Planeta Blau. Jeanette Winterson

9 02 2010

Ja ho he dit alguna vegada, soc poc de ciencia ficció, però com que La mutacio sentimental de la Carme Torras em va agradar molt i la Jeanette Winterson també m’agrada , em vaig decidir a provar el Planeta Blau. I tal com havia sentit a dir, tenen algun lligam: en tots dos hi ha qui es qüestiona el progrés a costa dels sentit comú i dels sentiments . I tots dos es pregunten quina mena de robots volem posar en el nostre futur.

Vestit de ciència ficció, Planeta Blau és una reflexió sobre el futur galdós que ens espera als humans si seguim repetint els nostres propis errors com en un espiral sense fi. Per això, en aquest món que ha caigut una i altre vegada en les mateixes aberracions, creen el robo sapiens, un robot perfecte per ajudar a prendre decisions objectives i se suposa que més encertades que les que prenem els humans, sempre amb interessos particulars o sentiments que poden interferir amb la decisió correcta, justa, equànim. Però la cosa no és tan fàcil i en el procés d’educació, el robot, comença a tenir reaccions “humanes” que provenen més dels sentiments que de la raó. I aquí s’embolica tot: si hi ha sentiments, la raó deixa de ser perfecte ( afortunadament, penso jo)

Hi ha referències a Robinson Crusoe ( la protagonista es diu Billie Crusoe, un personatge que la salva en una situació complicada es diu Divendres…) que segurament podria aprofundir més i m’ajudaria a entendre millor la novel•la si m’hagués llegit el Robinson Crusoe ( casum l’olla, assignatura pendent). Potser per això en algun punt m’he perdut i no he acabat de veure la relació de tot plegat amb el capítol de la illa.

M’han agradat tot ell i m’han agradat les reflexions que fa sobre la raça humana, l’anima, el fet d’estimar…Aquí us en deixo algun bocinet

La història no és cap nota de suïcida: és el registre de la nostra supervivència

La veritat és que m’he passat la vida amb els binocles apuntant cap a les Illes Potser, un lloc pristí de fantasia que probablement no sigui millor que els cairells de la tristesa(…) Les Illes Potser són hostils a la vida humana

Les paraules són la part del silenci que pot ser pronunciat.

La solitud no és únicament estar sol amb tu mateix. Això està molt bé, és correcte i és bo, desitjable per molts motius. La solitud és més aviat trobar un ancoratge, o no trobar-lo, i saber que, facis el que facis, hi pots tornar. El contrari de la solitud no és la companyia, és el retorn. Un lloc on tornar

La clau de la felicitat és la tolerància respecte dels qui no fan les coses com tu

El que en diuen per la xarxa

L’editorial

un blogaire que s’ho mira com jo

el que en diuen al QL?


Accions

Information

5 responses

10 02 2010
oscar

No soc massa de tastar ciència ficció. Més aviat per preferència d’altres gèneres que no pas per decepcions lectores. Anoto i xafardejaré ja que la tauleta de nit comença a estar mig buida🙂

10 02 2010
Màgia

El recordo com un llibre abstracte i ple de significat, em va fer reflexionar sobre el futur de la humanitat. Planteja situacions esfereïdores però la història de rerefons és preciosa. Ens llegim!

10 02 2010
kweilan

És una autora especial.

10 02 2010
carmetorras

Continuem amb les coincidències (pàgs. 111 i 183)! I encara afegiria “Cada paraula escrita és una xarxa per pescar la paraula que s’ha escapat”, “és possible dir la veritat fins i tot quan és inventada”, “… he arribat molts cops a l’inesperat. Però mai no he trobat un lloc on ancorar.” i “només el que és impossible paga la pena”.

M’agrada la Winterson perquè experimenta molt, s’arrisca, prova d’expressar conceptes i sensacions que depassen les paraules i la sintaxi, a cop de suggeriments, metàfores, paral·lelismes i juxtaposicions impensables. I l’extraordinari és que de tant en tant ho aconsegueix! (o a mi m’ho sembla). El diàleg entre Spike i Billie, amb les aportacions interposades d’en Handsome que projecten el significat molt més enllà, és magistral; la barreja dels fenòmens còsmics amb la intimitat crea una màgia que multiplica el sentit del que estan dient i evita caure en la banalitat (repeteixo, o a mi m’ho sembla).

Un plaer llegir-la. Un plaer retrobar coincidències en la teva ressenya.

I també coincideixo amb Màgia que planteja situacions esfereïdores però la història de rerefons és preciosa.

11 02 2010
viuillegeix

Oscar, tant la Winterson com la Torras fan una ciencia ficció molt humana, emotiva i molt diferent del que es coneix com a ciencia ficció “normal”

Magia, també coincideixo en que la història és preciosa

Kweilan, especial i “talentuda”

Carme, una vegada més he hagut de treure la xarxa per pescar les teves paraules que s’havien colat com a brossa… quina confusió més bèstia aquest pescador automàtic de brossa!!! Les automatitzacions fallen sovint, però sort que al darrera encara hi operem humans que distingim emocions escrites😉
I si, els suggeriments, metàfores i paral.lelismes són de mestra, jo també ho trobo. “Escrito en el cuerpo” em va captivar de no dir.

Gràcies a tots/es per passar i dir-hi la vostra. M’agrada el feed-back

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: