Arran d’un accident, un antiquari de llibres perd la seva memòria vital. Només recorda el que ha llegit, que no és poc, però no recorda el que ha viscut. Conserva també la memòria del cos, dels gestos quotidians: rentar-se les dents, conduir, llegir, escriure, però no reconeix ni dona, ni filles, ni nets, ni amics de tota la vida. Res. En blanc.
Per recuperar les seves vivències i fer encendre la flama de la seva memòria va a passar una temporada a la casa on va viure de petit, on hi troba unes golfes plenes d’objectes i libres que poc a poc li tornen bocinets del seu passat i il•luminen zones fosques de la seva memòria. I aquí m’he quedat. La idea és maca, i els que ens ha agradat llegir tota la vida, també podríem reconstruir la nostra vida a partir de les lectures que hem anat fent . Però el llibre se m’ha fet pesat. Ara llegeixo, ara recordo, ara tinc por, ara pregunto, i tornem-hi una i altra vegada sobre el mateix, amb un estil monòton i repetitiu que m’ha fet badallar ara si, ara també.
El que en diuen per la xarxa
Viu i llegeix 
D’aquest autor només he llegit El nombre de la rosa, però a diferència de molta gent no em va agradar. Tindré en compte la teva ressenya, em sembla que Eco serà un dels autors que poc tocaré aquests dies…
A mi des de El nom de la rosa, que em va agradar, m’ha avorrit.