Algun dia este dolor te será útil. Peter Cameron

Un llibre que m’ha retornat a algun lloc de les fronteres de la meva pàtria de joventut, allà on tenia una idea vague del que volia i quan anava a posar-hi un traç més ferm, sempre trobava alguna cosa que m’ho aigualia i no aconseguia avançar. Els adults a anys llum i intentant col·locar-me una etiqueta perquè no fes nosa. La gent de la mateixa edat, en un altre planeta. I el recer dels avis, sempre amb els braços oberts disposats a escoltar o simplement sent-hi per quan necessitava escalf a prop sense preguntes, però amb moltes respostes.

 En James Sveck té 18 anys , viu a Nova York i se suposa que ha d’anar a la universitat, però ell el que vol és comprar-se una casa perduda en algun lloc, passar-se els 4 anys de la universitat llegint i sense haver de relacionar-se amb la gent de la seva edat, que troba buits, sense suc ni bruc. El meu heroi!! però no pas el dels seus pares, que escolten incrèduls al seva proposta, es reafirmen en la visió que tenen d’ell i li col·loquen una etiqueta gegant: INADAPTAT. Eing? simplement es relaciona amb el món d’una manera diferent, te personalitat pròpia, pensa, no segueix el corrent ni es sent amb la obligació de divertir-se que sembla que tenen la gent de la seva edat. D’una manera molt tranquil·la,però no sense neguit, es planteja la vida i no fa les coses només perquè toquen. No te clar què vol, però sap el que no vol. I no vol viure envoltat de buidor, no vol seguir l’autopista marcada que agafa tothom, es vol traçar el seu propi camí. I com molts, troba recer en l’àvia, la seva Nanette, que s’assembla a la meva Dolors que perd la memòria, però no oblida mai com es fa una abraçada o un somriure.

 I com acaba? doncs amb interrogants més que raonables” pero a mi me parece razonable. Solo tengo dieciocho años. ¿Como voy a saber lo que querré más adelante? ¿Como voy a saber qué cosas necesitaré? “

 Tanco el llibre i em trobo enyorant una mica en James. Sabrà mai el que necessitarà? ho sabrà reconèixer? espero que pugui traçar el seu camí lliurement, lluny d’autopistes si el que no vol és soroll.

La portada il·lustrada per Juliet Pomès. Un dia em vaig quedar enganxada en una llibreria , hipnotitzada per “un dia al born”, vida quotidiana de barri retratada amb pinzell delicat i senzill .

El que en diuen per la xarxa…. molt, moltíssim.

Us en deixo un mini-tast: la meva llibretera de capçalera i l’editorial

Petons de diumenge. Sílvia Soler

Una vida que pot semblar rutinària i grisa, quan t’hi acostes, pren color. Els detalls l’omplen i les ganes de viure es contagien. Això és una mica el que passa amb la vida de la Valèria Isern , una dona que es prepara per morir lluitant amb dignitat per minimitzar els efectes col•laterals del seu càncer. I en aquets camí fa un repàs a la seva vida a través de la relació amb la gent que ha estimat i que se l’ha estimat, que en són uns quants : un tresor immens.

La relació amb el seu marit, que va començar amb un festeig clandestí marcat per les repressions del franquisme i de les creences religioses, però és un amor resistent que quan va sortint a la llum i es veu emparat per el matrimoni, sobreviu feliç fins que la mort els separa, una cosa que no passa sovint.

La relació amb la seva amiga Elisa, inquieta i agosarada, que fuig de la grisor de l’època per viure la vida de llibertat i colors que somia.

La relació amb els seus quatre fills és potser amb la que m’he sentit més identificada: en alguna part amb la mare Valèria, en d’altres, amb els fills.

I per últim, la seva relació amb la seva terra, l’Escala, les seves ruïnes i els paisatges que van canviant a mans del turisme i dels estiuejants.

