Aixi comença.
La meva mare estava blava, d’un blau pal•id barrejat de cendres, amb les mans estranyament més fosques que el rostre.
Evidentment la mare és morta. Comença amb una mort, n’hi haurà una llista llarga al darrera, i barrejats amb els morts també hi ha morts d’innocències i naixement de pors i d’angoixes. També hi ha dolors que s’amaguen i van sortint periòdicament : dolors compartits entre molts germans, però per més que es comparteix no es reparteix, cadascú pateix el seu a la seva manera.
A partir d’aquets fet real inicial (el suïcidi de la mare) l’autora intenta entendre la difícil vida de la seva mare enmig d’una família extensa i peculiar. La primera part, fins que neix l’autora, és gairebé plàcida, s’endevinen episodis que vindran. I a partir de les vivències de la pròpia autora, hi ha un fil d’angoixa creixent , acompanyat de tendresa, acompanyat de ganes de viure malgrat el dolor i les dificultats.
Com altres històries que comencen amb morts de gent propera, aquesta és un cant a la vida, malgrat l’angoixa,la pena , la por , la soledat enmig de tanta gent . Enmig de la foscor hi brilla alguna cosa i hi ha qui s’hi pot aferrar i tira endavant, i hi ha qui per més que ho provi, la corda de la vida se li escapa de les mans . La Delphine de Vigan és de les que s’hi aferren , de les que posen ordre al seu caos a base d’escriure, a base de voler entendre i interpretar la vida que li ha tocat viure.
Res no s’oposa al nit. Res no s’oposa a la força de la vida i fins i tot els que volen morir, ho volen fer ben vius. Ningú no pot impedir un suïcidi, sovint per el malalt no és una tria, és el final natural de la seva malaltia. És dur, però és l´únic consol per els que ens quedem enfadats amb el que ha marxat, fent-nos retrets i preguntant-nos un a vegada i una altra si no hauríem pogut fer més. No hi ha més. Hi ha un moment en que no hi ha horitzó, i això només ho veu el que se li ha acabat la corda.
I aixi acaba
La Lucile va morir tal com desitjava: viva .
Ara soc capaç d’admirar-ne el coratge
Un llibre que fa trontollar
El que en diuen per la xarxa
Viu i llegeix 
És un llibre que sacseja, com dius molt angoixant però alhora molt recomanale. Jo l’he trobat, per damunt de tot, molt valent. Precisament fa poquet vaig publicar-ne la ressenya, gairebé coincidim en la lectura! 😉
Darrerament ja només llegeixo El Juevs
Ara llegia la teva ressenya i m’has fer reviure la lectura del llibre, segur que el tornaré a llegir, em va agradar molt.
Hola reina. Molt temps sense intercanviar missatges… però no et perdo la pista.
T´escric per dir-te que m´han concedit el premi BEST BLOG i això m´obliga a respondre un questionari i, al mateix temps, concedir-lo jo a 20 blogs més.
ESCOLLEIXO EL TEU.
Perquè m´agrada el que fas i perquè vull que arribis a tanta gent com sigui possible.
Sento haver-te donat feina. Espero que et faci il.lusió.
Així és com ho he fet jo:
http://maredebessons.com/es/la-maredebessons-premio-best-blog/
Un petonàsssss !!!!!!
És un llibre boníssim i molt ben escrit igual que No i jo, i Les hores soterrades.
[…] Res no s’oposa a la nit de la Delphine Vigan és un regal rotund, per acompanyar amb la recomanació d’agafar aire ben fort i llegir-lo amb contundència. […]