure en rellegir-lo per n-éssima vegada, i caram, no puc deixar de cridar a qui em vulgui escoltar: malalts i malaltes de llibres, llegiu-lo de dalt a baix, llegiu-ne els agraïments, l’auto-pròleg, les addendes , els comentaris al marge i les notes a peu de pàgina on contínuament fa l’ullet al lector. Tot ell és magnífic. I el pròleg…. el pròleg és tot el que un lector pot esperar d’un autor, retrata tan bé algunes “manies de lector” que sembla que la foto te l’hagin fet a tu.

I com a mania personal, hi puc afegir que no llegeixo mai els pròlegs dels llibres, només els llegeixo si els ha escrit el propi autor. Raó: la que explica en Pere Calders a les primeres línies del seu pròleg del Ronda Naval, que no m’agrada gens que un altre em digui què ( i perquè) m’ha d’agradar del llibre que tinc entre les mans. Potser va ser per això que em vaig enamorar del llibre ( i de l’autor) quan el vaig llegir per primera vegada ara ja fa una pila d’anys. No recordo d’on el vaig treure ni quan va ser la primera vegada que el vaig llegir. Suposo que va ser als 13 o 14 anys, quan em va agafar la fal·lera de llegir. No ho sé, pero és com si el llibre hagués format part de mi tota la meva vida.

L’argument del llibre? Una col·lecció de personatges posats en un naufragi delirant, una excusa per transmetre una visió de la vida totalment surrealista. L’Olguer Sarsanedes, un home corrent. L’Olga, una bleda de primera. El capità Maurici, un home recte, de principis, com pocs. L’Abdelamar un hipnotitzador misteriós i amb poders, que al final acaba resultant un bon home com tots. L’Arinsal, un jove a ultrança….i tants d’altres

Un parell de bocinets que em van agradar més que la resta

“El fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins”

“El jove Arinsal era el jove a ultrança que convertia la seva poca edat en militància. Era instructiu d’observar els seus esforços per ofegar la simpatia de qué estava dotat amb un aire doctoral que irritava”.

…aquesta frase em va encantar per el que jo vaig tenir de “jove a ultrança”, i cada vegada que en detecto un ( o una) m’entendreix el cor i aposto per la victòria de la simpatia.

Una mostra del próleg:” Lector amic, ves amb compte. Aquest llibre t’ha d’agradar per tals i tals raons, que si no es fan accesibles al teu enteniment, serà ben bé per culpa teva”

enllaços