La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo. Traducció de Valèria Gaillard

20 04 2019

charlotte delbo.png

La mesura dels nostres dies és una fotografia del buit després dels horrors dels camps d’exetermini nazis. La veu dels que no van ser exterminats i en van sortir amb un buit al cap, un esgotament infinit i cap esperança de recuperar la vida. De tan cansats  no poden explicar, no poden reinterpretar el mon de la llibertat, res no te sentit, tot és frívol i llunyà. La Gilbertte, la Mado, la Poupette, la Marie- Louise, l’Ida, la Loulou, la Germaine, en Jacques, la Denise, en Gaby, la Lousie, la Marceline, la Françoise. Són companys i companyes de camps , amb els únics amb qui es poden comunicar quan surten, no els cal explicar res, ho han viscut junts. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Visc, i visc, i visc. Maggie O’Farrell.

24 02 2019

18_03 platja sant pere pescador (18)Fa dies que em rebusco per dins i em plantejo com ocupo el temps, com ocupo el cap i què en faig de tot el soroll mediàtic que em fagocita temps i espai mental. Vull triar el que m’arriba, tornar a la lectura plàcida i a les noticies i opinions de més de 280 caràcters. Vull pair el que em passa per davant i agafar-me temps per expressar-me, ja sigui per el que em fa sentir un llibre o per el neguit que em provoca aquest món: judicis, feminicídis, homofòbies, desnonaments o excés de plàstics. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





La meva lluita. Karl Ove Knausgard

14 08 2018
knaugsgard.jpg

A la foto, en Knausgard i les nenes de l’Espolsada, al juny 2017, al CCCB. Tímid,  seriós, honest, ens va encantar ser-hi.

La mort del pare, Un home enamorat  , L’illa de la infantesa , Ballant en la foscor  i Dies de pluja. Aquest són els 5 títols que hi ha, fins ara en català, de La meva lluita. Només en falta un per completar aquest auto-relat dels fets i pensaments de la vida de l’autor. Una mena autoradiografia de l’ànima on es despulla totalment i relata des dels detalls més insignificants de la seva vida, fins els seus pensaments més íntims. Les pors, les ango Llegeix la resta d’aquesta entrada »





“Cançó de la plana” i “Capvespre”. Kent Haruf.

13 08 2018

1-17_12 pardines i sant silvestre ribetana (20)Cançó de la Plana i Capvespre formen part de la trilogia de Holt,  un poble imaginari però molt real de les planes de Colorado, a prop de Denver. Què en sabem d’aquella gent? Ens sembla que sabem alguna cosa de la societat americana per el cine que ens ha arribat i per les noticies que s’escolen arreu: una societat egoista, liberal i agressiva on triomfen la gent sense escrúpols. Però això deu ser cosa de clixés, que d’aquests americans no n’he trobat ni un a Holt.  A Holt hi he trobat una gent que podrien ser d’una zona rural de qualsevol punt del planeta. N’hi trobem de purs i generosos, com els germans McPheron, els meus herois,  que són capaços de convertir el seu fer aspre i simple en tendresa  a canvi, només, del convenciment de que fan el que han de fer.  També hi ha la Victòria, que es Llegeix la resta d’aquesta entrada »





La professió del pare. Sorj Chalandon

8 08 2018

1-31-17_12 aiguamolls empordà (92)Des de Sant Jordi 2017 que el llibre voltava per casa. “ No l’has llegit encara? T’agradarà, és dur però no te res a veure amb la quarta paret

 I anava quedant a l’estanteria dels llibres pendents de llegir. Alguna vegada el treia, però veure un nen a la portada apuntant amb una pistola em feia témer un munt de patiment.  I aquesta vegada el llibre ha vingut de vacances amb mi i sense pensar-m’ho gaire m’he endinsat en aquesta història de bojos. No es pot qualificar d’altre manera. Un pare que confon fantasia i realitat i fa partícip al seu fill de les seves bogeries . Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Les meves recomanacions per Sant Jordi

19 04 2017

Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, d’aquest ja n’he parlat.

La memòria de l’arbre de la Tina Vallès. I d’aquest també

Aquest deu ser el lloc de Maggie O’Farrell. La Maggie O’Farrell em va enganxar totalment amb l’estranya desaparició de l’Esme Lennox. Aquest també m’ha atrapat. M’agraden les novel·les de personatges i de veus múltiples, i aquesta és un puzle de veus que encaixen a la perfecció.  Tenim la Claudette, una estrella del cinema que en quatre dies es fa tan famosa i tan diva que no se suporta ni a ella mateixa i decideix esfumar-se i amagar-se en un racó d’Irlanda impossible de trobar. D’altra banda tenim en Daniel que vagareja per Irlanda buscant arrels i fugint d’ell mateix. I en aquest racó de món es troben i  són feliços i mengen anissos… segur? No ben bé. Tots dos tenen el seu passat, els seus fantasmes i els seus anhels no satisfets . La Maggie O’Farrell ens els presenta a bocinets a través de les veus dels fills, mare, germans, amics, ells mateixos. I poc a poc es va construint una història tendra i humana, de frustracions, derrotes i algun que altre èxit. Els secundaris són deliciosos, i m’he enamorat especialment d’en Niall , el fill gran d’en Daniel.
Nosaltres en la nit de Kent Haruff.   Com trencar l’absurd de la soledat quan vius rodejat de gent amb qui potser tens coses en comú, però les convencions i el que s’ha fet sempre pesa més que les ganes de compartir?  Doncs l’Addie trenca convencions i fa una proposta poc comú a en Louis, el seu veí : dormir junts per fer passar millor les nits de pors i insomnis. Comencen una relació  en la que no hi ha expectatives, però si molta sinceritat. Trenquen tabús i viuen al dia, repassen un passat espès, comparteixen els petits plaers del present i els neguits del futur. La relació amb el net de l’Adele és la demostració de que els nens necessiten calma i que se’ls estimi sense condicions. I un gos, es clar. I la relació amb els fills de tots dos és una mostra de com d’egoistes podem arribar a ser amb els pares, de la incapacitat de posar-nos a la seva pell i considerar-los com a individus amb un paper més enllà del de pare o mare.  És una història que et fa venir ganes de viure tranquil i deixar-te de vides complicades.

