Jeanette Winterson. ¿Por què ser feliz cuando puedes ser normal?

16 08 2012

No fa falta altra cosa que una T10 de 3 zones, una bici i un bon llibre per passar un matí de vacances feliç i tranquil.

Un dels llibres que he llegit a l’ombra de la meva haima particular ha estat aquesta autobiografia de la Winterson. El títol és la resposta de la seva mare adoptiva quan la Jeanette, amb 16 anys, li diu que estima una noia i que amb ella és feliç. Si li hagués dit que estimava un noi, la resposta hauria estat la mateixa. Això explica una mica el que ha estat la seva vida, una vida dura, complicada, moltes vegades inexplicable si pensem que estem parlant de la segona meitat del segle XX. L’amor i la pèrdua són les protagonistes de la vida d’aquesta dona que ha hagut d’aprendre a estimar de manera autodidacta, ja que mai no em en va tenir exemple dels seus pares adoptius ni dels biològics. Uns la van abandonar en néixer. Els adoptius no la van estimar a partir del moment en que van veure que no era com l’havien imaginat : “ el Demonio nos llevó a la cuna equivocada”, el mantra de la seva mare, una dona trastornada i cruel. I el pare, un calçasses que deixava fer i només lluitava per treballar i sobreviure.

Una vida salvada per la literatura. Llegint a casa d’amagat, on la única lectura possible era la Bíblia, on els cossos feien nosa i tot era pecat. Però la Jeanette va descobrir la força de les paraules que l’empenyien a viure. Quan la seva mare li va descobrir els llibres que tenia amagats sota el matalàs (72 llibres per capa, diverses capes, tots forradets amb cura i carinyo), els va llençar per la finestra, en va fer una pila al pati i els va cremar. Tot, enmig d’un silenci cruel, ni una paraula. A partir d’aleshores s’aprenia de memòria el que llegia “ en cualquier momento te pueden quitar lo que asoma al exterior. Solo lo que está en tu interior está a salvo”

I escriure la va ajudar a espantar els fantasmes de la seva vida, en totes les seves novel•les hi ha alguna cosa d’ella mateixa. L’escriptura , i gent que l’ha anat estimant sincerament, l’han ajudat a a sortir dels pous en els que ha anat caient al llarg de la seva vida. Qui mai hagi caigut en un pou s’hi sentirà identificat, els que per sort només n’han sentit a parlar de lluny, potser entendran la foscor dels pous, on la única via de sortida és la llum que dona sentir-se estimat. La literatura i la poesia fan companyia mentre la llum no arriba.

Frases espigolades que he marcat amb els meus post-its, però en recomano la lectura sencera

Pag 17. Las palabras son esa parte del silencio que se puede expresar

Pag 48. Un libro es una puerta. La abres. La cruzas. Volverás?

Pag 49. Una vida dura necesita un lenguaje duro, y eso es la poesía. Eso es lo que nos ofrece la literatura: un idioma suficientemente poderoso para contarnos como son la cosas

Pag 132… ahora sé que nos curamos siendo amados y amando a los demás

Pag 168. Nunca quise encontrar a mis padres biologicos. Si un par de padres ya me parecia una desgracia, dos pares seria algo autodestructivo.

Pag 225. Pedirle a alguien que no sea emotivo es como pedirle que esté muerto

Coses que en diuen per la xarxa

Les meves recomanadores preferides, la Su i la Fe, també l’han llegit i els ha agradat. Les 20 raons per llegir-lo que la Su exposa a(mb) Nervi , que les comparteixo totalment

Una extensa ressenya a el boomerang

una mare adoptiva que es fa preguntes sobre l’adopció. Bons pares i mals pares, tan és que siguin biològics o adoptius, el quid és estimar.

Anuncis




Un altre got d’absenta. Tina Vallès

15 06 2012

Una història que és un recull d’històries. El retrat minuciós de gent que ens envolta i que hem vist, conegut, tocat, estimat i odiat cada dia. Els que no surten a les revistes de paper couché, però són més coneguts i reals que la reialesa, perquè són gent de debò. I la Tina els retrata amb una tendresa i un deix d’ironia que emociona a través de petites píndoles que són tot (tot, tot, tot) poesia.

48 històries plenes de gent que et fas teva a l’instant. Totes bones, però recomano especialment El senyor Oitant, En Borris Sol i els seus germans, Els adultets , Tofu, En Gin Jolet i la cremallera oberta, i per últim El senyor Lletrapetita.

