Primavera, estiu, etcetera. Marta Rojals

Composició qualitativa

Associació de paraules per el tractament de l’avorriment crònic que potencia el plaer lector i/ o intel•lectual. Cadascuna de les 368 pàgines conté altes dosis d’intel•ligència i de bon llenguatge.

Propietats

Primavera, estiu, etcetera associa l’acció d’una bona història, quotidiana si voleu, amb la precisió del llenguatge. La llengua és una de les protagonistes,  el “deix dialectal ” dona valor afegit al producte i tot plegat enganxa de mala manera.

Indicacions

Tractament simptomàtic de l’apatia i l’avorriment.

Posologia

Apte per a tota mena d’adults (lectors o no).  Es pot llegir de cop però no es recomana passar més de 3 hores seguides llegint sense aixecar-se per estirar les cames, per més que l’Elia i la seva troupe us retinguin hipnotitzats en la lectura.

Us

Llegiu-lo normalment com qualsevol altre llibre, començant per la part superior esquerra de les pàgines. Encabat guardeu-lo a la llibreria per tornar-lo a llegir en qualsevol moment o deixar-lo a algun bon amic que passi per casa

Contraindicacions

No el llegiu en periodes d’exàmens, pot fer disminuir el temps d’estudi. No conduïu o manipuleu màquines perilloses després d’una nit en blanc passant pàgines . En cas de dubte, consulteu amb el vostre llibreter.

Interaccions i precaucions

• Tots els que parleu català diferent del central, alerta si passeu massa temps al Cap i Casal, que “Barcelona és un monstre devorador de patrimonis lingüistics”. Feu de l’Èlia la vostra patrona i no deixeu que els “camacus” us fem desistir del vostre patrimoni.

•  Estigueu alerta a la crisi del totxo, que si segueix, la Marta Rojals ens pot acabar regalant altres bones novel•les.

Efectes secundaris

la lectura d’aquest llibre et deixa un somriure i l’agradable satisfacció de pensar que en aquets petit pais nostre hi ha gent que es deu llevar molt d’hora molt d’hora i que quan es posa a escriure és imparable. 

Aquest llibre està recomanat  per a cadascú de vosaltres personalment, però això no vol dir que no el pugueu recomanar a d’altres persones, sobretot si pateixen els mateixo simptomes de febre lectora . De fet hi ha un seguit de lectors que l’han consumit i l’han recomanat

La Magrana, que van tenir l’encert d’editar-lo

l’espolsada  a qui heu de consultar en cas de dubte

el llibreter que també està de guàrdia les 24 hores

 

 

Lectures del 2011

… han estat força variades i prou satisfactòries.

Trobareu la llista completa i classificadeta aqui.

apa, bon 2012 i bones lectures

El pájaro espectador. Wallace Stegner

El meu pare, que ja en té 80, diu que fer-se vell és com caminar per un camp de mines i veure com els teus companys de viatge van caient mentre tu vas alentint el pas, víctima de l’angoixa de pensar quan et tocarà a tu. I cada vegada vas més lent , fent parades per guarir-te de la metralla que va caient,  posant pedaços al cos i a l’ànima cada vegada que cau un company de viatge.

Quan et fas vell el passat té més historia que possibilitats el futur, i el futur s’aprima a costa d’anar empenyent el present . Per tirar endavant i seguir empenyent a vegades no toca altre remei que fullejar el passat que ha quedat imprès en les nostres arrugues que no vèiem mentre es formàven.

En Joe, el protagonista d’aquets novel•la , està jubilat i retirat de la vida social. Està enfadat amb el seu cos que el fa rondinar i l’aïlla com un vell . També té aquesta sensació de camp de mines, tot i que l’expressa d’una altre manera “envejecer es como estar en una cola larga y lenta. Solo te despiertas para seguir del letargo y arrastrar los pies en el momento en que la cola te acera un paso más a la ventanilla”.

A partir d’una postal que rep d’una amiga d’anys enrrera, sent la necessitat de mirar-se al mirall de fa 20 anys a través d’un vell dietari, i és amb la lectura d’aquest diari a la seva dona, que es mig reconcilia amb els seus mals, el seu passat dolorós i el seu present.

Està ple de jocs de paraules intel•ligents i dolces . Reflexions dures i reals sobre la vellesa i altres coses de la vida.

