Lletres i ciències … antagonistes?

Perquè als de lletres els fa por qualsevol cosa que contingui ciència ( o que ho sembli )?

I perquè els de ciències han de rebutjar el que té a veure amb les lletres, l’expressió i la paraula escrita?
La pregunta, evidentment, es basa en una realitat caricaturitzada, però és una sensació que tinc massa sovint escoltant els mitjans de comunicació o escoltant alguns col•legues.

Perquè fa por la ciència ? Perquè hi ha tan poc interès en  conèixer  el perquè de les coses? He sentit comentaris d’ignorància molt atrevida fets per periodistes, lletraferits o tertulians  de ràdio comentant coses de ciències i de tecnologia actual, que m’han fet pensar en el pobre  nivell educatiu de la nostra societat. He acabat deduint (potser erròniament) que l’esperit crític de la gent “de lletres” es limita a interessar- se per el que pot crear polèmica, però s’acaba en el moment de preguntar-se el perquè de les coses ( no fos cas que els ho expliquin !!!!)

Tinc la sensació que hi ha més gent de ciències que llegeix i s’interessa per la literatura que no pas gent de lletres que s’interessa per la ciència o la divulgació científica. I això no vol dir que en el camp de les ciències estiguem bé, no, ni de bon tros!. Hi ha molta gent de ciències  i “tecnòlegs” que no han llegit mai un llibre (novel•la, poesia, assaig), res a dir, això és una opció personal, però el que és greu és que són incapaços d’escriure res que sigui mínimament entenedor, que són incapaços de transmetre el que saben perquè no saben escriure. I moltes vegades no saben interpretar el que llegeixen, deu ser això famós de que parlen els pedagogs: incomprensió lectora.  I no estic parlant de nanos de ESO o batxillerat, estic parlant de gent amb carreres acabades, si, els que fan els ponts i carreteres, els que construeixen les cases on vivim, els que dissenyen els ordinadors i decideixen la càrrega que ha de portar un ascensor .

Per què si una persona no sap qui va ser Shakespeare o Mozart diem que és un incult i no ho diem del que no sap com funciona el codi genètic o que és la teoria de la relativitat? per  a mi és tan incult el que no ha llegit res com el que no té una minima idea de com funciona el món que l’envolta. I alerta, que es pot viure la mar de feliç sense una cosa ni l’altra .

Ja veieu que reparteixo llenya per els dos bàndols, però és preocupant viure en una societat on una bona part de la població no sap utilitzar de manera eficient la lectura ni l’escriptura i una altre part no sap interpretar ni coneix la majoria de coses que passen al seu voltant…..

Qué en penseu?

Homenatge a bons professors i lectors que he conegut

De ben segur que a la vida de cada lector hi ha un responsable de la seva afició a la lectura.

Els culpables de la meva afició són, a parts iguals :

• Una mestra de primària, la Marta Luna, que quan teníem 8 anys ens llegia cada dia un bocinet de llibre: Les extraordinàries aventures d’en Massagran, l’Orzowei….l’escoltàvem bocabadats i ens feia venir ganes de que les històries no s’acabessin mai. Es cuidava de la biblioteca de l’escola, i cada setmana sabia recomanar el llibre adequat per a cadascú de nosaltres. Allà hi vaig descobrir Enid Blynton , en Kasperle, les histories de l’Oscar de la Carmen Kurtz ,el Zoo de’n Pitus, Dídac Berta i la màquina de lligar boira,  els astronautes del Mussol,   la colla dels 10… i tota la col·lecció dels Grumets de la Galera que s’estrenava llavors.

• La professora de literatura de BUP, la Mercè Torres, que ens parlava amb entusiasme de cadascun dels llibres del temari, i a tots, per avorrits que fossin, els hi trobava alguna cosa bona que ens transmetia amb ganes. Ens va fer disfrutar del Tirant lo Blanc, de  la Plaça del Diamant, de Mort de dama i ens va transmetre el seu entusiasme per els llibres.

• El meu germà gran, a qui sempre veia absent amb el nas entre les pàgines d’un llibre. No vaig trigar gaire a remenar la seva biblioteca i ell m’ha fet descobrir algun dels meus autors preferits : Ana Maria Matute i Javier Marias

• El meu avi, que tenia una biblioteca magnífica, sempre oberta i generosa per als seus nets. Allà hi vaig trobar Folch i Torres, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Montserrat Roig, Víctor Mora, Rudyard Kipling, Miquel Martí i Pol…, apart del gust per la ciència. Vaig heretar alguns dels seus llibres, que exhibeixo amb orgull a la modesta biblioteca de casa

Gràcies, és tot el que puc dir.

Sequera lectora

Pateixo els efectes secundaris de la tardor.

Disculpin les molèsties i segueixin atents a les pantalles, que  tornarem el dia que meys s’ho pensin

Motí al Bounty. John Boyne

Una novel·la d’aventures ben trobada i entretinguda, però li falta una mica per ser etiquetada com a  bona novel·la.  Sembla que està basada en fets reals, però es permet algunes llicències i hi ha algunes imprecisions en les dates i fets.

1787,sud d’Anglaterra, un orfe de 14 anys es troba vivint de la prostitució i els petits furts, sota la protecció d’un proxeneta fred i calculador. Enxampat en un robatori es veu embarcat com a ajudant de capità en el Bounty per tal d’evitar la presó. Allà es guanya la confiança del capità i de la tripulació i endevina que una vida diferent és possible, reflexiona sobre l’explotació que havia sofert durant la infantesa i apren els valors de la confiança i la lleialtat.