El llibre em lliga molt amb un diguem –ne “projecte” d’un fotògraf Barceloní, en Joan Tomás, que es va dedicar a fer fotos de la gent del seu barri, i després va empaperar el barri amb els retrats, va fer fotos de la gent mirant les fotos, i desprès les va tornar a penjar. Retrats que també són píndoles d’històries quotidianes de gent molt viscuda. En Joan i la Tina, si es coneguessin, segur que s’agradarien: es miren la gent de la mateixa manera i els retraten de manera semblant, una a cop de paraula, l’altre captant llums i ombres. Tots dos amb tendresa i ironia

el que en diuen per la xarxa

L’editorial

el ganxet sota les pedres, blog de la pròpiaTina: cada entrada és un regal a la intel·ligència i als sentits

El bloguejat d’en Salvador Macip

un apunt magnífic de Pau Vidal al Núvol, aquest regal que ens ha deparat la vida internàutica

La foto: sortint de la Biblioteca Nacional de Catalunya per el carrer hospital, me’l vaig trobar de cara i no em vaig poder estar de fer la foto.

Nota: agraeixo a tots els que heu estat atents a les pantalles durant aquesta interrupció de més d’un mes. Ja em disculpareu que no posés la carta de ajuste, però és que no lligava amb l’estètica del blog





Sukkwann Island. David Vann

11 04 2012

L’he llegit gairebé d’una tirada i he quedat molt impactada. De fet, abans d’acabar el primer capítol, he hagut de comentar-lo amb la gent de casa i fer-hi broma, ja que m’angoixava tant que no hi havia altra manera d’agafar-ho. I en arribar al segon capítol, l’angoixa ja ha arribat a un grau superlatiu. Tot plegat és tan surrealista, però a la vegada tan versemblant, que fa feredat.

En Jim proposa al seu fill Roy, de 13 anys, amb qui fa molt de temps que no conviu, d’anar a passar tot un any a una illa deserta d’Alaska: per conèixer’s millor, per relaxar-se de la vida estressada que porta, per viure la natura en estat pur, però bàsicament, per fugir dels problemes i d’ell mateix, per no afrontar el fracàs dels seus dos matrimonis, la seva dependència de les dones, la seva amargor amb la vida que el fa sentir incòmode amb tot i tothom. I la companyia del fill és l’excusa per no retrobar-se amb els seus propis fracassos . Arriben a l’illa i el nano descobreix que el seu pare és feble i que no ho té tot controlat. Enyora la mare, la germana, els amics i la seva vida normal. Té por per ell, per la seva supervivència en un marc natural realment hostil on no hi valen badades ni dubtes. I el seu pare bada i dubta molt. Alguna cosa es va construint entre pare i fill, però no són els ponts de comunicació que somiava en Jim, sinó un mar de desconfiança cada vegada més gran. Tot plegat és angoixant, enmig d’uns paisatges que els imagines d’allò més alliberadors de tan purs i salvatges , però es converteixen en el marc hostil d’una història que ofega.

Crec que l’autor ha tingut una sang freda i valentia increïble escrivint aquest llibre. Sembla ser que el seu pare li va fer una proposat semblant però ell va dir que no i seguidament el pare es va suïcidar. Pim, pam. Com sobrevius a una cosa així? Probablement va fer bé de dir que no, ja que si el pare estava malament, un any passat en solitari amb el seu fill no l’hauria curat. Però la novel•la fabula en el que podria haver passat, i ja es veu que no hi havia happy end en cap dels camins triats.

 El que en diuen per la xarxa

Els d’Empuries , l’editorial

a ca l’Espolsada

Nosaltres llegim

en Xexu a llibres i punt

 





La dona que es va perdre. Marina Espasa

16 03 2012

Us passa, a vegades, que quan acabeu un llibre quedeu en un estat com d’eufòria? Que sentiu que acabeu de viure un moment màgic? Que us deixa un somriure al cor i un OOOOOOH al cervell a la vegada? És el que m’acaba de passar amb la dona que es va perdre. Només puc dir que he quedat bocabadada, literalment. Ha sigut començar a llegir i quedar enganxada, anar saltant de sorpresa en sorpresa.

Surrealista, fantasiós, però sobretot, poètic. El llenguatge, molt quotidià, està molt cuidat i de tant en tant vas trobant perletes i jocs malabars de paraules que composen unes imatges que a mi m’han semblat precioses: les línies rectes del despatx d’arquitectura, les notes que es desprenen del sostre i cobreixen la gent, les neurones que surten en tromba a fer sinapsis no habituals, el blat de moro que calla a cops de forquilla, un pensador, quina mandra, l’Alicia que és més que un concepte i bé es mereix un cor de talp, l’empresa puntera d’optica talpista, el que se sent ple de lletres però buit de vida, l’abella fent la toaleta discretament i que s’atura amb una mirada severa de l’Alícia, les contorsions gimnàstiques de els forquilles, les escales que no tenen un nombre parell de graons , l’excavadora per recollir cadàvers sentimentals i una ombra amagada al cap de l’estimada com a penyora d’amor.

