El petit príncep. Antoine de Saint-Exupéry

Qui no ha sentit a parlar d’El petit príncep? Qui no té present les imatges del llibre fetes per el propi autor?és dels que no cal haver llegit perquè t’enamori, però que cal llegir quan et cal poesia i una mica d’innocència per mirar el món. Jo l’havia llegit fa molts anys i realment en recordava poca cosa, llevat del dibuix de la boa cruspint-se l’elefant i la cèlebre frase “ només s’hi veu amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”.

Dissabte, que una bona amiga hauria fet els mateixos anys que jo, i que ja en fa 14 que se la va endur un mal aire, em vaig llevar amb ganes de veure el món amb el cor. I armada amb un bon té, em vaig refugiar en el meu racó de llegir i el vaig llegir com si fos un poema, per allò que diu en Joan Margarit “ perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida”. I el petit príncep, amb la seva innocència i la seva mirada neta em va introduir un petit canvi en el meu desordre que em va fer veure una mica millor amb el cor.

-Bon dia- va dir el petit príncep.

-Bon dia- va dir el venedor.

Era un venedor de pastilles perfeccionades que calmen la set. Te n’empasses una cada setmana ja no tens cap necessitat de beure.

-Per què vens això?- va dir el petit príncep.

-És un gran estalvi de temps- va dir el venedor-. Els experts han fet càlculs. S’estalvien cinquanta –tres minuts a la setmana.

-I què es fa amb aquets cinquanta-tres minuts?

- Cadascú en fa el que vol…

“Jo”, es va dir el petit princep” si tinguès cinquanta-tres minuts per gastar, aniria caminant tranquil•lament cap a una font…”

Doncs ja ho veieu, amics, alerta amb les pastilles que us vulguin encolomar…… i d’ulleres ( amb permís dels optometristes) només les que ens facin falta per llegir les paraules essencials, les que arriben al cor.

aParaula’m

aParaula’m: A raons que rimen ens han convocat als actes de commemoració del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Any de la paraula viva.

La meva paraula és

Rosella: puntet vermell de memòria, pinzellada en el cel de la infantesa

El festí de Babette. Isak Dinesen

Escrit com un conte d’aquells antics i clàssics ( Andersen, Grimm…) on es crea una atmòsfera on tot és possible i tot és senzill. Inclou una moral espaterrant i de sentit comú i aquell deix de cosa autèntica com de moble de caoba de debò, polit i repolit, però auster i imponent.

No acostumo a explicar arguments, però aquí va la excepció que confirma la regla, que últimament me n’estic saltant alguna de les que jo mateixa m’imposo absurdament.

Babette, una dona francesa , es refugia a Noruega fugint de la revolució, que li mata mitja família a la vegada que tota la noblesa del país. Viu humilment al servei de dues germanes que condueixen una comunitat religiosa senzilla i austera. Al cap de molts anys de viure plegades, a la Babette li toca la loteria i s’ofereix a fer un festí per a la comunitat que l’ha acollit durant tant de temps. Serveix els millor vins i els menjars més delicats que mai ningú s’hagi imaginat. Els membres de la comunitat religiosa, que no han menjat mai res que no sigui patates i carn salada, per no ofendre i com a mostra d’amistat , es prometen no dir res de les extravagants menges que els ofereix Babette. Però a mida que va avançant l’àpat , flueix una harmonia i un benestar que cap comensal no havia sentit en anys i panys. Sense que ningú no ho sàpiga, els està servint la millor cuinera de França, que s’ha gastat tot el que tenia per exercir el seu art una vegada més a la vida, per veure com gaudeix la gent amb la seva cuina. Soberbia d’artista o necessitat creativa?

 el que en diuen per la xarxa

l’espolsada

Els orfes del senyor boix

el que queda del llibre

llibres per llegir

un subproducte pop

D’A a X. John Berger

A és una dona. X és un home empresonat per motius polítics. No sabem on ni quan, però podria ser en qualsevol lloc del món , en qualsevol moment de la història. L’A escriu cartes a en X. L’ X pot ser l’Estimat lleò reptil, Mi guapo, Habibi, Kanadim, Aleta meva, Mi soplete, Ya Nur, Hayati, Estimat soldador, Soldador meu. Tots els noms cristal•litzen en un de sol: l’enyor.

Cartes d’amor i de quotidianitat, tendres i dures, amb esperança i amb por. Desperten una tendresa infinita. No en vull dir gaire cosa més, jutgeu vosaltres mateixos amb aquestes engrunetes que us deixo

•  “El que és efímer no s’oposa al que és etern. El que s’oposa al que és etern, és l’oblit”

• “Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, les esperances a l’ànima”

• “El que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents”

• “Totes les cançons del món, en part, estan adreçades als morts, i els morts se les embutxaquen, se les posen a la butxaca del silenci”

• “La pèrdua pot cristal•litzar el coratge”

• “Existeixen propietats comunes a totes les coses i conèixer aquest concepte obre el pensament a les grans meravelles de la natura, la principal de les quals inclou els dos infinits que es troben a tot arreu: la grandor infinita i la petitesa infinita”

Un llibre que m’ha deixat en silenci i m’ha fet sentir de la banda de la petitesa infinita

 El que en diuen per la xarxa

edicions 1984

llegint la vida

en Jordi Romero

Relats conjunts. Gronxador

La Viu, a vegades, també escriu, i ara s”estrena amb els relats conjunts. Una inicitiva en la que cal escriure a partir del que ens suggereix una imatge. Cada mes hi ha una trentena de blogaires que hi diuen la seva. Un exercici curiós i divertit que dona bona collita.  Potser serà una flor que no farà estiu o potser m’hi enganxo, ves a saber.

