L’home de la maleta és fill de la postguerra i carrega amb una infantesa d’aquelles tristes i sòrdides, pròpies de les pàgines viscudes. S’obre camí a la vida a força de pencar, tirant endavant una família, malgrat que va una mica a la seva, amb la música i els amics de l’ànima. Ja jubilat i vidu, se sent sol com un mussol i decideix vendre-ho tot, repartir-ho amb les filles, fer la maleta i anar a viure per torns amb cadascuna de les tres filles. Bàsicament la novel•la és la seva xerrameca interior, de records, de sorpresa en adonar-se de la vida que porten les seves filles, dels anys llum que el separen dels seus nets, de la relació amb els amics, de la por a la mort i de mil coses del dia a dia. Un rondinaire que s’acaba fent entranyable, que acaba fent un discurs divertit i trist a la vegada . Divertit per la manera de treure les coses: pel broc gros i sense embuts . Trist perquè mostra una cara de la vellesa que tot sovint cuitem a amagar: la solitud, el distanciament amb les generacions que venen al darrera i el vertigen que es produeix quan els de la pròpia quinta van desfilant cap a l’altre barri.
Un llibre transversal, tant per a gent que li agrada llegir i rep amb els braços oberts una bona historia, com per als que no tenen gaire costum de passar hores amb el nas entre les pàgines d’un llibre. On és el secret? Crec que en el llenguatge planer i tan proper a una època. Sembla que enlloc de llegir, escoltis. Es reprodueixen els tics orals i diria que els tics de pensament i tot: allò que fem d’anar donant voltes a una cosa i deixem anar idees més o menys concretes que tampoc acabem de verbalitzar mai. El llarg monòleg del protagonista té el so del parlar dels meus tiets i tietes de Barcelona, amb tots els barbarismes del català que va viure d’amagat durant la postguerra i l’etern franquisme(el pedido, l’apellido, els arreglos, els modus, em vinc a referir, llama l’atenció….) . Tot plagat d’expressions que no diria que s’han perdut, però que me n’adono que fa temps que no sento ( farà un pet com un aglà, can pixa i rellisca, s’acabarà com el rosari de l’Aurora, feina fuig, mandra no em deixis, més escurat que una puta en quaresma, ballar els goigs de Sant Prim, és tan lleig que espanta la por, canviar pets per merda, és més gandul que el jeure…), en definitiva, tota una lliçó de català popular .
Ja ho he dit altres vegades, m’encanta que em regalin llibres, però quan el regal ve del propi autor, dedicat i acompanyat d’una bona estona de jocs entre amics del quellegeixes, és el summum dels plaers lectors. . I no diguem si, a més, el llibre m’agrada… Gràcies Ramon.
El que en diuen per la xarxa.
En JJ Isern a les seves totxanes
La Mirandolina
La màgia, jove i voraç lectora. en el seu racó per llegir desmenteix que el llibre sigui només apta per a gent de més de 30 anys, com diuen algunes veus
i molts d’altres enllaços…. si els hagués de posar tots, no acabaria mai!
Viu i llegeix 
Gràcies per esmentar-nos! Per cert, m’ha agradat molt el comentari!! M’has fet pensar en aquesta expressió de “Can pixa i rellisca” que a casa deien molt!
Montserrat, m’agrada el vostre blog, és molt treballat! ens anirem llegint
Gràcies a la meva feina he conegut gent que són com el protagonista, parlen igual que ell, han viscut històries semblants, tenen els mateixos problemes, per això em va agradar tant aquest llibre. Però regalat i dedicat per l’autor és un luxe.
Salutacions!
Tal i com dius, és un llibre entranyable perquè el protagonista s’ho fa valer. M’alegra que coincidim i que t’hagi agradat, quina sort haver-lo rebut de mans del mateix autor! Això si que és un luxe, eh? 😉
..molt divertits aquests exemples de català popular, deliciosament escatològics!
k asco d libro!!!!!!!!!!!!!!!!!!
[…] https://viuillegeix.wordpress.com/2011/10/21/lhome-de-la-maleta-ramon-solsona/ […]
El llibre és excel·lent. De cap manera podem reduir la feina de l’autor a la recopilació d’expressions o de lèxic popular! Si hagués estat així, hauria resultat simplement una llista de paraules. La novel·la és la creació d’un món: un passat dur, ple d’ombres, tot i que acompanyat dels desigs lluminosos d’un nen que es fa jove i després adult (cerca els seus orígens, qui és sa mare, la descoberta del sexe, el desig de tenir una família…); i també el present d’una persona molt gran, que recorda -sense mitificar ni endolcir- aquell passat que ell hauria volgut diferent, i que actualment ens mostra unes velleses plenes de soledat. Aquesta persona gran és més aviat una nosa, que va d’un costat a l’altre, amb el seu rellotge i els seus renecs. El llibre no és un llibre més sobre la guerra civil, la postguerra, o el franquisme… L’home de la maleta és un relat sobre la necessitat d’estimar, de ser estimat, sobre el plaer dels petits moments, sobre la capacitat de l’ésser humà de trobar bellesa enmig de la misèria i la dolentia, sobre la gran soledat. Ramon Solsona ha fet un gran regal als lectors, que no podeu deixar passar.
Dr Pere, totalment d’acord, el llibre va molt més enllà del lèxic popular. Se n’ha valgut per fer el magnífic retrat d’una època i d’un personatge
[…] 4.- L’home de la maleta. Ramon Solsona […]