L’Alicia té alguna cosa de l’Alicia de Carrol, però també de l’Èlia moderna del primavera estiu, etc. És una història fantàstica, però feta d’ànimes i de vides que poden ser tan reals com la teva i la meva, només que als personatges els hi passen coses una mica curioses. Però també els passen coses quotidianes com que s’enamoren, que els aterroritza la monotonia i la rutina o que enyoren una àvia dolça que els ha marcat i en recorden el monyo, el bastó, i fins i tot el Fiat Uno que conduïa .

 Demanaré permís a en Pere Calders, a veure si en el seu calaixet de luxe de literatura poeticosurrealista hi deixa una mica de lloc per a la Marina Espasa. Crec que tots dos s’entendran i es faran un bon tip de riure junts. 

El que en diuen per la xarxa

Nosaltres llegim

A l’ara

a vilaweb

L’editorial Empuries n’ofereix les primeres pàgines

Aquest post va dedicat a la Carme, la Dolors, la Matilda, la Ramona, la Montserrat i la Maria. Qualsevol d’elles podria haver estat una de les àvies que van topar amb l’Alicia Alfonso Roca dormint al cinema i de ben segur que haurien exclamat, “ quina llàstima que s’hagi perdut la pel•lícula, tan bonica que era!” i haurien sortit de bracet, cadascuna amb el seu bastó  fins la granja de la cantonada, on segur que haurien berenat un suís.

 





El pájaro espectador. Wallace Stegner

29 12 2011

El meu pare, que ja en té 80, diu que fer-se vell és com caminar per un camp de mines i veure com els teus companys de viatge van caient mentre tu vas alentint el pas, víctima de l’angoixa de pensar quan et tocarà a tu. I cada vegada vas més lent , fent parades per guarir-te de la metralla que va caient,  posant pedaços al cos i a l’ànima cada vegada que cau un company de viatge.

Quan et fas vell el passat té més historia que possibilitats el futur, i el futur s’aprima a costa d’anar empenyent el present . Per tirar endavant i seguir empenyent a vegades no toca altre remei que fullejar el passat que ha quedat imprès en les nostres arrugues que no vèiem mentre es formàven.

En Joe, el protagonista d’aquets novel•la , està jubilat i retirat de la vida social. Està enfadat amb el seu cos que el fa rondinar i l’aïlla com un vell . També té aquesta sensació de camp de mines, tot i que l’expressa d’una altre manera “envejecer es como estar en una cola larga y lenta. Solo te despiertas para seguir del letargo y arrastrar los pies en el momento en que la cola te acera un paso más a la ventanilla”.

A partir d’una postal que rep d’una amiga d’anys enrrera, sent la necessitat de mirar-se al mirall de fa 20 anys a través d’un vell dietari, i és amb la lectura d’aquest diari a la seva dona, que es mig reconcilia amb els seus mals, el seu passat dolorós i el seu present.

Està ple de jocs de paraules intel•ligents i dolces . Reflexions dures i reals sobre la vellesa i altres coses de la vida.

Elegant i brillant, el pájaro espectador s’ha guanyat la seva parcel•la a la meva caixa particular de joies

El que en diuen per la xarxa

L’espolsada, que me’l va fer descobrir.

a Libros del asteroide, els editors. Encara no m’ha fallat cap dels llibres que he llegit d’aquesta editorial, plas, plas, plas, que segeuixin així.

a Libros y literatura





Javier Marías. Los enamoramientos

26 10 2011

Hi ha qui diu que hi ha dues menes de lectors: els que els agrada Javier Marías i els que no. Jo sóc de la primera mena.

Amb Los enamoramientos ha tornat amb la seva escriptura suau i contínua que no pots deixar, i a cops tan contínua que pots arribar a trobar una cinquantena de línies sense cap punt…

La novel•la és una mica un “deja vu” , amb elements gairebé idèntics a als que han tret el nas a corazon tan blanco i a “tu rostro mañana”: el nom de la protagonista, secrets que es descobreixen per casualitat, personatges canallescos que poden ser molt violents i personatges que no són el que semblen. Històries que es repeteixen? si, com es repeteix la literatura i la humanitat des que el món és món. Quins són els temes estrelles de la literatura? l’amor, la por, la venjança, la gelosia… ja som al cap del carrer: en Javier Marías els toca tots en la majoria de les seves novel•les . Sembla que la seva obra sigui tot un continu i en cadascuna hi afegeix nous detalls i punts de vista, encara que segueixi una trama diferent i tingui protagonistes diferents. Les seves novel•les recorden les unes a les altres, però no cansen ( bé, almenys a mi no) i segueixen seduint amb la seva prosa barroca i entortolligada .

