Al Blog del Senyor Boix hi ha una mica més de silenci

M’agrada l’hora del lector. M’agrada l’Emili Manzano, en Victor Amela, en Xavier Alvarez, la Marina Espasa i tots els altres que hi col•laboren habitualment. M’agrada l’ambient que es crea. Encomanen entusiasme per els llibres, fan pujar la lecturina, i això m’encanta.

M’agrada també el Blog de senyor Boix que puntualment ens informa del que es cou per el proper programa i fa la feinada de ressenyar tooooot el que s’ha recomanat en l’anterior programa. I m’agrada llegir la multitud de comentaris d’abans i després de cada programa, però …ara han tancat la possibilitat de fer-hi més comentaris. Perquè? Ho explica de manera deliciosa l’Emili Manzano aqui amb El berenar de diumenge (aneu-hi i llegiu-ho, val la pena) que  m’ha emocionat per la forma, com em van emocionar els Pinyols d’aubercoc .

Després de llegir-ho se m’ha fet un nus a la gola i els ull se m’han encegat de ràbia. Perquè hem de viure en un país en guerra? Ens hem de sotmetre tots al control antiterrorista per quatre ànimes perverses que no saben viure sense fer mal ? A vegades sembla que hi ha un cel net i clar, que pots sortir al carrer amb un somriure ample i que fins i tot pots convidar a algú a un cafè sense cap raó aparent . Però sembla que això és pura il•lusió, que hi ha núvols tòxics que apareixen arreu, que en sortir de casa l’has de tancar amb clau i forrellat , i alerta a qui somriguis o convidis a un cafè no fos cas que t’acusin de corrupte o xantatgista. Digueu-me il•lusa, però jo no vull viure en un món així, ajudeu-me a parar-lo que vull baixar a la propera parada.

Amics de l’hora del lector, mentre seguiu volent guanyar batalles en despatxos per defensar l’espontaneïtat , mentre seguiu en pantalla convidant a la lectura amb aquell somriure franc que crea oasi , encara puc pensar que hi ha un bri d’esperança. No defalliu que malgrat les ànimes perverses que ho volen esbombar tot, seguirem seguint-vos. En silenci, sense feed back, però allà seguirem.