Elegant i brillant, el pájaro espectador s’ha guanyat la seva parcel•la a la meva caixa particular de joies

El que en diuen per la xarxa

L’espolsada, que me’l va fer descobrir.

a Libros del asteroide, els editors. Encara no m’ha fallat cap dels llibres que he llegit d’aquesta editorial, plas, plas, plas, que segeuixin així.

a Libros y literatura

L’acabadora. Michela Murgia

La Maria és la quarta filla d’una vídua d’un poble de la Sardenya dels anys 50. La última. La que ha vingut en mal moment i fa més nosa que servei. Per això, quan una vella modista la demana com a filla d’ànima, la mare no s’ho pensa dues vegades. I a la Maria ja li va bé el tracte d’anar a viure amb la Tzia Bonarda: té algunes coses que no entén, però és de fàcil convivència i poc a poc van creant lligams cada vegada més estrets, de confiança mútua i d’autèntic afecte que no ha trobat mai a la seva família. Segueix en contacte amb la mare, les germanes i els veïns de tota la vida, amb qui també va teixint relacions d’ànima molt subtils.

Fa de mal explicar, però es crea una complicitat continua amb al Maria. T’hi sents lligada. I sents els seus lligams amb la gent que l’envolta i hi conviu: la tristesa perenne dela Tzia Bonarda, la melancolía de l’Andri, la ràbia de’n Nico, el despreci de la mare, que només la crida quan necessita mans per treballar. Tot contrasta amb la innocència i la fe que té la Maria en la gent.

Tot se’n va en orris quan descobreix l’ofici secret de la Tzia Bonarda: apart de modista fa d’acabadora. Acaba amb la vida dels que ho demanen o ho necessiten. Un deure moral que no pot defugir i se li fa difícil d’explicar. La Maria no ho pot entendre i de cop i volta veu la seva mare adoptiva com un monstre que l’ha estat enganyant tota la vida i fuig. Però roda el món i torna al Born, i el seu Born és el seu poble, la seva illa on hi té els arrels que ha teixit amb fil de sentiments la llarg dels anys.

És un llibre entranyable, impecablement escrit, amb girs populars i un llenguatge senzill que surt directament del cor.

El que en diuen per la xarxa

L’espolsada, proveïdora de bones recomanacions i bons llibres

a nosaltres llegim hi ha un comentari de la traductora, la Mercè Ubach (des d’aquí un “visca” als traductors que ens permeten arribar a obres que d’altra manera seria impossible)

A la Mirandolina també li ha agradat molt

aixi i tot

 

Que es renovi l’aire

Fa un any  us parlava de balanços i equilibris, d’abismes que ens allunyen i de ponts que ens acosten.

Comencem un nou cicle amb un nou somriure, o amb el somriure de sempre , que potser a aquestes alçades està una mica esgotat despres de les dificultats de tot l’any, però seguim utilitzant l’humor com a font d’energia per avançar.

Als meus quarantamolts estic orgullosa de les arrugues que m’han donat els meus somriures i de les lluites que he presentat per defensar el que he cregut.  Però els anys també m’han ensenyat que a vegades cal retirar-se a temps i que perdre batalles tampoc no és tan greu si tenim clar cap on anem.  Les batalles del dia a dia es veuen ridícules quan es miren de lluny i amb un ull tancat , i te n’adones de que no valen la pena quan el preu que pagues et menja el somriure.

Tanquem portes, obrim finestres, que es renovi l’aire. Sortim a badar i a fixar-nos en les oportunitats que passen i aprofitem només les que ens duguin cap a una vida millor.  I això si, que res no ens faci perdre el somriure i el bon humor.

I un any més us desitjo bon humor i bons llibres per aquestes festes i per l’any que s’acosta.

Viatge d’hivern. Jaume Cabré

A falta del Jo confesso, ( que ja caurà, ja) m’he con format amb petites i rotundes píndoles de Cabré. Un recull de contes: poètics, violents, cruels, misteriosos…tots lligats per fils quasi invisibles que acaben formant una teranyina teixida amb música i pintura. Un detall aquí, una peça central allà, tots giren al voltant d’una partitura d’ un organista quasi desconegut contemporani de Bach, i d’un Rembrandt misteriós que no és el que sembla, però que hipnotitza a tothom qui el mira. El misteri està servit, i una estona de bona literatura en vena, també.

El que en dieun per la xarxa

la butxaca

un gripau enamorat d’en Cabré, com jo.

