Des de Sant Jordi 2017 que el llibre voltava per casa. “ No l’has llegit encara? T’agradarà, és dur però no te res a veure amb la quarta paret”
I anava quedant a l’estanteria dels llibres pendents de llegir. Alguna vegada el treia, però veure un nen a la portada apuntant amb una pistola em feia témer un munt de patiment. I aquesta vegada el llibre ha vingut de vacances amb mi i sense pensar-m’ho gaire m’he endinsat en aquesta història de bojos. No es pot qualificar d’altre manera. Un pare que confon fantasia i realitat i fa partícip al seu fill de les seves bogeries . El nen, indefens, només vol agradar el pare, tenir-lo content i evitar així les pallisses que li cauen per no res. Una mare absent, que justifica el pare contínuament “ ja saps com és”, i darrera d’això es creu les mentides del marit, tanca els ulls a la violència contra el nen i el menyspreu a que els sotmet a tots dos. La bogeria del pare és com una taca de petroli a alta mar, que s’escampa i contamina tot el que toca i converteix la vida de mare i fill en un infern entre quatre parets on el dubte de si allò és normal és la única certesa, la única llum de la seva vida.
L’episodi de la pistola no és més que el primer pas de rebel·lia, el primer moment en que el nen diu prou i aconsegueix, si més no, una indiferència dels pares que durarà tota la vida. Un punt d’inflexió que li permet allunyar-se de la violència física i mental. Amb una pistola, a casa seva. És una guerra i s’ha de defensar. Un nen. Si, hi he trobat el munt de patiment que intuïa.
Sembla que s’acosta a la realitat de la infantesa del propi autor, però si ha pogut posar paraules sobre el seu silenci, ha pogut reparar la seva infantesa i s’ha fet escoltar , aquest home no es pot qualificar d’altre manera que de supervivent d’una guerra que ha pogut combatre amb la paraula. Només per això val la pena llegir-lo. I per els tocs poètics enmig del dolor.
El que en diuen per la xarxa
La llibretera de capçalera, a ca l’Espolsada
Viu i llegeix 
Deixa un comentari