Una carta entre amigues explicant un enamorament fugaç i un desamor doloròs. Curt i contundent acaba amb una dolça venjança que et deixa amb un somriure. Què previsibles som, tan homes com dones !
Ideal per llegir en un trajecte curt de tren.
El que en diuen per la xarxa
He encetat l’any amb aquest llibre que feia temps que esperava pacient el torn de ser llegit. N’havia sentit a parlar tan bé que em feia una mica de mandra. M’havia agradat tant la Carme Riera del “te deix amor..” que em feia la romançera per por que em decebés. A més, les novel•les històriques no són el meu plat favorit, moltes vegades fan olor de ranci.
I vet aquí que m’he trobat amb una novel•la amb molta força, amb un llenguatge lluminós i dolç que enamora, com correspon al mallorquí. En els diàlegs, m’imagino el deix i gairebé sento l’olor de mar. Però, quin patir! Quina història més bèstia! I el que esgarrifa és que es basa en fets reals.
És la història d’una colla de jueus mallorquins que no han comés altre pecat que creure en el seu Deu. I això, està clar, la Inquisició del finals de XVII obsedida en implantar un pensament i una creença única, no ho perdona La seva única esperança és dins del darrer blau, enllà de l’horitzó, on s’endevina una vida millor, més justa i més lliure, lluny de la fosca Inquisició .
Inquisició. Mort cruel pels infidels, sentencies avalades per el poder del moment. El bé i el mal. Blanc i negre. O ets com mana la llei absurda o vas a la foguera. I com creien, convençuts, cadascú en el seu Deu, sense atendre a cap raó…quina humanitat més bèstia.
La desfilada de personatges, des de nobles fins a meuques passant per inquisidors incorruptibles i mariners agosarats és una mostra de la fusta de la humanitat. Ens separen quatre segles, però no som tan lluny d’aquestes ànimes que pateixen per defensar el que creuen i el que estimen.
Com a primera lectura de l’any, tot un encert.
El que en diuen per la xarxa
Una crònica dels fets reals en que es basa la història
Una profunda i professional reflexió en el Pen Club Català i a la pàgina de l’Institut Ramon Llull
Carme Riera, escollida escriptora de l’any 2010
Un recull de relats curts.
El primer, que dona títol al recull, és, sens dubte, el millor. Un historia d’amor, injusta, tendre i trista, molt trista. De fet, tan trista que m’ha fet plorar.
La resta d’històries no tenen ni la força ni la màgia de la primera, si la poesia, potser. I aleshores, com el puntuo? El primer relat amb un 4, sens dubte, m’ha agradat moltíssim, però la resta…té coses bones….farem una mitjana aritmètic i seran 3 puntets.
No havia llegit mai res d’aquesta dona, i no per que no hagin estat els seus llibres presents a la meva vida. A la meva àvia li agradava molt. Feia molt de temps que volia llegir el te deix amor…., però no sé perquè no se’m va acudir mai de demanar-li. Aquest va ser dels últims llibres que l’avia va llegir amb el cap despert. L’hi vaig veure molt de temps a la tauleta de nit, no sé si perquè li agradava molt o perquè ja li fugia la memòria i el rellegia sense adonar-se. No ho sabré mai . Quan va morir, aquest i d’altres llibres seus i de l’avi ,van acabar petant a casa; la millor herència que podia rebre, si descomptem els bons records i el bocí d’història que ens van deixar amb les cartes que es van escriure al llarg de més de 50 anys (el festeig, la guerra, els viatges…)
Viu i llegeix 