Trobada de quellegistes amb Ramon Folch i Camarasa

He estrenat vacances amb els llibres de protagonistes. Dissabte ens vam trobar una colla de quellegistes al castell de Plegamans. No , no vam anar a conquerir el castell, més aviat el seu inquilí ens va conquerir el cor i ens va regalar tres hores de conversa deliciosa. El castell acull la Fundació Folch i Torres, i en Ramon Folch i Camarasa, autor de testa de vell en bronze que va ser lectura conjunta al QL el mes passat, va ser el nostre amfitrió.

Ens va rebre tot regant unes torretes mentre pujàvem les escales que ens duien a la sala de la fundació: la sala gòtica o la sala “ohh”, que és el que vam exclamar en entrar. Ens va fer seure al voltant d’una taula mentre obria les finestres adients perquè hi corrés l’aire i mantingués l’ambient fresc, i va començar a fer mostra de la seva ironia i sentit de l’humor. Ens va costar una mica (una mica molt mica) arrencar una conversa fluida, però poc a poc ens vam anar deixant i vam acabar parlant de tot, de llibres i de coses de la vida, com passa sovint. El Sr Folch ens va explicar detalls de la seva vida que tenien relació amb el que ha escrit, d’altres que no, anècdotes d’amics escriptors i editors, com va esdevenir traductor i mil altres coses que ens van fer morir de riure. Varem poder comprovar que, efectivament, el Sr Folch és molt més bona persona del que traspuen el seus llibres.

Com ja és costum, la festa va acabar amb el tradicional intercanvi de llibres-sorpresa embolicats amb paper de diari i la ja coneguda sensació d’haver passat una estona molt agradable amb una colla d’amics.

I aquí les fotos

Testa de vell en bronze. Ramon Folch i Camarasa

Me’l vaig llegir quasi bé d’una sentada, la manera com està escrit em va enganxar de ple , com un cant de sirenes!!

L’August, un il•lustre pedagog d’abans de la nostra guerra (in)civil viu a Barcelona a finals dels anys 40, sol, vell, cansat de viure, atemorit i arrossegat per la rutina i la dependència que li marquen els fills i la vella serventa Magdalena. Una casualitat el fa pensar en un amor de joventut i recupera les ganes de viure només d’imaginar que pot reprendre la història que va quedar trencada anys enllà . La il•lusió és el motor de la vida, la fantasia la benzina , però a vegades la realitat fa d’àncora i no deixa navegar amb llibertat pel mar de fantasies i il•lusions .

M’ha agradat molt l’ús del llenguatge, però encara més la capacitat de posar-se a la pell del vell August i de transmetre-ho. M’ha recordat molt els últims anys del meu avi, que en va viure molts i va morir a finals del XX, però ell no va renunciar mai a viure com es el cas de l’August. El seu aspecte era fràgil, i la gent que no el coneixia i fins i tot algú de la família, el tractava de vell inútil , com fan els fills de l’August i com fa la Magdalena. Però ell se n’adonava, com se n’adona l’August quan li convé, i responia irònicament amb el to fumeta de l’August .

Tots els personatges estan més que ben retratats, tant el principal com els secundaris. La Magdalena no té preu, els fills, les joves, fins i tot la portera i el gandul, que només treuen el nas un moment de la novel•la, te’ls imagines perfectament.

I un petit apunt sobre de l’autor . En Ramon Folch i Camarasa és molt conegut per l’ adaptació a còmic, juntament amb l‘il•lustrador Madorell, del personatge creat per el seu pare, Josep Maria Folch i Torres : el gran i magnífic Massagran. En Massagran m’ha fet passar hores sublims, tant quan el vaig llegir de nena, com quan l’he llegit als meus fills, que es morien de riure cada tres línies. Hauria de ser de lectura obligatòria a totes les escoles i a totes les cases, com a risoterapia i com a bany de llenguatge ric i senzill .

El que en diuen per la xarxa

l’anticaNOn de l’Helenabonals, que és  qui la va proposar com a lectura conjunta al QL?

Testa de vell en bronze. Ramon Folch i Camarassa

me’l vaig llegir quasi bé d’una sentada, la manera com està escrit em va enganxar de ple , com un cant de sirenes!!

L’august, un il·lustre pedagog d’abans de la nostra guerra (in)civil  viu a Barcelona a finals dels anys 40, sol, vell, cansat de viure, atemorit i arrossegat per la rutina i la dependència que li marquen els fills i la vella serventa Magdalena. Una casualitat el fa pensar en un amor de joventut i recupera les ganes de viure només d’imaginar que pot reprendre la història  que va quedar trencada anys enllà . La il·lusió és el motor de la vida, la fantasia la benzina , però a vegades la realitat fa d’àncora i no deixa navegar amb llibertat pel mar de fantasies i il·lusions .

M’ha agradat molt l’ús del llenguatge, però encara més la capacitat de posar-se a la pell del vell August i de transmetre-ho. M’ha recordat molt els últims anys del meu avi, que en va viure molts i va morir a finals del XX,però ell no va renunciar mai a viure com es el cas de l’August. El seu aspecte era fràgil, i la gent que no el coneixia i fins i tot algú de la família, el tractava de vell inútil , com fan els fills de l’August i com fa la Magdalena. Però ell se n’adonava, com se n’adona l’August quan li convé, i responia irònicament amb el to fumeta de l’August .

Tots els personatges estan més que ben retratats, tant el principal com els secundaris. La Magdalena no té preu, els fills, les joves, fins i tot la portera i el gandul, que només treuen el nas un moment de la novel·la, te’ls imagines perfectament.

I un  petit apunt sobre de l’autor . En Ramon Folch i Camarassa  és molt conegut per l’ adaptació a còmic, juntament amb l‘il·lustrador Madorell,  del personatge creat per el seu pare, Josep Maria Folch i Torres : el gran i magnífic Massagran.  En Massagran m’ha fet passar hores sublims, tant quan el vaig llegir de nena, com quan l’he llegit als meus fills, que es morien de riure cada tres línies. Hauria de ser de lectura obligatòria a totes les escoles i a totes les cases, com a risoterapia i com a bany de llenguatge ric i senzill .