La novel•la és un anar i venir en el temps a través dels diaris de la Valèria, de les cartes de l’Elisa, d’algunes converses del present i records vius de la Valèria. Quan la tanques, te l’has fet teva, la Valèria i la seva tribu.

el que en diuen per la xarxa

Café literari

l’illa dels llibres

evita

 Interfatio

Els més clicats de Sant Jordi a Sant Jordi

Ensumo a l’aire que aquest Sant Jordi serà un punt d’inflexió en el meu cicle lector, que ha estat una mica deprimit aquests últims temps. Potser és que em puja la moral per Sant Jordi, quan veig tanta gent amb llibres a les mans , quan llegeixo l’Ara que encapçala el diari amb un “llegir, estimar” i inclou 47 pensaments savis referents a la lectura i als llibres.  Em puja la moral anar a treballar i que la gent em desitgi un bon Sant Jordi, com qui desitja un bon nadal i em trobo la bustia del correu amb felicitacions, roses virtuals dels companys de fatigues de cada dia. Em puja la moral veure que la gent esgarrapa estones de la feina o de l’hora de dinar per sortir a passejar, a comprar una rosa o un llibre per regalar a gent que estimen, o a ells mateixos, si és que s’estimen prou. Em puja la moral obrir el diari d’avui i veure que a la llista dels més venuts, els autors catalans guanyen per amplissima majoria ( 22 de 25) i des d’aqui els felicito a tots, els que són a la llista dels més venuts i els que seran a la llista dels més llegits, que no es publicarà mai.  Potser tot plegat és un miratge i demà passat haurà passat l’eufòria de tants llibres , però ara que tinc la moral ben amunt, aprofitarè per refer les bases i que li costi més de caure.

I com ja és cotum a la casa, la llista que publico és la dels més clicats a “viu i llegeix” de Sant Jordi a Sant Jordi. Potser no són els més llegits de l’univers, però desperten interès.  Aquest any em fa una il·lusió especial que aquesta llista l’encapçali l’autobiografia d’una dona valenta

Amor sense clixés. Maria Clara Forteza

Dins el darrer blau. Carme Riera

Incerta glòria. Joan Sales

Olor de colònia. Silvia Alcàntara

Jo confesso. Jaume Cabré

Camí de sirga. Jesús Moncada

El petit príncep. Antoine de Saint-Exupéry

Mort de dama. Llorenç de Villalonga

L’últim dia abans de demà. Eduard Márquez

Viatge d’hivern. Jaume Cabré

I aqui la llista dels més clicats del 2011 i dels més clicats 2012

Més recomanacions per Sant Jordi

Us recomano que demà sortiu a buscar el llibre que us espera. L’identificareu, , és fàcil si hi poseu la mirada adequada, una mica de valentia i us oblideu de totes les llistes, porres i recomanacions que s’han publicat darrerament. Actueu amb cautela, dissimuleu, no mostreu un especial interès per cap dels títols, autors o editorials que se us oferiran demà en forma de piles enormes o d’escampall en un taulell. Agafeu-ne un per sorpresa, obriu-lo a l’atzar i llegiu un parell de paràgrafs. Si al segon paràgraf encara sentiu el brogit de la gent que tria i remena llibres la vostre costat, tanqueu-lo i proveu-ne un altre. Si les paraules s’encadenen i activen un somriure dins vostre (ni que sigui petit i tímid) que es deixa veure entre trepitjada i cop de colze davant la parada, ja podeu demanar a caixa que el cobrin i us l’endueu posat sota el braç , que ja heu trobat el vostre llibre. Cal paciència i rondar unes quantes piles de llibres, però al final acabareu trobant vostre llibre de Sant Jordi, personal i transferible . Potser el llibre que us espera demà no apareixerà a cap llista, però serà el vostre i segurament us farà feliç unes hores , i això tothom sap que té efectes beneficiosos per a la salut.

Que tingueu un Sant Jordi feliç entre llibres i al gent que us estimeu. El meu ho serà, segur.

Roda l’any i torna Sant Jordi

Roda l’any i torna Sant Jordi, la setmana del miratge dels malalts de llibres. Tornen les pàgines extres dels diaris parlant de llibres, molta novetat que no sabem d’on ve ni on va, escriptors a tothora per la radio i per la tele, que hi passen a parlar del seu llibre, òbviament.

