Un llibre tristíssim i melancòlic. Violent a vegades, i molt tendre d’altres, té el mateix aire de desampar que hi vaig trobar a “Claus i Lucas”
No hi ha esperança per els desamparats, per els que no han tingut infantesa, per els qui mai no han rebut l’abraçada sincera d’una mare carinyosa.
L’argument: un home ha tingut una infantesa desastrosa, una mare pobre, prostituta i molt desgraciada. De nen s’escapa de violentament d’aquest ambient sòrdid i fuig ben lluny sense mirar enrera, sempre amb el dubte de què li haurà passat a la mare, de si algú l’ha trobat a faltar, de si algú mai l’estimarà. Porta una vida d’allò mes monòtona i solitària, somiant en una dona perfecte que li canviarà la vida. La troba, però es un amor impossible i tot segueix igual de sòrdid i desgraciat. Porta la pena clavada d’una infantesa sense tendresa i això no aconsegueix esborra-ho de la seva pell.
Viu i llegeix 
A mi també em va agradar moltíssim. Ara acabo de llegir la trilogia i n’estic preparant una ressenya.
… Tenia per llegir Claus i Lucas, i Ahir… he començat pel darrer i m’ha agradat aquest to de la desesperança, nu i directe. D’aquí res començaré la trilogia…
Com ja saben la Kweilan i l’Ariadna a mi no em va acabar de fer el pes. Em va sorprendre la capacitat de narrar tota una vida en tan poques pàgines i la tristor… però me n’esperava més… com ja he dit anteriorment, el record de la Pedra de la paciència era molt present, potser massa per poder gaudir-lo. Tanmateix, la Trilogia la vull llegir… n’espero els comentaris.