La mutació sentimental. Carme Torras

No serà curta aquesta ressenya, perquè aquesta novel•la m’ha tocat, tant els sentiments com l’enteniment. M’ha fet plorar i m’ha fet pensar.

L’argument el copio de la pàgina web de l’autora.

La Cèlia, una nena de tretze anys a qui criogenitzaren perquè patia una malaltia terminal, és tornada a la vida al segle XXII per a ser adoptada. A més dels seus records, s’ha portat una altra cosa del passat: sentiments i emocions inexistents ara. Aquest és un tresor que li interessa molt a la Silvana, una dona madura, massatgista emocional de professió, a qui atrauen les sensacions perdudes pels humans, i a en Leo, un enginyer que està projectant un aparell per potenciar la creativitat de les persones i treballa per a l’empresa líder del mercat, CraftER, dirigida per l’enigmàtic Doctor Craft.

Haig de dir que de bon començament em va costar de situar-me. Em van costar d’entendre els personatges, les diferents comunitats i maneres de viure d’aquest segle XXII. Potser perquè no sóc gens lectora de ciència ficció( gens ni mica) i em costa imaginar un món tan desconegut i tan diferent de la meva realitat. Podria ser que em sentis una mica com la Cèlia, que de bon començament no entén res i poc a poc es va situant, entén el paper dels robots i finalment s’hi acostuma. No sé si l’autora pretenia que el lector es sentís així, però és el que m’ha passat a mi.

M’ha emocionat la Cèlia, per el seu desconcert d’adolescent en un món tan nou i fred. Potser per que m’ha recordat el desconcert dels meus 13 anys i el de la meva filla que me’l planta al davant cada dia. Els adolescents, siguin del temps que siguin, sempre venen d’un altre temps: del temps de la infantesa on el llenguatge i els sentiments són diferents als dels adults. I només hi ha una manera de rescatar-los en els moments de dolor i incomprensió, la de la Silvana, abraçar-los, encara que no entenguem res.

He deixat tot el llibre subratllat i he anotat una pila de coses que m’han interessat, agradat o emocionat.

Per exemple, la proposta d’inventar la celestina electrònica

estaria bé disposar d’un panell amb un led per a cada persona coneguda. si està encès, està en estat compatible amb tu; si no, ni acostar-t’hi

de fet aquest invent ja existeix, es diu mirar els ulls de la gent i saber escoltar i llegir el que diuen. I sobretot, saber interpretar el que no diuen

Un altre exemple, el nou enginy que desenvolupa en Leo per potenciar la creativitat

un programa que interpel•larà constantment el PROP per esperonar-li l’enginy i evitar que caigui en la rutina. Una mena de consciència crítica

això també està inventat: és un bon mestre. La llàstima és que no els podem tenir tot el dia al costat, però si alguna vagada hem tingut la sort de tenir-ne un d’aquests, es fa díficil d’oblidar, i sempre el portem incorporat , com un xip al cervell que s’activa en moments difícils.

M’ha encantat la manera de raonar del robot més desenvolupat

Sovint s’imposen restriccions superflues, cal destriar quines són esencials i quines es poden relaxar……

Quantes vegades no ens imposem restriccions supreflues a la vida i som incapaços de destriar el que és realment esencial!!!!

El llibre està ple d’enigmes que els savis de la comunitat es posen entre ells per mantenir en forma la única capacitat humana que conserven una mica, la capacitat de pensar. La història acaba amb un enigma, i com que no us aixafo la guitarra si us escric les ultimes línies de la novel•la, aquí van, ja que son motiu de reflexió

aconseguiran el monjo cec i els dos supervivents d’altres comunitats….salvar el destí de l’orde sencer?

Gran pregunta. El destí de la comunitat en mans de suposats discapacitats i/o gent que no encaixa amb l’ordre “normal” o habitual de les coses? ho aconseguiran? Jo aposto per el SI rotund. Perquè aquest SI tan convençut? Quan un té una discapacitat, com pot ser la ceguesa, i deixa de banda la “dis” per potenciar la resta de les seves capacitats, capta moltes coses que l’altre gent no capta. Les capta de manera diferent, té un nou punt de vista ( no és un acudit) i segur que té idees diferents i originals. De la mateixa manera , quan un està immers en una societat en la que no encaixa , també desenvolupa capacitats diferents i dona la volta a les coses. D’aquí neixen les idees creatives: de mirar les coses des d’un nou punt de vista, amb uns ulls diferents. I per salvar el destí de l’orde sencer, si no és amb idees noves i punts de vista nous, la cosa és impossible; repetint els errors i fins i tots els encerts, no s’avança.

Un món de robots on no hi ha dificultats per superar ( no hi ha dolor, no hi ha emoció, tot és facil i no cal pensar) és un món mort. I això lliga amb la pregunta que sovint es fa l’autora: quina mena de robots volem? Per a mi, tant és com siguin, però no poden estovar la nostra capacitat de superació.

El que en diuen per la xarxa, ho té resumit la Carme Torras a la seva pàgina literària

en té una altre de científica, ja que a més d’escriure novel•les és investigadora de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial UPC-CSIC