Probablement d’aquí a 10 anys no recordarem la majoria dels títols més venuts , ni els noms de la majoria d’ escriptors que aquests dies fan una mica de calaix. El que no oblidarem, segur, serà que algú especial ens va regalar un llibre, el que fos, que havia triat especialment per a nosaltres. Per a mi , aquest és l’únic sentit que té Sant Jordi, triar i remenar per regalar.

Per si encara no heu pensat què ( us) regalareu per immortalitzar el dia, algunes recomanacions en format express

Un títol primaveral, Vinieron como golondrinas de William Maxwell. Tres mirades particulars sobre una dona que, discretament, mou els fils de la vida familiar. Una història tendra.

Si us ve de gust una història amb personatges ben travats, un punt d’ironia i una mica d’intriga, el regal és La casa del silenci, de la Blanca Busquets.

Si del que teniu ganes és d’endinsar-vos per una història lligada amb fils subtils i fer un viatge a través dels segles de la ma d’un violí, Jo confesso  de’n Jaume Cabrè és el llibre. Però l’heu d’acompanyar d’un regal de temps per llegir-lo seguidet.

El regal per els sentits, que us dibuixarà un somriure tendre,conte rere conte : un altre got d’absenta, de la Tina Vallès . No acostumo a recomanar llibres que no he llegit, però estic segura que l’últim de la Tina, el parèntesi més llarg, deu ser tant o més bo que el de l’absenta.

Res no s’oposa a la nit de la Delphine Vigan és un regal rotund, per acompanyar amb la recomanació d’agafar aire ben fort i llegir-lo amb contundència.

En canvi, A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Baker, és per llegir-lo amb la tranquil•litat que suggereix el títol, el podeu acompanyar d’una cadira de jardí i d’un paisatge verd i assossegat.

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal ?, autobiografia de la Janette Winterson és recomanable per a qui pensi que té una família rara. La de la Janette ho era més, segur. Això no arregla res, però fa que et conformis una mica més amb l’entorn en que t’ha tocat viure. El llibre, impactant .

Per regalar al nen que tothom du a dins, què millor que el Petit Príncep?

I per acabar, un llibre de filosofia: Todo Mafalda. Aquest i una estona de meditació cada dia, i com nous, ni crisi ni res.

 I aquest drac prèsbita que s’oblida d’anar a cruspir princeses per quedar-se llegint és obra de ©Núria Aymà | www.nuriaayma.com

Excusa teletubi

Poc a poc vaig superant la sequera lectora que ha invait la meva vida aquests últims mesos, però per la total recuperació hauré d’eliminar del tot les restes de sequera escriptora. Em passejo lànguidament per la meva llibreta de notes mirant el que he llegit últimament, pensant a veure què en dic al blog, i tot el que aconsegueixo és ensumar un tou de lletres encadenades, escrites amb una lleugera desgana i que em desperten poca emoció. Podria pensar que és l’astènia primaveral ,amb els dies que està fent , potser colaria i tot. Però no, ja fa dies que la cosa dura. Ho podria atribuir a la manca de temps que pateixo últimament, que m’impedeix llegir intensa i relaxadament, però com diuen els psicoanalistes, donar al culpa dels teus mals a la manca de temps ( o de diners) , és excusa de mal pagador. Excusa Teletubi, en dic jo.

No hi ha excusa, simplement és que he fet lectures que m’han emocionat poc ( no que no m’hagin agradat) i sense emoció no sé escriure, així de fàcil. Però perquè no acabeu abandonant definitivament les visites al blog, us deixo quatre línies dels últims que he llegit

A la caza del amor. Nancy Mitford ***

Comèdia entretinguda i divertida on ens trobem amb la classe alta rural anglesa que es mostren anglesos, mooolt anglesos !. Una família extensa amb un patriarca que marca les normes i es mostra poc tolerant amb tot el que faci olor de nou o estranger

La novel•la es centra en els periples de la noia romàntica de la família a la caça de l’amor, corrent amunt i avall pel món perseguint la passió de la seva vida. Enmig de tal persecució, passa una temporada al sud de França, fent de voluntària per ajudar els refugiats espanyols que arribaven a carretades fugint del feixisme , la guerra i la gana. La seva reflexió de noia anglesa de casa bona és que no entén com els espanyols poderosos i rics no ajuden a tota aquella colla de desgraciats morts de fam i de por “ com es poden deixar abandonats els patriotes quan ho passen tan malament?” es pregunta. L’absurd d’una guerra civil.

Ves a saber on és el cel. Blanca Busquets ***

Una trama intrigant que fa de bon llegir i enganxa . Un pèl forçades les casualitats, però en cap moment els personatges perden al seva credibilitat, i això s’agraeix.

Un grapat de pols. Evelyn Waugh *

Jo m’esperava trobar alguna cosa deliciosa tipus “retorn a Brideshead” i la veritat és que he quedat decebuda amb la història d’una família del countryside anglès, que viu en una d’aquelles cases enormes , poc pràctiques i caríssimes de mantenir, que sovint van en decadència, com les famílies que hi viuen.

La història comença bé, però s’embolica sense sentit i tot plegat es dilueix sense cap mena d’emoció. No m’he cregut cap personatge

Aviat, alguna recomanació de cara a Sant Jordi….

La casa del silenci. Blanca Busquets

Vaig anar a una escola on la música era molt important. Em van ensenyar a solfejar i a portar el compàs ( de 2, de 3 i de 4) i la srta Mercè, amb paciència infinita, va aconseguir fins i tot que afinés una mica. De tant en tant hi havia concert,que preparàvem amb gran cerimònia. Ens explicaven qui era l’autor, quins eren els instruments principals i ens posaven l’esperit a punt per que la música ens suggerís alguna cosa. El dia del concert, ens trèiem la bata i, nets i polits, baixàvem al menjador que feia també de sala d’actes. Allà ens hi esperava la directora que presentava el que tot seguit escoltaríem i, amb tota la cerimònia del món, engegava el tocadiscos. Immersos en un silenci sepulcral escoltàvem el concert com si fóssim al Palau i el vivíem com un aconteixement especial en el dia a dia de l’escola. Segueixo cantant fatal, ara em veuria en un compromís si hagués de llegir una partitura, però m’ha quedat el gust per sentir música clàssica, realment vaig aprendre a escoltar-la. Hi ha concerts que m’emocionen , com el concert per a dos violins de Bach, que és un dels protagonistes de “La casa del silenci”.

Sembla ser que Blanca Busquets va créixer en un ambient musical i en aquesta novel•la ha fet la música protagonista. Si mireu el vídeo promocional ella mateixa diu que hi ha quatre veus que construeixen la història al voltant d’un director d’orquestra. Jo m’atreviria a dir ( i ja se sap, com d’atrevida és la ignorància!!!) que la passió per la música és l’autèntica veu de la novel•la. La passió del director, que hi consagra la vida solitària amb divertimentos esporàdics amb amants més o menys duradores.  La passió de Teresa per el seu violi, que la salva d’una vida de fregar escales i de fer de minyona. La passió de la Maria, que si que fa de minyona tota la vida, però sent la música des de la boca de l’estomac i no dubta en distingir un intèrpret amb ànima d’un que no en té, i això que ella no en sap ni un borrall de partitures ni de solfeig!!! . I per últim, la poca passió musical de l’Anna que , sent una virtuosa del violí, toca notes i notes sense ànima , incapaç d’omplir amb la música el buit afectiu que l’acompanyarà tota la vida.

Plena d’ironia, de petits detalls càlids, de tendresa , d’algun contrapunt d’amargor molt ben col•locat , és una novel•la que t’arrossega. Els personatges i la música t’embolcallen i et converteixes en observador silenciós dels moviments acompassats d’una casa on hi bull la passió per la música d’una manera aparentment discreta i silenciosa.

L’exemplar: dedicat per l’autora en el 6e aniversari de l’Espolsada. Sempre és un plaer sentir els autors parlar amb passió dels seus llibres.

El que en diuen per la xarxa

A l’espolsada

La pròpia autora a la seva pàgina web

al blog Us recomano, que tot just descobreixo

en portada

a llibres per llegir