Col·lecció de moments

Foguerada d’agost. Andrea Camilleri

Una història del comissari Montalbano m’ha fet sortir del pou. No n’havia llegit mai cap i aquest em va caure a les mans en l’última trobada de quellegistes.
Una mica de misteri, cacos i polis complint sempre amb la feina que el destí de ficció els hi encoloma: els cacos dolents i maldestres, els polis, bons jans i amb bon olfacte . Tot plegat, una excusa per anar presentant personatges que van teixint una historia entretinguda i sorprenent .

M’ha caigut bé en Montalbano, li seguirem la pista

l’argument que de fet és el de menys….

Ja és aquí

Ja és aquí la típica sequera lectora de la tardor.

Enduta per l’entusiasme de finals d’estiu, em vaig apuntar a la lectura conjunta de l’Ulises de Joyce. Una lectura de llarg recorregut, organitzada per el QL i  moderada per l’admina i per en Javier Aparicio. Es va iniciar amb la xerrada “Qui té por d’Ulisses de James Joyce?”  on una bona colla de quellegistes ens vem aplegar per combatre junts la por i gaudir de la lectura.

La meva idea era reservar-lo per els caps de setmana i entre setmana anar llegint coses més lleugeres. I ni setmana ni entre setmana ni leches . Encallada. No llegeixo res de res.  La única cosa que vaig llegint són els comentaris del Ulisses al fil del QL, tota una experiència.  Com diu l’Helenabonals al fil: llegir l’Ulisses és com anar a passejar per el bosc a buscar bolets, tot sovint no trobes res, però de tant en tant cau una perla com un bon cep.

Experiències tardorenques passades em diuen que quan comença el fred, s’acaba la sequera lectora. Esperarem pacients.

20 anys sense Montserrat Roig

… el millor homenatge: llegir-la

Aqui hi trobareu la seva obra

I aqui el que m’han fet viure algunes de les seves lectures

Un pensament de sal….

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

Javier Marías. Los enamoramientos

Hi ha qui diu que hi ha dues menes de lectors: els que els agrada Javier Marías i els que no. Jo sóc de la primera mena.

Amb Los enamoramientos ha tornat amb la seva escriptura suau i contínua que no pots deixar, i a cops tan contínua que pots arribar a trobar una cinquantena de línies sense cap punt…

La novel•la és una mica un “deja vu” , amb elements gairebé idèntics a als que han tret el nas a “corazon tan blanco“ i a “tu rostro mañana”: el nom de la protagonista, secrets que es descobreixen per casualitat, personatges canallescos que poden ser molt violents i personatges que no són el que semblen. Històries que es repeteixen? si, com es repeteix la literatura i la humanitat des que el món és món. Quins són els temes estrelles de la literatura? l’amor, la por, la venjança, la gelosia… ja som al cap del carrer: en Javier Marías els toca tots en la majoria de les seves novel•les . Sembla que la seva obra sigui tot un continu i en cadascuna hi afegeix nous detalls i punts de vista, encara que segueixi una trama diferent i tingui protagonistes diferents. Les seves novel•les recorden les unes a les altres, però no cansen ( bé, almenys a mi no) i segueixen seduint amb la seva prosa barroca i entortolligada .

Tot i que l’acció no és mai la protagonista, sempre hi ha un fil conductor, que tot sovint és un fil d’alta tensió: t’enganxa mentre aboca les seves reflexions deixant volar la imaginació o posant-se dins la pell o el pensament profund dels seus personatges. Fent hipòtesis impossibles que sempre encerten i tot sovint et despullen: a vegades m’he trobat pensant , “si, això és també un dels meus pensaments remots i inconfessables”.

A los enamoramientos tot gira al voltant d’una mort violenta. Et va acostant als personatges propers al mort, i de cop i volta plouen sospites… realment és una mort fruit de l’atzar? És un homicidi? O un assasinat? I el mòbil? mort provocada per una bogeria? per una passió? o per acte altruista ?…… llegiu-la, i no patiu que l’interrogant seguirà planant sobre el vostre cap quan l’hagueu acabat.

La foto la vaig fer a l’exposició “En los corazones de piedra habita el miedo” , un treball del fotògraf Joan Tomás amb la col·laboració del sr Lorenzo

El que en diuen per la xarxa

A libros y literatura una ressenya simpàtica

a lecturalia, la fitxa amb la sinopsis

i un recull de ressenyes a la mateixa pàgina web de l’autor