Tot i que l’acció no és mai la protagonista, sempre hi ha un fil conductor, que tot sovint és un fil d’alta tensió: t’enganxa mentre aboca les seves reflexions deixant volar la imaginació o posant-se dins la pell o el pensament profund dels seus personatges. Fent hipòtesis impossibles que sempre encerten i tot sovint et despullen: a vegades m’he trobat pensant , “si, això és també un dels meus pensaments remots i inconfessables”.

A los enamoramientos tot gira al voltant d’una mort violenta. Et va acostant als personatges propers al mort, i de cop i volta plouen sospites… realment és una mort fruit de l’atzar? És un homicidi? O un assasinat? I el mòbil? mort provocada per una bogeria? per una passió? o per acte altruista ?…… llegiu-la, i no patiu que l’interrogant seguirà planant sobre el vostre cap quan l’hagueu acabat.

La foto la vaig fer a l’exposició “En los corazones de piedra habita el miedo” , un treball del fotògraf Joan Tomás amb la col·laboració del sr Lorenzo

El que en diuen per la xarxa

A libros y literatura una ressenya simpàtica

a lecturalia, la fitxa amb la sinopsis

i un recull de ressenyes a la mateixa pàgina web de l’autor





L’home de la maleta. Ramon Solsona

21 10 2011

L’home de la maleta és fill de la postguerra i carrega amb una infantesa d’aquelles tristes i sòrdides, pròpies de les pàgines viscudes. S’obre camí a la vida a força de pencar, tirant endavant una família, malgrat que va una mica a la seva, amb la música i els amics de l’ànima. Ja jubilat i vidu, se sent sol com un mussol i decideix vendre-ho tot, repartir-ho amb les filles, fer la maleta i anar a viure per torns amb cadascuna de les tres filles. Bàsicament la novel•la és la seva xerrameca interior, de records, de sorpresa en adonar-se de la vida que porten les seves filles, dels anys llum que el separen dels seus nets, de la relació amb els amics, de la por a la mort i de mil coses del dia a dia. Un rondinaire que s’acaba fent entranyable, que acaba fent un discurs divertit i trist a la vegada . Divertit per la manera de treure les coses: pel broc gros i sense embuts . Trist perquè mostra una cara de la vellesa que tot sovint cuitem a amagar: la solitud, el distanciament amb les generacions que venen al darrera i el vertigen que es produeix quan els de la pròpia quinta van desfilant cap a l’altre barri.

Un llibre transversal, tant per a gent que li agrada llegir i rep amb els braços oberts una bona historia, com per als que no tenen gaire costum de passar hores amb el nas entre les pàgines d’un llibre. On és el secret? Crec que en el llenguatge planer i tan proper a una època. Sembla que enlloc de llegir, escoltis. Es reprodueixen els tics orals i diria que els tics de pensament i tot: allò que fem d’anar donant voltes a una cosa i deixem anar idees més o menys concretes que tampoc acabem de verbalitzar mai. El llarg monòleg del protagonista té el so del parlar dels meus tiets i tietes de Barcelona, amb tots els barbarismes del català que va viure d’amagat durant la postguerra i l’etern franquisme(el pedido, l’apellido, els arreglos, els modus, em vinc a referir, llama l’atenció….) . Tot plagat d’expressions que no diria que s’han perdut, però que me n’adono que fa temps que no sento ( farà un pet com un aglà, can pixa i rellisca, s’acabarà com el rosari de l’Aurora, feina fuig, mandra no em deixis, més escurat que una puta en quaresma, ballar els goigs de Sant Prim, és tan lleig que espanta la por, canviar pets per merda, és més gandul que el jeure…), en definitiva, tota una lliçó de català popular .

Ja ho he dit altres vegades, m’encanta que em regalin llibres, però quan el regal ve del propi autor, dedicat i acompanyat d’una bona estona de jocs entre amics del quellegeixes, és el summum dels plaers lectors.  . I no diguem si, a més, el llibre m’agrada… Gràcies Ramon.

 El que en diuen per la xarxa.

En JJ Isern  a les seves totxanes 

La Mirandolina

La màgia, jove i voraç lectora. en el seu racó per llegir desmenteix que el llibre sigui només apta per a gent de més de 30 anys, com diuen algunes veus

Nosaltres llegim

Lo rogle de Josep M

i molts d’altres enllaços…. si els hagués de posar tots, no acabaria mai!