La mare obre la porta. Acompanya la clau amb un gest conegut d’apretar i aixecar lleugerament la porta perquè cedeixi el pany. Entrem acompanyades per l’angoixa i ens rep el pis fosc i silenciós. A ma dreta , el quarto fosc, la mare hi va directe a donar el llum de la casa. Obrim els llums del passadís. A una banda, el despatx de l’avi que fa anys que és en silenci, a l’altra, la cuina, el menjador i la galeria, on el silenci ha anat entrant poc a poc a mida que entraven teranyines a l’enteniment de l’avia. Ara el silenci és absolut. Només objectes que remouen records.

Obrim les persianes de la galeria. Entra un sol tebi de tardor. Sobre la llarga taula de menjador algú ha buidat armaris i ha deixat les caixes de fotografies i altres objectes que piquen directe la campana de la memòria. La caixa de llauna de caramels Viuda Solano, encara amb tots els botons que convertíem en jugadors de futbol sobre aquella mateixa taula o en joies precioses que l’avia, en un no res muntava en braçalets impossibles o arracades rialleres. I el tub de fusta de les agulles de mitja, amb roses pintades que han aguantat una vida d’anar amunt i avall, testimoni mut de jerseis teixits a l’ombra del pi, any darrera any . A mig estiu, el ritual es repetia: Nurieta preciosa, aquesta any has crescut un pam, vine que et prenc les mides, em sembla que es portarà el verd, t’agrada aquest que he comprat? M’apamava l’esquena , treia la llana i començava a fer mitja. No marxis lluny que faig la primera passada i vull veure com et queda. M’asseia al seu costat al gronxador i seguia, hipnotitzada, els seus dits ràpids mentre m’explicava alguna història i teixia el fil dels records que m’han portat a la vida adulta.

Balanç de Sant Jordi

Digueu-me bleda, però m’he emocionat amb les portades de l’Ara d’ahir ( 23-A #llegirestimar)  i la d’avui (Quan som feliços i els noms dels autors més venuts  amb lletra grossa, com si fos el resultat del Barça ). I per rematar-ho, la columna de’n Capde ( quan la felicitat és dins del parèntesi) . Un pais que en temps de crisi és capaç de generar un diari que celebra la lectura d’aquesta manera, és capaç de qualsevol cosa.   Soc de l’Ara, si , més que del Barça ( que també, no us penseu).

I per complir la tradició de la casa, ens seguirem preguntant quins són els més llegits, i també per no perdre el costum,  us deixo la llista dels més clicats en aquest raconet de la blogosfera durant aquest darrer any. N’hi ha algún que repeteix, però també hi ha novetats….sembla ser que aquesta llista dels més llegits, s’acabarà fent sola,

Olor de Colònia. Silvia Alcàntara

L’últim dia abans de demà. Eduard Marquez

Dins el darrer blau. Carme Riera

La casa cantonera. Sílvia Alcàntara

Primavera, estiu, etcetera. Marta Rojals

Incerta glòria. Joan Sales

La dona que es va perdre. Marina Espasa

Cami de sirga. Jesus Moncada

Blogaires que parleu de llibres, us animeu a publicar la llista dels més clicats de Sant Jordi a Sant Jordi a casa vostra? Si més no podema acabar configurant la llista dels que més interès desperten, no?

De nou, recomanacions per St Jordi

Obriu el calaix de la memòria i rebusqueu entre els vostres somriures ( els tristos, els sorneguers, els brillants, els amables, els sincers, els tímids, els descarats… ) fins a trobar-ne un que faci joc amb l’estat d’ànim en el que us ha deixat la vostra última lectura. Que no sigui balder, que no apreti per enlloc, ajusteu-lo bé, que no tibi de cap costura. Un somriure a mida que es reflexi en la cara dels que estimeu, com un calidoscopi, i us retorni la imatge de les paraules que l’han provocat. Amb el somriure posat, sortiu a remenar llibres, a buscar les paraules que els autors , generosos, ens regalen continúament. Si busqueu bé, trobareu les paraules que han fet  a mida per a vosaltres, sigui en un llibre, en un blog, en una carta, en un grafitti de carrer.

Paraules tristes són les que no s’escriuen.  Als d’Antonia Font els sobren paraules, paraules tan curtes, paraules tan llargues, paraules molt fàcils, paraules difícils, i jo que sé… o els falten paraules per explicar què signifiques per a ells. Les escriuen totes i , com un regal de St Jordi, les llegirem tot guardant el seu record en el raconet de la memòria on hi teníem el somriure.

Que tingueu un bon St Jordi ( si pot ser  feliç) entre llibres i les paraules que ens dibuixen un somriure.  I a reveure, drac lector, l’any vinent, potser, ens duràs noves lectures.