Allò que vaig estimar de Siri Hustvedt. Aquesta és una història d’amistat entre dos homes al llarg de trenta anys. Un pintor, en Bill  i un historiador de l’art, en Leo. Les dones respectives,  els fills, les vacances que passen junts, els quadres, la vida al Soho, tot el que han compartit es va desgranant poc a poc. En algun lloc he llegit que és un thriller psicològic (subgènere de suspens que generalment té com a tema central un enfrontament entre personatges, més mental que físic, en el qual la intel·ligència o els aspectes intel·lectuals i / o mentals tenen una gran importància, viquipedia  dixit) be, potser si, hi ha un personatge que desafia constantment  en Bill i en Leo i que acaba tenint molt força en la novel·la, però jo diria més que res que és una novel·la on, per sobre de tot, destaca l’amistat incondicional entre els dos homes.
Tu no ets una mare com les altres d’ Angelika Schrobsdorff. La mare que no és com les altres és una dona avançadíssima al seu temps ( fora cotilles i convencionalismes) que aprofita els feliços anys vint de Berlin per fer una vida de tot menys avorrida. El Berlin pre-guerra ja presenta altres dificultats per la mare que prové d’una família jueva i veu , totalment incrèdula, com es va tancant el cercle als jueus. Pot escapar amb les filles a Sofia on  fan vida de refugiades i sobreviuen com poden fins que s’acaba la guerra. M’ha cridat l’atenció la tornada a Alemanya, el punt de vista dels pocs jueus que van sobreviure i que van voler tornar. Van trobar un país destrossat, gent esgotada, tot per reconstruir. Alemanys derrotats. Jueus supervivents a qui el país va demanar disculpes d’immediat amb petits privilegis dins la misèria: millor tarja de racionament, transports gratuïts, certes facilitats en els estudis i les feines. Convivien amb una estranya sensació de que havien viscut un malson que ningú no entenia. La pre-guerra, la guerra i la post-guerra només és un marc (però quin marc!!)  per a la història d’una dona forta de passions que ho arrosseguen tot, aquesta mare que, certament, no és com les altres.

Compreu-los , regaleu-los, llegiu-los, disfruteu-los!





La memòria de l’arbre. Tina Vallès

12 04 2017

arbre.jpgUn dia la meva llibretera de capçalera em diu, guarda’t el 31 de març, que a la llibreria hi passaran coses boniques, com si els altres dies no hi passessin coses boniques en aquell racó de món que és com un far que il·lumina el mar dels malalts de llibres. Però volia dir que aquell dia ens aplegaríem per sentir parlar de llibres acabats de sortir del forn, concretament el de la Jenn Diaz, i el de la  Tina Vallès, presentats per la Marta Orriols. Una manera magnífica d’acabar una setmana.

Tinc una debilitat per la ploma de la Tina Vallès. M’hi vaig enganxar a l’època dels blogs , amb el ganxet sota les pedres i em van enamorar el Maic, el got d’absenta i el parèntesi. M’agrada que els autors em deixin espai, que no m’ho expliquin tot, que insinuïn amb traç fi  i que ens deixin la feina de completar el paisatge.

La memòria de l’arbre és una pinzellada en la vida d’una família que es reajusta als canvis que van venint. Un present que es recolza en el passat, un dia a dia canviant per la pèrdua de memòria de l’avi. A en Jan i a en Joan els separen més de seixanta anys i una O. Els uneixen mil complicitats i la memòria del cor.  En Jan, veu com canvia la vida quan els avis s’instal·len a casa, li alenteixen el temps i li eixamplen horitzons amb les seves històries i la seva manera d’entendre el món.

Amb capítols curtíssims, quasi com poemes, la veu d’en Jan va deixant pistes per construir la història que podria ser la de qualsevol. Senzilla, quotidiana, amb una força que emociona. Plena petits moments que reivindiquen el temps, els detalls, el contacte i la xarxa de complicitats: avi-net, mare-filla, pare fill, pare-mare i totes les combinacions que pugueu fer entre els 5 membres de la família.

Sens dubte, una recomanació per Sant Jordi

el que en diuen per la xarxa

Anagrama, l’editorial

a l’Espolsada

a Vilaweb

a Núvol