Com indica el titol, hi ha un moti a bord, motiu de noves aventures que els porta a situacions límit.

Amor i amistat. Jane Austen

Com se’n fot la Jane Austen de les dames tòtiles de la seva època!. “Amor i amistat ” és una sàtira descabellada i divertida de l’amor i l’amistat de l’època, de les hipocresies de l’alta societat i de l’afany, per davant de tot, de quedar bé.

Una perleta que es llegeix en un tres i no res.

Han tornat!

Engego la tele divendres al vespre i em trobo la mirada sorneguera de l’Emili Manzano presentant en Toni Soler. Asseguts al sofà habitual, la Marina Espasa i en Victor Amela, amb els seus somriures i entusiasme a punt . Ara si que s’ha normalitzat la vida desprès de les vacances, ha tornat l’hora del lector a fer pujar la lecturina.

Una tira d’anuncis que ja te dies, però que em van agradar molt.

Lectures conjuntes

Enganxada al QL? com estic, he accedit a moderar una lectura conjunta. Ja sabeu, es proposa un llibre , un ritme de lectura, i es va comentant.

És increible com creix un llibre quan el llegeixes conjuntament amb altre gent. Cadascú es fixa en coses diferents i  això fa que llegeixis amb més ulls. Encara que el llibre no t’agradi, li vas trobant altres punts de vista i sempre li acabes trobant coses bones. I no diguem ja si el llibre t’agrada, aleshores els comentaris dels altres tenen un efecte multiplicador, i quan algú remarca alguna cosa que a tu també t’ha agradat, produeix una gran satisfacció.

Això de fer lectures conjuntes no se m’havia passat mai pel cap fins que vaig entrar al QL? pou de vicis i satisfaccions lectores. La primera en la que vaig particiar va ser l’Anna Karenina, després Mansfield Park, Les set aromes del món i Howards End. Totes han tingut la seva gràcia i han estat molt gratificants.

El dia 12 d’octubre comencem L’amant de Lady Chatterly, de DH Lawrence. La vaig triar per la polèmica que va aixecar quan va ser publicada. Jo la vaig llegir quan tenia 20 anys, ( res, fa quatre dies, uns estudis, mitja vida laboral, un marit i un parell de criatures que ja són adolescents) i tinc curiositat per saber com aguanta la relectura.

Us hi afegiu? Entreu al fil corresponent del QL? i apa,  la cosa és fàcil: llegiu i comenteu.

I si encara no sou quellegistes, us hi registreu, que és molt fàcil, és gràtis i  és un forum que només fa que donar alegries.

L’home que mira. Alberto Moravia

M’està resultant dificil resumir o donar una idea d’aquest llibre . Cal llegir-lo

L’home que mira  es mira a si mateix i mira la vida que porta. És curiositat o és voyeurisme? Es troba mirant coses que no voldria veure però que finalment li obren els ulls del misteri que envolta el seu pare.

Tota una relació pare- fill que inclou la competència per una mateixa dona i la lluita per l’espai propi: enfrontaments d’allò més viscerals i primitius, que inclouen l’amor i l’odi de l’un per l’altre. Es plantegen grans prguntes sobre l’amor i el sexe, que cadascú contesta a la seva manera

Escrito en el cuerpo. Jeanette Winterson

Una historia d’amor absolut, de cos i ànima. Sense final feliç, precisament per lo absolut de l’amor, però també per l’encegament de l’amor, que no deixa mirar i interpretar el que hi ha al voltant. Una borratxera tan gran d’amor que torna egoista, que es veu capaç de tot, de salvar-ho tot, de que tot li ho perdonin. Però…. desprès de l’amor absolut hi ha la pèrdua absoluta.

Perquè la pèrdua és la mesura de l’amor ?es pregunta el / la protagonista….. Al llarg de la novel·la no queda clar si el personatge principal és home o dona, ja que alterna amants masculins i femenins.  Jo m’inclino a pensar que és una dona, per la sensibilitat amb la que pensa i actua el personatge en qüestió.  Digueu-me simple, i que els homes sensibles no se m’enfadin.

M’ha agradat, diria que molt. M’han agafat ganes de rellegir-lo només acabar-lo. És dels que deixen un regust en acabar-lo i costa de decidir quina serà la següent lectura. Això em passa amb les bones lectures, em queda una sensació de buidor, precisament per com m’han omplert les paraules. Penso que res més no m’omplirà .Potser és com l’amor, que si en tastes un de debó, et sembla que mai més no trobràs res d’igual. Osti, quin cursilada, però aqui queda!!!

Segurament l’acabaré comprant, el llibre, s’enten.

Ressenyes detallades de la novel·la, aqui i aqui

Donna leon. Fatal remedies

No soc lectora assídua de novel•la policíaca, però de tant en tant en cau alguna. Feia temps que l’inspector venecià Guido Bruneti esperava el seu torn.

Com a historia policíaca no es de les mes ben tramades que he llegit, però m’ha agradat molt com està escrit i els personatges són una delícia. En bruneti i la seva dona mel’s he sentit molt propers i l’ambient m’ha atrapat.

En cauran més de’n Brunetti, segur.

L’argument, aqui