Mercè Rodoreda – Joan Sales, Cartes completes 1960-1983

31 01 2009

neg-bn_3-aviEm van fer venir ganes de llegir-lo els amics de l’hora ( escurçada) del lector: l’entusiasme amb que en van parlar Montserrat Casals i Maria Bohigas (una neta d’en Sales) van fer que per Nadal corrés a comprar-lo. Una vegada vaig tenir el llibre a les mans vaig pensar “un epistolari t’has comprat?, però si a tu aquest gènere no et va gens ni mica!!!!, ja t’has deixat engatussar per el carisma de l’Emili Manzano i d’en Victor Amela que et vendrien un plat bledes sense sal i n’estaries contenta”.

Però tornem a l’epistolari de la Rodoreda i en Sales. Vaig començar per la introducció ( cosa que no faig mai, no les suporto ) i aquí ja m’hi vaig quedar una mica enganxada ja que s’endevinaven uns personatges sorprenents, però tot i així, el gruix del llibre i els fulls tan finets ( tipus bíblia) quasi em fan desistir. Aguantaré 1000 pàgines de cartes entre un editor i una dona de fama més aviat malcarada i tancada com era la Rodoreda? no ho sé, però ja que l’he començat i que l’he comprat ( uix, on devia tenir el cap jo aquell dia?) potser que segueixi endavant, no ?

Et voilà, je suis enchanté ! Quina finura d’escriptura, informal i elegant a la vegada, quina ironia i quins personatges!!! I està clar, com que són cartes privades es permeten el luxe de ser políticament incorrectes, i engaltar-les a raig en contra de qui calgui. Això li dona una salseta afegida a l’interés literari o històric que pugui tenir el llibre.

En Sales se’n fot a tort i a dret dels literats, dels premis, dels lingüistes lletraferits , dels “quelcoms”, “qualcuns”, “llurs”, “enguanys” i un reguitzell de paraules que segons ell no diu ningú i que tot Catalunya riuria de sentir-les en boca de qui fos. Desprecia els premis ( una loteria segons ell que no te res a veure amb la qualitat dels llibres premiats), es refereix al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ( que Rodoreda va guanyar el 1980) com a la Col-i-flor d’Enguany, ataca editors i periodistes que no perdonen als que tenen talent i a més venen llibres. Segons ell el “Serra d’Or” és el “Serra de Plom”, tan avorrida que només es ven per militància i perquè no té competència .
… en fi un reguitzell d’atzagaiades escrites de manera fresca i divertida.

Algunes coses en boca d’en Sales
“la bústia, quina paraula més bèstia, però sembla que no n’han trobat altre de millor”

Davant el poc cas que van fer les crítiques quan va sortir la plaça del Diamant ” El temps és el gran crític, no se n’ha trobat de millor per ara. Llàstima que triga tant a donar el seu parer”

“( els autors) Mentre som llegits vivim

I referint-se als llibres que es publicaven i tenien molt poca sortida, tot i les excel•lents crítiques dels lletraferits “oficials”, i que segons ell eren il•legibles

“Un llibre ha de ser llegit de gust, vet aquí un primer principi”
“( segons es crítics) els llibres, per ser genials han de reunir diverses condicions, la primera de les quals és ser ben ensopits; com a ideal, de lectura impossible”

Pel mig notes personals, anades i vingudes de Paris i Siurana on en Sales i la seva dona passaven temporades amb la filla i els nets, notes de les peripècies amb la (in)justícia de les acaballes del franquisme, el seu retorn com a funcionari de la Diputació en restablir-se la democràcia i intervencions per fer de mediador entre la Rodoreda i els seu fill per qüestions d’herència, comentaris de política del moment, xafaederies literaries….

I mentrestant la Rodoreda de Paris a Ginebra i més tard amb llargues temporades a Barcelona i Romanyà, sense deixar mai d’anar amunt i avall. Es queixava de que estava cansada i no tenia calma per escriure, però la dona no parava. En Sales no sabia mai on enviar-li les cartes. Serà a Paris? A Ginebra? Al pis de Barcelona o a Romanyà?Tenia el seu caràcter la dona. Les cartes del principi, quan encara no es coneixien amb en Sales i només feien que barallar-se per detalls de correcció de la Plaça del Diamant, també tenen la seva gràcia . En Sales tot sovint li diu “ja em podeu anar dient que soc un cul d’olla, que mentre segueixi escrivint coses com la Plaça del diamant no m’enfadaré pas”.Una de les cartes l’acaba així ” esperant conèixer-la personalment ben aviat i seguir barallant-nos de viva veu amb idèntica bona fe que per carta, la saluda amb tot l’afecte…..”

És un trosset d’història del país, són 23 anys repassats de manera ben curiosa. En fi, que m’ha agradat de llegir, tot i els trossos una mica repetitius.

El que he trobat per la xarxa

de la Rodoreda, inifitat de coses, així que només la més obvia

tres quarts del mateix per en Sales,no fos cas que s’enfadessin si fem diferències

El que en diuen del llibre a la vilaweb

I aqui l’enllaç amb l’hora del lector que em va engatussar a comprar el llibre

Anuncis

Accions

Information

4 responses

2 02 2009
Esmeralda

casualment, li havia tirat l’ullet. després de llegir el post, segur que serà la propera compra que faré

30 07 2009
Biel Barnils

L’estic llegint i m’està agradant molt. Lectura més que recomenable.

28 01 2011
Arthur and George. Julian Barnes « Viu i llegeix

[…] altre, l’autor ens corona i diu aquelles veritats que tant li agradava repetir a l’editor Joan Sales en les seves cartes a la Rodoreda: “ He is quite clear about the writer’s responsabilities: […]

24 09 2011
Cartes a Mercè Rodoreda. Armand Obiols « Viu i llegeix

[…] altre epistolari que a mi em va entusiasmar són cartes amb el seu editor Joan Sales , en que hi ha la veu de les dues […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: