No és un llibre, (ja m’agradaria), és una pàgina setmanal de La Vanguardia que apareix ininterrompudament des de St Jordi del 91, una columna que ja forma part del paisatge de la meva vida adulta, en soc asídua lectora.
En Gregorio Moran escriu com un àngel, és home d’opinions contundents i no té “pels a la llengua”, més aviat té una llengua viperina quan alguna cosa l’irrita. I l’irriten les mateixes coses que a mi, principalment els pocavergonyes i els que fan jocs de mans darrera de llums enlluernadores per despistar el públic. És capaç de desplumar com un pollastre a qui calgui amb un parell de línies, però també té una sensibilitat exquisida que et toca els sentiments amb les coses més simples.
Té articles normals, articles bons i articles genials, i sempre val la pena llegir-lo, ni que sigui per admirar les habilitats i l’ofici d’un “plumilla” àgil i intel•ligent .
Em sorprén que només s’hagi publicat un recull d’articles seus (Llueve a cántaros .Ediciones Peninsula, 1999) amb una selecció dels seus primers anys de sabatinas. Copio de la contarportada del llibre
“…el mundo a través de la mirada de uno de los escasísimos hombres de la palabra comprometidos-todavia!-con la verdad, ese ideal trasnochado: un hombre que escribe desde la convicción de que las cosas tienen un nombre, y de que no conviene dar nunca la callada por respuesta”.
Recordo especialment dos articles. “Los olores del oso” memòries de la seva infantesa, que va sortir el cap de setmana de St Joan del 96, i un altre, “El ojo de Jordi Belver”, un elogi de la fotografia i dels fotògrafs, que es va publicar el novembre del 2004. Dues dates de sentiments a flor de pell per a mi: tot just nascuda la meva filla i el cap de setmana en que vaig celebrar els 40 anys .
De’n Jordi Belver no he trobat res a la xarxa, però us enllaço a webs de fotògrafs excel•lents que tenim a tocar, gent que són tan bons que fins i tot s’hi guanyen la vida, cosa que és quasi tan difícil com guanyar-se la vida escrivint, i més ara que tot quisqui que te una càmera amb més de 6 megapixels ja es creu Richard Avedon a Nova York ( per cert,no us perdeu la galeria de fotos d’escriptors )
Alerta, que hi ha el deliciós perill de quedar-se enganxat passant fotos dels seus àlbums,
Perquè als de lletres els fa por qualsevol cosa que contingui ciència ( o que ho sembli )?
De ben segur que a la vida de cada lector hi ha un responsable de la seva afició a la lectura.
Com se’n fot la Jane Austen de les dames tòtiles de la seva època!. “Amor i amistat ” és una sàtira descabellada i divertida de l’amor i l’amistat de l’època, de les hipocresies de l’alta societat i de l’afany, per davant de tot, de quedar bé.
Enganxada al 
Una historia d’amor absolut, de cos i ànima. Sense final feliç, precisament per lo absolut de l’amor, però també per l’encegament de l’amor, que no deixa mirar i interpretar el que hi ha al voltant. Una borratxera tan gran d’amor que torna egoista, que es veu capaç de tot, de salvar-ho tot, de que tot li ho perdonin. Però…. desprès de l’amor absolut hi ha la pèrdua absoluta.
